Comunió al pla de la Catedral

A falta de seguiment massiu, del que no va estar mancada la jornada de vaga general d’ahir va ser de concentracions multitudinàries arreu de Catalunya. La principal, i la més concorreguda, la que a partir de les sis de la tarda es va fer a Barcelona, al pla de la Catedral. Hi van assistir unes 25.000 persones, segons els càlculs de la Guàrdia Urbana, i l’escriptora Bel Olid hi va exercir de mestra de cerimònies, ja que va ser l’encarregada de llegir el manifest de la Taula per la Democràcia per demanar l’alliberament dels consellers i els líders independentistes empresonats per ordre de l’Audiencia Nacional, la suspensió de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució i la restitució de l’autogovern de les institucions catalanes. La concentració va quedar marcada per l’escridassada que els assistents van dedicar al secretari general de la UGT, Camil Ros, perquè el sindicat no havia donat suport a la vaga. Segons la Guàrdia Urbana, van assistir-hi 25.000 persones, que omplien l’esplanada i també la Via Laietana des de la mateixa avinguda de la Catedral fins a la comissaria de la Policía Nacional.

Un darrere l’altre, els que van pujar a l’escenari instal·lat davant la catedral van reclamar l’alliberament dels exconsellers i els líders de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i Òmnium, van defensar la legitimitat del govern destituït i del Parlament dissolt, i van vindicar la República Catalana. També es va celebrar el resultat de les accions reivindicatives d’ahir. “Avui la vaga general ha estat vostra”, va clamar Ester Rocabayera, de la Intersindical CSC, l’organització convocant de l’aturada. Pel portaveu d’Òmnium, Marcel Mauri, la jornada d’ahir acredita que “som un poble de pau, però que no accepta la repressió”. En termes similars es va expressar el vicepresident d’Òmnium, Agustí Alcoberro: “Avui hem enviat un missatge molt potent al món i al Regne d’Espanya, el de que aquest no és un poble mesell, sinó un poble disposat a arribar fins al final per aconseguir la llibertat i la República”, va dir, sense precisar què vol dir “fins al final”. En tot cas, va fer una crida a participar en la manifestació convocada per dissabte, per la qual l’ANC ja ha omplert 500 autocars, segons va dir.

“Avui hem tornat a guanyar, perquè hem fet aturar els cotxes i els camions”, va dir Cesca Gasull, dels autodenominats comitès de defensa de la República (CDR). Marta Rosique, de l’organització estudiantil Universitats per la República, també va considerar “un èxit” la jornada. “Hem buidat les aules, hem omplert els carrers i hem tallat les vies”, va sintetitzar, entre la celebració general, després que Georgina Lázaro, del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya, instés a “aturar el país”. “Avui hem de cridar ben fort: «Llibertat, amnistia i autodeterminació»”, va clamar Joan Cavall, de la Unió de Pagesos, parafrasejant el lema de la Transició. Ramon Font, portaveu d’USTEC-STEs, sindicat majoritari en el sector educatiu, va fer una defensa tancada de l’escola catalana i, quant a les acusacions d’adoctrinament, va acabar etzibant: “No renunciarem a parlar de política als centres educatius, perquè és la nostra feina; hem d’ensenyar quins són els nostres drets i hem d’ensenyar a defensar-los.”

Els concentrats van canviar les ovacions per una estrepitosa escridassada quan va comparèixer Camil Ros, esbroncat perquè el seu sindicat no s’havia sumat a la convocatòria de vaga. Tampoc no l’havia avalat la Taula per la Democràcia –de la qual formen part la UGT i CCOO, que tampoc s’hi va adherir–, però ningú va xiular quan Olid va llegir el seu parlament. A Ros, en canvi, li van dir de tot, incloent-hi “farsant” o “botifler”. “El més fàcil hauria estat amagar-se, però som aquí per donar la cara i defensar que som un sol poble”, va dir el sindicalista, que, tot i l’esbroncada, va aguantar: “Segueixo parlant perquè la veu és el que ens volen treure”, va dir, i va acabar amb un “Visca la llibertat”. Només Mauri va tenir un gest vers l’ugetista. “Com ha dit el Camil, som un sol poble”, li va concedir.

L’acte el va obrir i tancar el cantautor Cesk Freixas amb versions de dos clàssics de la cançó de protesta antifranquista que han esdevingut recurrents en les convocatòries de les últimes setmanes: Què volen aquesta gent i L’estaca. El pròleg i l’epíleg els van posar els concentrats cantant Els segadors.