Unitat antirepressiva o derrota

Aquest dijous 11 de gener en Joquim Forn i els dos Jordis han declarat voluntàriament davant del jutge instructor Pablo Llarena. En un nou exemple de dependència del sistema judicial espanyol respecte del govern de l’Estat i dels seus aparells de propaganda, el mitjà digital El Confidencial ja aventurava abans (9 de gener) que els declarants continuarien a la presó. Perquè els jutges els fan responsables d’animar la gent a mobilitzar-se. Punt.

Per la seva banda, el Coronel de la Guàrdia Civil Sánchez Corbí, condemnat el 1992 a 4 anys per tortures i posteriorment indultat per Aznar, en una interessant entrevista a la finada revista Interviú, explica que els independentistes catalans que van defensar les urnes l’1 d’octubre i que van haver de protegir-se des les agressions de les forces de seguretat de l’Estat, seran localitzats casa per casa, si convé, perquè van cometre “il·legalitats”. Per aquest guàrdia civil fet en la lluita contra ETA, tots els independentistes són potencials terroristes.

Aquests dos exemples periodístics recents mostren de nou que l’ofensiva repressiva de l’Estat respon a una causa general contra l’independentisme. L’objectiu: derrotar les aspiracions independentistes. I ho pot aconseguir. Tinguem clar que si en matèria de repressió l’Estat se’n surt com fins ara, la derrota de les aspiracions republicanes és segura.

Per això és cabdal teixir una política antirepressiva unitària que superi la versió emotiva de les protestes organitzades fins ara. Hem de passar de la indignació que ens provoquen els injustos empresonaments, amb l’explotació emocional dels evidents drames familiars de les víctimes de la repressió, a l’acció política per enfrontar l’Estat. Estratègicament orientada, sostinguda col·lectivament, sistemàtica en el temps. Aquesta política unitària antirepressiva ha de girar sobre tres eixos bàsics:

1. L’estratègia general de defensa ha de ser una, de caràcter col·lectiu, adaptable a les diferents situacions processals. Els encausats particulars responen a una causa general contra l’independentisme. Són persones concretes amb diversitat de situacions processals, però el marc del seu encausament és la mateixa ofensiva repressiva que respon a objectius polítics. En conseqüència, si el conjunt, el col·lectiu, és fort i és el darrer referent en matèria de defensa, els casos particulars estaran més protegits.

2. El fons de la defensa dels encausats ha de ser polític. Quan en casos de repressió manifesta l’estratègia de defensa ho lliura tot a les argumentacions jurídiques, l’Estat manté la paella pel mànec. És necessari lliurar la batalla jurídica però de manera combinada amb una defensa de principis que confrontin la voluntat punitiva de l’Estat i que s’emprin com a caixa de resonància contra l’ofensiva repressiva, de manera que les víctimes de la repressió es converteixin en actius de mobilització popular i injectin contradiccions al sistema judicial i a les democràcies formals que a Europa suporten l’Estat Espanyol.

3. La política antirepressiva es fonamenta en principis democràtics i és transversal al camp republicà. Inclou la societat civil i les organitzacions actives en les mobilitzacions (ANC, Òmnium, CDR), càrrecs electes i organitzacions polítiques, en concret quatre: ERC, CUP, PdCAT i Catalunya en Comú. En aquest sentit, és del tot imprescindible organitzar una plataforma antirepressiva que coordini esforços i dirigeixi les accions legals i polítiques que facin front a les successives onades de repressió.

Aquests tres eixos són el mínim comú denominador que ha de contemplar un consens en matèria antirepressiva. És del tot imprescindible que l’articulem. Si com fins ara l’Estat percep que pot sistematitzar i diversificar els encausaments sense sentir-se enfrontat, les andanades estratègicament orientades i calendaritzades de repressió s’aniran succeïnt fins a assegurar-se la derrota de les aspiracions republicanes i independentistes. Aquest és un punt fonamental que no s’inclou en cap conversa o negociació entre les forces republicanes. I és un error monumental. És necessària aquesta unitat per tenir l’opció de tornar a guanyar la iniciativa. De la mateixa manera que és absolutament imprescindible que en aquests mesos de gener i febrer disposem d’un Parlament en marxa, d’un Govern i d’una direcció política que recompongui les forces republicanes i reorienti els esforços col·lectius. Amb tot això els presos actuals tindran més possibilitats de sortir de la presó i disminuiran dràsticament les possibilitats que d’altres hi entrin.