Els tres tenors i un llibre

Vet-ho aquí la presentació del Cata... què? Un llibre escrit a principis dels noranta per un periodista que retrata la visió de la premsa internacional sobre Catalunya i que dues dècades després acaba sent observat com a president de la Generalitat pels corresponsals que abans escrutava. Així quadrava el cercle d'aquesta peculiar reedició ampliada Carles Ribera, exvicedirector d'El Punt Avui i autor de la segona part del llibre. L'anàlisi de Puigdemont es remunta al 1926 i arriba fins al 1993. Ribera l'ha completada fins avui, amb l'esclat del procés d'independència i de l'interès de les redaccions estrangeres pel que genèricament anomenem “procés”. Aquell jove periodista que buscava els retalls apareguts en els diaris del món en hemeroteques polsegoses, i que se servia dels amics estrangers per acabar d'encertar les traduccions, seia ahir a l'auditori de la Biblioteca Jaume Fuster de la plaça Lesseps com a màxima autoritat del país, al costat del vicepresident Oriol Junqueras i de l'expresident Artur Mas.

L'editora de La Campana, Isabel Martí, va servir la metàfora del vespre: allò era la trobada dels tres tenors de la política catalana al servei d'un llibre. Els Josep Carreras, Luciano Pavarotti i Plácido Domingo de l'intent d'emancipació estatal dels catalans parlant, aquest cop, de lletra. O més ben dit, de literatura politicoperiodística. Puigdemont va situar la capacitat demostrada pel catalanisme civil de colonitzar l'imaginari dels corresponsals quan el país no disposava de les estructures per arribar-hi. Aquest petit exèrcit de gent, disposat a posar-se el barret de diplomàtic en la quotidianitat, va aconseguir amb la perseverança de no reconèixer-se com a espanyol a l'estranger o amb iniciatives coordinades com el Freedom for Catalonia situar Catalunya al món. Fins al punt que, en detectar les lectures en què es concretava l'interès informatiu per Catalunya amb els Jocs Olímpics, Madrid va haver d'engegar per desactivar-ho el que Puigdemont va definir com una “operació d'estat”. La Barcelona del 92 i les declaracions de l'abat Escarré a Le Monde el 1963 són els dos moments en què Catalunya va aixecar més la veu en la premsa internacional entre els anys vint i els noranta, segons relata el president en el llibre. Però no ho va aconseguir sempre, ni tan tampoc quan més calia. Per exemple, l'execució del president Lluís Companys va passar pràcticament desapercebuda mentre el nazisme s'estenia per aquella Europa amenaçada, tot i que dos anys abans alguns diaris sí que es van fer ressò de l'assassinat del socialcristià Manuel Carrasco i Formiguera. Sigui com sigui, i també en la Catalunya que sortia de la llarga nit del franquisme amb un gran poder de transformació dins de l'Estat, Puigdemont sosté que el catalanisme sempre ha estat a “l'avantguarda de les transformacions polítiques netament democràtiques”.

Fins avui. El tenor Mas, que també prologa l'edició completada del Cata...què?, va cantar els dos perills que amenacen la imatge que el país projecta al món. El primer, la connotació “nacionalista” del moviment independentista, que genera rebuig en la vella Europa que no oblida l'ascens dels totalitarismes del segle XX. El segon, una lectura del procés en clau econòmica: el fet que la reivindicació d'un estat català “es lligui al tema dels diners”. Mas també va recomanar al govern de Puigdemont “suavitat” en les formes i “fermesa” en els continguts perquè el procés no perdi “pistonada” i el món percebi decisió en l'objectiu, voluntat de diàleg i conviccions democràtiques.

El motiu pel qual Mas va ser entrevistat per primera vegada per la BBC com a president de Catalunya no tenia a veure amb el procés, sinó amb la prohibició de les curses de braus. Tant li fa: pel seu gabinet presidencial, l'aparició del cairon com a “president de Catalunya” al Newsnight, ja s'ho valia. Mas sosté que el 9-N va ser una “enorme targeta de presentació de Catalunya” al món, després que les grans mobilitzacions de la Diada amb què va començar tot. Ribera explica al llibre que 850 periodistes internacionals de 240 mitjans diferents (la meitat dels quals, de l'Estat espanyol) es van interessar per una consulta considerada il·legal.

Seguint la metàfora dels tenors, Mas va confessar que dubtava quin dels tres era ell, però en qualsevol cas, va rebutjar identificar-se com a Pavarotti. Amb totes les mirades sobre Junqueras, i un gest complementari de Puigdemont amb el braç cap al vicepresident del govern, va quedar clar el missatge del que aleshores s'havia convertit en una broma d'encaix difícil sobre el físic del líder dels republicans.

Des del segle XV fins a principis del segle XX, i passant per les seves recerques com a historiador en l'arxiu del Vaticà, Junqueras va constatar que Catalunya era reconeguda a Europa, malgrat tot. La monarquia borbònica, però, va intentar fer-la desaparèixer. “Ara depenem de la voluntat d'un poble, d'un país, d'una majoria social”, va dir. I és així com l'única nació sense estat que tenia una secció pròpia en la biblioteca apostòlica del vaticà, segons va constatar Junqueras, s'obre camí en l'Europa contemporània. “El món ens mira, s'interessa pel nostre projecte democràtic”, va reblar. El de Catalunya és ara un projecte polític plenament identificat. Però potser (com bé saben els escocesos, que ja gaudien d'aquesta condició diferenciada a ulls del món dins del Regne Unit) amb això no n'hi ha prou. I d'aquesta manera, amb un petit homenatge a la diplomàcia ciutadana, a la perseverança institucional per situar el país en l'agenda internacional i al periodisme de les rates de biblioteca o als ratolins d'ordinador, es tancava l'ària dels tres tenors i la feliç història, com va dir Ribera, de “l'observador observat”.