opinió
Sense pla de pau a Síria
El règim d'Al-Assad ara se sent fort i els EUA no han exigit, de moment, la seva retirada
De moment aguanta l'alto el foc pactat a Síria entre el secretari d'Estat americà, John Kerry, i el ministre rus d'Exteriors, Sergei Lavrov. Una aturada de 48 hores d'hostilitats prorrogables que, si es manté, es podria ampliar a una setmana i permetre que, de manera conjunta, l'aviació russa i la dels Estats Units bombardegin les posicions d'Estat Islàmic i de l'antic Front Al Nusra, ara anomenat, després de trencar amb Al-Qaida, Fatah al-Shams.
L'acord vincula, d'una banda, les tropes de Damasc i les forces i milícies dels aliats iranians i libanesos i l'aviació russa, mentre que, de l'altra, si és que se'ls pot posar en el mateix bloc, hi ha la Coalició Nacional Siriana, que agrupa part de l'oposició armada, l'Exèrcit Lliure Sirià, les Unitats de Protecció Popular Kurdes (YPG) aliades amb milícies àrabs que controlen bona part del nord del país. També vincula les tropes turques desplegades en territori sirià, que després d'atacar igualment Estat Islàmic i els kurds, han fet una falca al Kurdistan sirià per evitar que es consolidi amb un territori unificat.
No s'hi ha sumat ni Estat Islàmic ni, tampoc, l'antic Front al-Nusra, Fatah al-Shams, que és aliat a Alep amb milícies oposades a la vegada a Estat Islàmic i al règim de Damasc. Precisament algunes d'aquestes milícies, finançades per l'Aràbia Saudita, no s'hi han sumat, tot i que per ara el respecten.
Aquest alto el foc arriba mig any després de fracassar el del 27 de febrer, període en el qual el drama humanitari s'ha incrementat, sobretot a Alep. Però des de llavors han canviat algunes coses. La primera és que la condició de retirada d'Al-Assad ha desaparegut de les exigències dels Estats Units, i el règim de Damasc tot i algun revés a Alep, se sent fort gràcies a l'ajuda russa, que va entrar de ple en el conflicte ara fa poc més d'un any per donar suport al règim sirià. La segona és el retrocés d'Estat Islàmic, aconseguit, precisament, per la intervenció russa. La tercera és la pèrdua per part de Damasc d'un sector d'Alep que ha caigut en mans de l'amalgama d'opositors, responent Al-Assad amb més bombardejos que han incrementat el patiment de la població. I la quarta, és que Turquia ha entrat militarment en el conflicte, ocupant una franja del Kurdistan sirià, sense que aquesta vulneració del dret internacional hagi estat criticada, i Ankara s'ha assegurat que no es pugui consolidar un Kurdistan unit com l'iraquià.
Tot i això, hi ha analistes que qüestionen la implicació turca en el cas que s'incrementin les hostilitats, qualificant-la de temerària, donada la fragilitat de l'exèrcit turc que, després d'empresonar la meitat de generals i oficials, i amb una guerra latent al Kurdistan turc, i constants atacs terroristes, s'ha aventurat a entrar a la guerra siriana. Turquia és membre de l'OTAN, per la qual cosa aquesta implicació podria haver molestat els Estats Units, que han donat suport als kurds. Però el fet que John Kerry no s'hi hagi oposat, podria ser una contraprestació a Turquia a la qual potser haurà de contrariar si deneguen l'extradició de Fethullah Gülen, al qui Ankara acusa d'haver dirigit el cop d'estat de juliol.
Enmig d'aquest trencaclosques hi ha també Israel, que és fronterer pel Golan ocupat amb Síria. I des de fa temps el Front al-Nusra, ara Fatah al-Shams, ataca des de la localitat de Quneitra Israel, que respon amb bombardejos de l'aviació israeliana que entra a l'espai aeri sirià. I precisament ahir Damasc anunciava que havia fet caure un avió israelià que havia entrat a l'espai sirià. Israel, evidentment, ha negat haver perdut cap avió.
Aquest és, doncs, ara l'escenari d'un alto el foc que ha de permetre fer arribar ajuda humanitària a zones com Alep, una ciutat dividida entre els dos bàndols i que pateix un setge militar des de fa mesos. Però més enllà dels dies que duri, no hi ha cap pla de pau que permeti posar fi a la guerra, encara que Síria quedés partida. Continua havent-hi massa interessos contraposats, entre els quals hi ha la determinació d'Al-Assad de recuperar Alep i del president turc d'evitar que es consolidi un Kurdistan autònom. Per no parlar d'Estat Islàmic que en perdre territori pot escampar els atemptats suïcides per tot Síria i el conglomerat de milícies islamistes que se senten ara traïdes pels seus protectors.
I per sobre de tot hi ha una població civil que ha perdut entre tres-cents mil i mig milió de vides i deu milions de desplaçats i que ara per ara no veu el final del conflicte.