La inevitable República Catalana

El descavalcament de Pedro Sánchez al capdavant del PSOE és la viva imatge de tot el que pot oferir l'Estat espanyol a Catalunya. Sánchez no ha estat desposseït per pretendre ser investit amb els vots de l'independentisme català. En tot cas, aquest n'ha estat el pretext. Sánchez mai havia contemplat, ni remotament, acceptar que els catalans tenim dret a decidir el nostre futur votant. No és que Sánchez en el seu fur intern no pugui arribar a la conclusió –probablement hi podria arribar– que és de sentit comú seguir el camí de Londres i Escòcia. És que senzillament ni s'ho pot permetre davant l'electorat, ni davant un partit, el seu, que ni per mal de morir accepta reconèixer Catalunya com subjecte de drets.

El marge de maniobra amb què els grans partits espanyols, amb el matís de Podem en el millor dels casos, aborden el reconeixement de Catalunya com a subjecte de drets és tan estret que més fàcil, com llegim a la Bíblia, que un camell passi pel forat d'una agulla. Espanya, com la conceben el bloc granític que conformen PP, PSOE i C's, no té cap oferta per a Catalunya que no sigui més del mateix. De fet, Espanya no té cap oferta per Espanya que no sigui més del mateix. Aquests, entre altres motius, són els que converteixen la independència de Catalunya en inevitable. Catalunya no té cap més futur a Espanya que anar llanguint fins a esdevenir residual. I l'Estat espanyol mai no canviarà si no és que es veu forçat a canviar per les circumstàncies, com per exemple haver d'organitzar-se sense Catalunya.

Que l'Estat espanyol no té cap oferta engrescadora per a Catalunya ho demostra l'escassa capacitat de mobilització i seducció de l'unionisme, incapaç de vertebrar-se en un moviment ampli i de masses. I això, malgrat disposar de la cobertura i l'impuls d'un poderós Estat que no ha dubtat a jugar brut tants cops com ha calgut, destinant mitjans i recursos econòmics i humans a empobrir Catalunya o a perjudicar severament els seus ciutadans. La trama contra Catalunya, revelada en la conversa entre el ministre de l'Interior i el director de l'Oficina Antifrau, no és una conspiració contra l'independentisme estrictu sensu sinó una operació per, entre altres coses, malmetre la sanitat catalana. “Les hemos dado en todos los morros, les hemos destrozado el sistema sanitario”, es vantaven cofois l'un i l'altre. Senzillament, l'espanyolisme no té res a oferir, perquè esdevé un moviment reactiu. El bloc del no és el bloc de la inacció i s'assenta sobre la voluntat d'un Estat que pren cada dia decisions que perjudiquen el conjunt dels ciutadans, i que traça estratègies contra tothom.

Quants cops s'ha dit al llarg de la història que aquest o aquell procés d'autodeterminació era impossible?  Diria que aquest és un recurs retòric, habitual, en tots els processos d'autodeterminació que s'han produït al llarg de la història. Fins a l'endemà mateix del naixement del nou estat, des de l'antic estat s'ha negat la viabilitat del nou estat naixent. I així, negativa rere negativa, hem vist com proliferaven nous estats i com progressivament la comunitat internacional els reconeixia i els integrava. Tant és així que només els estats que han apostat tossudament per l'aïllament s'han vist isolats del context internacional.

Els catalans hem triat avui el procediment més pulcre, clar i democràtic de tots per prendre una decisió col·lectiva, a través d'un referèndum d'independència amb la prèvia acceptació d'acatar el veredicte de la ciutadania, com hem fet sempre. Ja és ben significatiu que aquells que es neguen, d'antuvi, a acceptar el veredicte de la ciutadania són aquells que no volen de cap manera que els catalans expressem la nostra opinió votant; significatiu i revelador del tarannà democràtic d'uns i altres. El referèndum és de veres, que ningú en tingui cap dubte. Posarem el futur del país en mans de la ciutadania i un cop ho hàgim fet dedicarem tots els esforços a establir una bona relació amb Espanya, de bon veïnatge i millor col·laboració en tots els àmbits. Tenim la ferma determinació de convocar i celebrar el referèndum anunciat pel president Puigdemont i aquest –conjuntament amb un govern que tracta d'optimitzar els recursos existents sempre al servei de les necessitats de la nostra societat– és un compromís inequívoc que no és bescanviable.

Aquí no hi hem arribat gràcies només als independentistes de sempre. Aquí hi hem arribat, sobretot, gràcies a tots aquells que han estimat Espanya i que probablement la segueixen estimant. Però que han assumit que la seva voluntat d'encaixar dins Espanya s'ha frustrat repetidament perquè la nul·la i reiterada actitud de l'Estat espanyol d'acceptar la diversitat i de conformar-se com un Estat plurinacional al servei de la ciutadania els exclou. Deia el prestigiós economista Stiglitz que “clarament, una Catalunya independent seria viable”. Essent així, i no ho dubtem ni un instant, anem per feina. Els problemes de viabilitat, tal vegada, els tenen aquells estats que cavalquen sobre un deute que supera el seu PIB i que no deixen d'endeutar-se... Catalunya, en un context global molt complex, exhibeix una vitalitat econòmica que supera totes les adversitats i que ens obre un horitzó de prosperitat al qual, en cap cas, volem renunciar. La República Catalana, de tots i per a tots és inevitable i el desig compartit de tots els que tenim set de justícia i fam de llibertat.