Política

GERMÀ BEL

ECONOMISTA I DIPUTAT DE JUNTS PEL SÍ AL PARLAMENT

“La diferència amb el 9-N la marcarà el que passi l'endemà”

“Al disseny institucional i al model constitucional espanyol li fa més mal acordar un referèndum que la independència”

“El no al pressupost al maig va tenir un efecte de cimentació interna; el grau de cohesió dins de JxSí no té precedents”

“En alguns casos la CUP ha decidit donar prioritat a altres coses [en lloc de la independència]”

L'endemà del referèndum hi haurà d'haver a Catalunya un estat que imposi la llei a tot el territori

L'economista i diputat independent per Junts pel Sí al Parlament, Germà Bel, analitza les relacions entre Catalunya i Espanya en un capítol inclòs en el llibre de referència que acaba d'editar l'Institut d'Estudis Catalans: Raó de Catalunya. La societat catalana al segle XXI.

Tanca el capítol del llibre dient que el referèndum “no serà possible si depèn de les dinàmiques espanyoles”. Aleshores?
Jo crec que no hi haurà referèndum acordat. Ho crec des de fa molts anys. Al disseny institucional i al model constitucional espanyol li fa més mal acordar un referèndum que la independència. Viure la independència té tot el dolor que pot provocar l'amputació d'una part del cos, però el referèndum és acceptar la gangrena. Si el model d'estat francès [d'una sola nació] té l'acceptació que té a Espanya, no el veig suïcidant-se i acceptant un referèndum. Per què no és com la Gran Bretanya o el Canadà? Aquests són models anglosaxons, basats en l'individu i en el territori, no en la nació poble, compacta.
Per tant, hi haurà referèndum? I tindrà validesa?
El govern de Catalunya ha fet la proposta i el Parlament hi ha votat a favor: referèndum o referèndum. Acordat o no acordat. I aquesta és la posició política del govern i del Parlament.
Com es farà perquè no sigui un altre 9-N?
Hi ha una cosa que depèn dels convocants i dels suports que tinguin, que és donar un marc legal, diferent de l'espanyol. Hi ha altres coses que no depenen dels convocants, que és el grau de participació i l'avaluació que se'n faci. És més fàcil predir què passarà en allò que depèn d'un que no pas en allò que depèn d'uns altres. El que depèn del govern i del Parlament és establir el marc legal i institucional que faci possible que no torni a ser un 9-N. Altres coses no depenen del govern ni del Parlament i s'haurà d'anar veient com evolucionen.
I si el no no s'hi sent cridat, no queda devaluat per molt marc legal que s'hagi creat?
En el cas hipotètic que només hi participessin els partidaris del sí, primer hauríem de conèixer el nivell de participació. Però és un escenari que s'haurà de preveure abans del dia del referèndum. Quins requeriments polítics i institucionals se li atribueixen. Això és una decisió de tipus polític, amb diferents elements a reflexionar.
Com ara?
Una convenció internacional estableix que en un referèndum no acordat no hi ha una exigència de participació mínima, lògicament per combatre l'incentiu al boicot via abstenció. A més, a Catalunya hi ha sempre una abstenció crònica, un 25% de població que no vota mai. També s'ha de tenir en compte una premissa: si es guanya el referèndum s'ha d'aconseguir imposar el nou estat. Com aconsegueixes que aquella part dels catalans que no estan a favor de la independència però estan a favor de la decisió de Catalunya, de la sobirania, acceptin la legitimitat del nou estat si així ho decideix el referèndum? Òbviament, això és més fàcil si hi participen. La diferència amb el 9-N no la marcarà el resultat de la nit. La marcarà el que passi l'endemà. Si, com preveu el full de ruta reformat, es fa el referèndum i surt un sí, a Catalunya hi haurà d'haver un estat que sigui el català que imposi la llei a tot el territori sobre unes persones excloent-les de la força de qualsevol altre estat. Un estat és això. Un estat no és una urna, que pot ser un mecanisme de legitimació d'una decisió, ni és un somriure, que pot ser un element fantàstic en un procés per impulsar la independència.
Per fer això les aliances dins del bloc independentista són prou fortes? De JxSí amb la CUP i dins de JxSí?
La meva impressió és que la cohesió entre les diferents parts que formen JxSí és més gran ara que mai. Al maig, el no al pressupost va tenir un efecte de cimentació interna. La cohesió dins de JxSí no té precedents. Als independents el que ens ha irritat de vegades ha estat el conflicte entre partits i alguns independents hem intentat minimitzar el conflicte entre partits dins de JxSí. Quant a la CUP, que és un partit amb gent molt més independentista que jo, que total, no ho sóc, només estic a favor de la independència, en alguns casos tinc la percepció que ha decidit donar prioritat a altres coses. I això s'ha revelat en les discussions per la investidura o en el no a l'anterior pressupost. O en la quantitat de votacions que perd el primer govern independentista de la història de Catalunya sense més ni menys. Així com els partits dins de JxSí hem fet un esforç per a deixar a la lleixa el nostre model de societat durant aquest període, la CUP ha manifestat diverses vegades que té altres prioritats. Ho respecto, però discrepem. Què passarà en el futur? S'haurà d'anar veient. Una cosa que hem après és que és imprevisible.
I de cara als pressupostos?
La CUP va aprovar no bloquejar la tramitació del pressupost. És un primer pas. Diu que no són els seus pressupostos. I ni els meus. Però jo dono prioritat a la independència. I tinc moltes coses al cap per quan s'acabi el procés, que espero que sigui aviat perquè a alguns ens distreu massa d'altres coses que fem. Això s'ha de discutir en un marc de molt de respecte a les estratègies de cadascú.
Amb aquests equilibris, no es pot repetir la pel·lícula del 9-N?
Segur que no, perquè crec que estarem preparats per imposar l'estat. Estarem preparats per fer això; si no, seria un nou 9-N.
Confia gaire en CSQP perquè doni suport a la consulta?
Sempre que he llegit declaracions dels màxims responsables polítics de CSQP he llegit el mateix: només estan a favor d'un referèndum acordat, amb l'argument que altrament no tindrà reconeixement ni efecte. M'estranya com hi ha gent que no ho ha sentit. Si hi ha un votant dels comuns que dóna prioritat a la independència, farà el mateix que al 27-S, que és votar llistes estrictament independentistes o votar sí al referèndum. Tinc la impressió que hi ha un error: el forat del suport, si és que n'hi ha, el plus que es necessitaria, no està en espai ideològics, està als casals de jubilats.
En el llibre comenta que si l'Estat espanyol no té cap intenció de canviar el seu model d'Estat uninacional sembla difícil esperar canvis. Per què?
Cap partit que vulgui governar Espanya o influir en la governació podrà fer cas d'un referèndum a Catalunya, perquè és anar contra el que pensa la gran majoria de la població espanyola. Una part de la població espanyola acceptaria un referèndum a Catalunya, però una gran majoria, no. Res fa indicar que hi hagi grans moviments en les properes dècades. En les darreres hem retrocedit. Per què hem d'esperar, sense més, que en les properes avancem? El que tenim ara és una fase de torna.
Diu que dins la dinàmica de l'Estat sempre hi ha una torna...
Sí. En els darrers 150 anys s'ha viscut la discussió de política territorial. A partir de la prefallida de la monarquia d'Isabel II comença a haver-hi aquesta discussió. La primera es produeix amb la caiguda de la primera República. El seu intent de federalització va ser identificat com a pèrdua de control i va provocar, de fet, l'entrada de Pavía al Parlament. El model francès li ofereix a la gent seguretat i control a canvi de llibertat. Utilitzen molts reglaments, moltes lleis que diuen les coses com han de ser, qui les ha de fer. És el paroxisme regulatori. El que passa a la segona meitat de la dècada dels 10, del segle passat, quan s'instaura la Mancomunitat, i a la dècada següent arriba Primo de Rivera, una altra. Un i mig. Segona torna amb la Segona República, dos i mig. Transició. La torna és un element regular perquè en el fons, l'entramat social i econòmic i d'una forma molt majoritària la societat espanyola donen suport al model d'Estat francès. La flexibilització els desconcerta. I llavors ve la torna. I l'última torna a Espanya comença el 93. La gent s'equivoca quan significa el 2010 com l'inici del procés de superar la independència.
El 1993, per la victòria a repeló del PSOE?
El 93 hi ha elements que obren la porta altra vegada a la bèstia. El 93 jo estava a Madrid, encara, i vaig viure la sortida de la campanya promoguda per l'ABC: “Como cuando Franco, contra el genocidio del castellano en Catalunya”. L'element simbòlic que la bèstia va solta, i la bèstia és la reacció a la voluntat plurinacional d'alguns llocs, és els crits de “Pujol, enano, habla castellano”. Els 90 s'estén el procés d'identificació com a extern de l'altre. En el primer mandat d'Aznar aquesta visió comença a ser majoritària i acaba sent hegemònica. Al segon mandat d'Aznar es consolida la visió de la recentralització i el mandat del PSOE ja no combat aquesta hegemonia. L'exemple és l'inici i final de l'Estatut.
Veient les posicions del PSOE ara amb Rajoy fa que s'acosti una torna més forta?
Independentment de les imatges del moment, crec que hi ha una torna recentralitzadora. En els darrers anys tothom ha pogut veure que això de l'autonomia és mentida. Hi ha autonomia administrativa però no hi ha autonomia política. No hi ha un poder polític territorial protegit del poder central, protegit per regles que dominen a la jerarquia. Un model federal és que no hi ha cap poder superior en essència sinó que cada regla diu qui fa cada cosa i aquella regla és superior a aquella cosa.
Una reforma constitucional resoldria l'encaix de Catalunya amb Espanya com apuntava l'exministre Margallo?
Si el problema és que els catalans tenim un dèficit d'estima, i que ens voldríem volguts i de quant en quant, un petó, doncs sí, una reforma amb bona lletra ja faríem. Un problema de peles és més difícil perquè el teixit social espanyol majoritàriament pensa que Catalunya és la regió més beneficiada des del franquisme pels poders. Si el diagnòstic és que el que es planteja és l'afirmació de la sobirania de Catalunya a través de l'exercici de l'autodeterminació, això no hi ha forma d'encaixar-ho en una reforma constitucional perquè destrueix l'Estat. Al final, un Estat plurinacional és aquell que accepta diferents sobiranies. I Espanya no ho pot acceptar perquè la majoria de la població espanyola se sentiria terroritzada de viure en un Estat així. No es pot demanar allò que fa massa mal a massa gent. I la meva conclusió és que la reforma federal, si és de veres i no uns balls regionals i una variada gastronomia, fa massa mal a massagent.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia