Municipal
Governar era això
Colau creua l’equador del mandat convertida en referent de la nova esquerra però amb un balanç de gestió minso
L’acord amb el PSC ha accentuat el bloqueig que en molts àmbits li comporta la minoria a l’Ajuntament
El PSC ha avalat el relat que presenta Colau com a hereva del maragallisme
Colau continua sense definir-se pel que fa al referèndum
Fa un any, Ada Colau feia coincidir el primer aniversari del seu triomf electoral amb la presentació d’un acord amb el PSC. Barcelona en Comú, desconeixedora del funcionament intern del consistori i amb un govern d’onze edils, el més esquifit a Barcelona en l’actual període democràtic, no donava l’abast. El pacte obria una nova etapa, amb els socialistes assumint l’àrea econòmica i la de cultura, aportant dosis d’experiència política i avalant el relat, atiat per ella mateixa, que presenta Colau com a hereva directa del millor del maragallisme. De pas, però, l’acord implicava la vulneració del codi ètic de BComú, que establia que qualsevol edil hauria de renunciar al càrrec en cas de ser imputat en un cas de corrupció, perquè el líder socialista, Jaume Collboni, estava investigat per una peça separada del cas Mercuri. La setmana passada, la peça quedava arxivada i Collboni, exonerat. L’episodi exemplifica no només la impossibilitat –o inoportunitat– de dur a la pràctica molts dels preceptes que BComú va esgrimir de manera persistent i rotunda en la cursa electoral, i que li van servir per guanyar-la, sinó que, a la vista de la innocència de Collboni, també assenyala els defectes conceptuals d’alguns d’aquests postulats, i els problemes que generaria la seva aplicació. És a dir, fa palesa la distància entre el maximalisme discursiu que va dur BComú a l’alcaldia i la gestió de la complexitat, implacable fil conductor dels seus dos primers anys governant la ciutat.
El govern Colau, ara bipartit, arriba a l’equador del mandat amb l’alcaldessa consolidada com a referent polític de l’esquerra catalana, espanyola i europea. Colau, que continua sense definir-se pel que fa al referèndum independentista, lidera ara la creació d’una nova confluència enfocada a les properes eleccions al Parlament i batejada com a Catalunya en Comú, prova inequívoca que la marca Barcelona en Comú –nom improvisat com a pla B per la usurpació de la denominació original de la formació, Guanyem Barcelona– funciona. Alhora, però, Colau exhibeix un balanç de gestió minso, i en alguns aspectes feridor pel que fa al decalatge entre paraules i fets. No l’ajuda el bloqueig derivat de la situació de minoria, accentuat precisament com a conseqüència de l’acord amb el PSC perquè ERC i la CUP, els altres aliats inicialment recurrents dels comuns, s’han esforçat des de llavors per marcar distàncies amb l’executiu.
Lideratge extramurs
Els comuns han tractat de forjar un discurs fonamentat en l’èmfasi en les polítiques socials i la batalla per posar fre a la bombolla turística. En el primer àmbit, el focus s’ha posat en el combat contra les desigualtats, reforçant ajuts i la inversió a Nou Barris, el districte més pobre de la ciutat, i plantejant una batalla contra la pobresa energètica que sobrepassa l’àmbit municipal però en la qual l’Ajuntament de Barcelona exerceix de cap de pont. Els resultats s’hauran de veure, però la pugna amb les elèctriques ja ha comportat al consistori una primera derrota, en paralitzar el Tribunal Català de Contractes del Sector Públic l’adjudicació de la nova contracta de la llum municipal, en què l’equip de govern havia inclòs clàusules relacionades amb la pobresa energètica.
Aquest lideratge supramunicipal l’assumeix Colau també en tot el que té a veure amb el dret a l’habitatge, reclamant reformes en la llei d’arrendaments urbans, en vista que la gestió de les competències municipals és insuficient per controlar el mercat del lloguer, desbocat amb una pujada que només el 2016, va ser del 9% segons les dades oficials, tot i que fonts del sector parlen de percentatges molt més alts. Una realitat sagnant també aplicable als desnonaments, cavall de batalla de l’alcaldessa de la PAH i dels que, tot i els seus esforços, n’hi continua havent cada dia, com es dedica a recordar-li l’oposició sempre que en té l’ocasió. O a la xifra de persones que dormen al carrer, que el recompte anual fet la setmana passada va xifrar en 1.026, un 15% més que fa dos anys, malgrat l’esforç pressupostari rècord en mesures socials.
Reptes turístics
La dificultat per traduir en resultats, si més no a curt termini, els esforços del consistori en els temes que més el preocupen també es fa palesa en tot el que té a veure amb el boom turístic. El nombre de visitants no ha deixat de créixer malgrat polítiques com ara la potenciació com a destins dels entorns de Barcelona i un discurs que els seus crítics entenen que atia el fenomen batejat com a turistofòbia, del qual tothom parla aquests dies arran d’episodis puntuals que han obtingut moltíssim ressò. El govern sí que pot exhibir en aquest àmbit un triomf: ha aconseguit aprovar el PEUAT, que impedeix l’obertura de més hotels al centre i d’apartaments turístics legals a tota la ciutat, una de les seves apostes més ambicioses, i atrevides. És aviat encara per avaluar l’impacte de la norma, que el gremi d’hotels ha dut al jutjat. En paral·lel, el setge als il·legals també comença a donar fruits. Segons afirma Apartur sense més concreció, l’oferta irregular s’ha reduït en l’últim any.
Herències de mobilitat
Mancat d’un relat de ciutat més enllà de l’èmfasi en les polítiques socials i de regulació turística, el de Colau ha interioritzat com a propis projectes impulsats per governs anteriors. És el cas del tramvia per la Diagonal, que segueix en fase preliminar i caldrà veure si obtindrà prou suports de l’oposició per tirar endavant.
Colau advoca també per completar la nova xarxa de busos concebuda en època de Jordi Hereu i que va començar a desplegar Trias, i recull dues polítiques més que venen de lluny: ampliar la xarxa de carrils bici i impulsar el vehicle elèctric, una altra cursa de fons. La gestió del transport públic, paret mestra del discurs mediambiental de l’executiu, té com a creu l’atzucac del metro, on la negociació pel nou conveni ja fa un any i mig que dura, salpebrada de vagues i retrets al govern municipal, acusat pels sindicats de perpetuar l’opacitat dels sous de la direcció i el personal fora de conveni, que han anat aflorant sempre extrets amb el fòrceps de la llei de transparència. També a l’hora de gestionar TMB, BComú ha descobert que hi ha canvis més fàcils d’exigir des de fora que d’aplicar des de dins.
Patates calentes
Colau ha heretat projectes que l’engrescaven menys. Com el túnel de Glòries, la intervenció urbanística més important de les previstes aquest mandat, paralitzada ara arran dels encariments i endarreriments que van dur el govern a decidir liquidar el contracte. Hi ha més herències enverinades, com l’ordenança de terrasses, aprovada el mandat passat i que en el moment de ser aplicada, va posar en peu de guerra el gremi de restauració. Els retocs de l’ordenança, ara en stand by, segueixen pendents.
També continua empantanegat el futur de Can Vies, una altra patata calenta de l’era Trias que és epítom, com el conflicte dels manters, de la mala maror entre BComú i la Guàrdia Urbana. El govern ha tractat de modular els seus plantejaments inicials respecte de la seva policia, i la conflictivitat entre el cos i el consistori ha baixat de graduació en l’últim any, però l’esclat del cas de l’assassinat d’un urbà a mans de la seva parella o l’amant d’aquesta, també agents, ha tornat a enterbolir la imatge que l’executiu tracta de projectar d’una policia de proximitat i allunyada de controvèrsies.
Guerres culturals
Amb la part executiva dels plens reduïda sovint a la mínima expressió, el govern tracta de dissimular la falta d’activitat motora venent a so de bombo i platerets petites iniciatives o plans en estat encara embrionari. I també a còpia de política de símbols, sigui la retirada del bust del rei emèrit del saló de plens, el rebatejament de carrers i places, l’anunci que traurà l’estàtua al marquès de Comillas per esclavista o l’exposició que implicava la instal·lació de l’estàtua eqüestre de Franco al Born. Mesures que han aixecat algunes de les polsegueres més espesses del mandat.
La de la simbologia ha estat un dels eixos de la política cultural, marcada també pel relleu de la comissionada Berta Sureda quan BComú va cedir l’àmbit al PSC, una operació molt mal vista pel sector cultural, que veia Sureda amb bons ulls i acusa els socialistes de no tenir un programa cultural clar. El fiasco de la campanya de foment de la lectura que incloïa l’enviament de llibres a Donald Trump, retirada en el minut zero després d’encaixar crítiques ferotges, és l’últim exemple d’aquesta mala maror persistent.
El carrer, ingovernable
El govern arriba a l’equador amb topades també amb col·lectius veïnals. Conscient de la seva feblesa dins el consistori, ha reclamat des del primer dia el suport del carrer, i ha tingut el de la FAVB, que per exemple ha avalat la decisió d’aturar el túnel de Glòries. Però, tot i l’apel·lació sistemàtica a la participació i les decisions col·legiades amb la ciutadania, té en rebel·lia les entitats dels barris que aspiraven a la cobertura de la ronda de Dalt, anunciada per Trias i ara reduïda a la mínima expressió, tot i haver estat la proposta més votada en el procés participatiu d’aquell pla d’actuació municipal mai aprovat per falta de suports.
Els veïns de la Vila Olímpica i els del Poblenou també han organitzat sengles consultes veïnals a esquenes del consistori: els primers, contra l’hotel previst al barri que el consistori diu que ja no es pot aturar, i els segons, contra la superilla engegada l’any passat com a prova pilot d’un pla d’esponjament del trànsit també heretat però que el consistori ha engegat de la pitjor manera possible: sense consens ni a l’Ajuntament ni tampoc al carrer. Si governar l’Ajuntament des de l’alcaldia no és fàcil, el carrer tampoc.
Esmena a la totalitat de Ciutadans
-
Esmena a la totalitat de Ciutadans Arxiu. -
Ada Colau (BComú) Mentre està de baixa per maternitat, Gerardo Pisarello fa d’alcalde en funcions. Arxiu.
Ciutadans es va sumar ahir a la llista de partits de l’oposició –en la qual només falta ja la CUP– que des de fa una setmana han anat fent balanç dels dos primers anys de mandat, que es complien ahir, i que per Carina Mejías s’han caracteritzat per l’intent del govern de “tapar amb decisions ideològiques la seva incapacitat per gestionar Barcelona”.
La cap de files de C’s a l’Ajuntament considera que “totes” les mesures aprovades en aquests dos anys “són arbitràries i ideològiques, i en cap cas afavoreixen les condicions necessàries per abordar els reptes de futur. En referència a la moratòria turística prèvia a l’elaboració del PEUAT, entén que “s’han frenat inversions amb criteris absolutament arbitraris”, i atribueix l’increment dels lloguers a “les mesures restrictives i la falta d’oferta”. El pla d’habitatge, que a deu anys vista preveu impulsar 13.500 pisos protegits, “arriba tard i és insuficient”, va afegir.
Mejías no es va oblidar del pla de barris, que “ha quedat diluït en el no-res”, va dir; la vaga de metro, que a parer seu “evidencia una clamorosa manca de voluntat política per aconseguir acords”, o la superilla habilitada al Poblenou, exemple, va insistir, de l’aposta per “projectes molt allunyats del que és un model de transformació urbanística raonable i sostenible” i que “han despertat un ampli rebuig veïnal”.
