Plurinacional i poc més

Pau i tranquil·litat. Fins i tot massa per un partit acostumat a la brega interna. Després de nou mesos de batussa, el 39è congrés del PSOE es va convertir en una bassa d’oli. Els sectors que van donar suport a Susana Díaz van oferir una imatge de rendició i, sobretot, es van fer fonedissos entre les més de tres mil persones que van acreditar-se per participar en la cita socialista. Ni tan sols van plantar batalla contra la referència al caràcter “plurinacional” de l’Estat, que va quedar inclòs en la ponència política. La força dels de Pedro Sánchez va quedar palesa en la votació d’una esmena –impulsada des d’Astúries– en què es reclamava la supressió d’una definició que per una part del partit continua sent “una concessió inassumible”, segons pregonava un dels seus detractors. Finalment, la comissió va tombar l’esmena que rebutjava la plurinacionalitat per 165 vots contra 41 que mantenien que aquest reconeixement suposa sobrepassar la declaració de Granada.

La qüestió, però, és que aquesta al·lusió a la necessitat de “perfeccionar el reconeixement del caràcter plurinacional” de l’Estat en cap cas tindrà cap conseqüència pel que fa a les aspiracions de l’exercici al dret a decidir perquè, segons s’explicita al text, la reforma de la Constitució que propugna el PSOE manté que la “sobirania resideix en el conjunt del poble espanyol”. Els seus promotors assenyalen que en cap cas s’obre la porta a un referèndum per a Catalunya i, si bé el text no ho especifica, el que fins ara ha assenyalat el secretari general, Pedro Sánchez, és que la idea de “nació” en cap cas es pot associar a la d’Estat, incidint en el fet que es tracta d’una valoració subjectiva (per raons històriques, culturals i sentimentals) però en cap cas jurídiques.

Més enllà del gest conceptual, la resposta del nou equip de Sánchez se circumscriu a la recepta habitual; és a dir, en la “urgència” d’impulsar aquesta reforma constitucional “en clau federal” i que ja havia estat dissenyada durant l’etapa d’Alfredo Pérez Rubalcaba. Així, amb l’horitzó de l’1 d’octubre, el PSOE analitza que si el “menysteniment pel diàleg” es manté s’arribarà a una situació “d’enconament i fins i tot enfrontament, que és la via que han adoptat tant el govern espanyol com els independentistes”, i en vista d’això insistia en l’impuls del model “federal” per prendre la iniciativa davant “l’independentisme irredempt” que “s’ha potenciat a partir de l’argument del greuge comparatiu i el «no ens deixen decidir»”.

En els arguments pel no a la independència s’emfasitza que és un escenari inviable en el context europeu i perjudicial per a les “classes treballadores catalanes”, ja que considera que els eventuals beneficis estan basats en “mites i fal·làcies” que continuaran “desmuntant”, hi afegeixen. I com a conclusió sentencien que les diferents identitats nacionals que conviuen a Catalunya no poden ser usades com un “instrument polític de dominació i segregació d’uns ciutadans sobre els altres”.

Si bé ahir no es debatia el paper que ha de jugar el PSOE en una eventual resposta dura del govern espanyol a la convocatòria de referèndum, Alfonso Guerra –un dels grans absents de la cita– tornava a exhibir la seva habitual vehemència i exigia a l’executiu de Rajoy que apliqui “ja” l’article 155 de la Constitució acusant el PP de “paràlisi” davant la “rebel·lia” de l’independentisme.

En conjunt, si més no, la d’ahir va ser una de les cites més ensopides del socialisme, durant les quals la litúrgia obligava a debatre esmenes fins a mitja nit, negociar quotes orgàniques –Sánchez no ha donat opció als barons– i fins i tot especular durant tota la tarda i la matinada sobre les incorporacions al nou equip directiu. En espera que es conegui la composició definitiva, ahir es va confirmar la inclusió a l’executiva de l’alcalde de Viladecans, Carles Ruiz, i de l’exsíndic de la Vall d’Aran Paco Boya, que se suma a la de l’alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet, Núria Parlon. Està pendent de conèixer-se si Meritxell Batet obté un lloc rellevant en el grup parlamentari.