Suport al procés sobiranista
Els que votarien per primera vegada
Deu joves que han complert 18 anys o que estan a punt de fer-los parlen sobre el procés d’independència i sobre el referèndum
Tots asseguren que els agradaria poder explicar que l’1-O va ser la primera vegada que van anar a votar
Critiquen que els mitjans de comunicació tracten l’actualitat política d’una manera “esbiaixada”
Saben que volen votar i què volen votar, perquè tenen pensat i decidit què opinen sobre el procés i sobre un possible referèndum. Són set noies i tres nois de Barcelona, i un de Vilassar de Mar, que han complert els 18 anys o que estan a punt de fer-los. L’1-O podria ser la primera vegada que van a votar. El primer que sorprèn és la passió amb què debaten: inicialment, segueixen el qüestionari fixat, però després se’n desmarquen i s’interrompen –sempre educadament– entre ells, aclarint opinions i polemitzant sobre el tema que l’altre acaba d’obrir.
Ells mateixos es defineixen com la generació de la sobreinformació, i això, puntualitzen, no és tan bo com podria semblar, perquè sovint, de tants inputs, se senten desinformats. Coincideixen que intenten estar al dia de l’actualitat i acusen els mitjans de comunicació, digitals i escrits, de fer que això sigui impossible: “La informació és repetida i està massa esbiaixada segons cada diari”, diu la Laura. “Es van responent els uns als altres, però no hi ha notícies noves. Això fa que la gent hi perdi interès”, confirma en Ferran. “D’una piulada de 140 caràcters d’un polític, en fan planes senceres d’informació i ho discuteixen durant dies”, hi afegeix. Tampoc els convencen les xarxes socials, en què, diu Berta Casserres, “hi ha molta palla”. Fins i tot els preocupa que aquesta desinformació arribi també a l’altra banda del debat: “Els joves espanyols deuen estar rebent informacions que no són exactes, esbiaixades, i així és molt més difícil construir-se una opinió”, avisa en Ferran.
El debat ha estat present a les aules, però en aquest punt sí que hi ha diferències, segons diuen, depenent de l’entorn en què es mouen. Berta Figueres, per exemple, explica que al seu institut un dels professors va plantejar obertament el debat sobre la situació política a Catalunya i en van parlar durant uns dies. Els altres recorden haver tractat la qüestió, però juntament amb diversos temes d’actualitat com ara la crisi econòmica i l’arribada de refugiats. Curiosament, però, tots assenyalen que quan es va celebrar el 9-N el debat sí que va ser més present i més intens.
Quan se’ls pregunta si viuen amb incertesa els moments actuals i si creuen que hi pot haver un xoc de trens, reconeixen que sí que els preocupa, sobretot perquè l’1 d’octubre els agafarà amb el curs acabat de començar. De nou, però, acusen els mitjans d’exagerar els possibles enfrontaments. Denuncien, en aquest sentit, el patiment amb què han seguit aquest any passat la picabaralla entre la Generalitat i l’Estat sobre l’aplicació de la Lomqe i com això es va reflectir a la premsa: “Et llevaves cada dia amb una notícia diferent. No sabies si et farien fer la selectivitat o no, ni quines assignatures hi hauria ni res. I això fins a final de curs”, lamentava Clara Solà.
L’11 de setembre
Quan es va fer la primera gran manifestació, el 2010, tenien entre 10 i 11 anys. Curiosament, apareix un punt de nostàlgia a l’hora de recordar-ho: “És que en aquell moment érem nens i nenes i tot ens impressionava molt. Semblava que passaria alguna cosa, que era imminent, i ja han passat set anys”, diu Berta Solà. Aquesta sensació, d’“eternització” és compartida: “Ara sembla que no sortirem mai d’un cercle en el qual ja fa anys que vam entrar”, llança la Maria. “Fa molt de temps que sentim dir que ja som a la recta final, però no saps si és una recta final o una carretera molt llarga”, assegura Laura Casserres. “Cada 11 de setembre penses: «Ara sí que canviarà alguna cosa.» Però passa tot un any i som allà mateix”, reconeix Laura Chies.
Curiosament, hi ha coincidència d’opinions pel que fa a quina seria la possible solució a aquesta paralització de què parlen: “S’ha de fer alguna cosa, ara no hi ha marxa enrere. S’ha arribat a un punt d’inflexió en què el camí no és fer marxa enrere”, diu la Clara. “Cal seure en una taula i sortir d’aquesta roda. Decidir cap on anem”, recomana el Marc.
Avançar el debat
“Jo avançaria el debat sobre com seria el país en cas que hi hagués un referèndum. Per demostrar que, després d’això, hi ha alguna cosa”, desafia l’Albert, i hi afegeix: “Nosaltres mateixos hauríem d’estar parlant de com s’hauria de gestionar i de quin model caldria seguir.” La Maria hi està d’acord: “El debat podria ajudar a canviar l’opinió d’alguns sobre si cal anar a votar.”
Tant sí com no
En aquest punt no hi ha discussió: el referèndum “s’ha de fer tant sí com no”, independentment del que hi vulgui votar cadascú, i millor si és pactat. “Si es va a votar, el protagonisme deixa de ser dels diaris i dels polítics i passa a ser del poble”, opina Berta Casserres.“Si finalment fos pactat, hi votaria més gent, perquè veurien que va de debò”, adverteix la Berta.“La legitimitat que acabi tenint el procés dependrà dels votants. Com més gent vagi a votar, més comptarà per a futures decisions”, proclama l’Albert. “A més, estaria bé poder explicar que la primera vegada que vam votar va ser en el referèndum de l’1 d’octubre”, reconeix una mica decebuda la Maria.
L’última pregunta que se’ls fa és arriscada. Creuen que seran la generació que veurà la independència de Catalunya? La resposta són uns somriures: alguns de còmplices, d’altres de més tímids. Difícils d’interpretar.
