Política

Centenari de la mort del president de la Mancomunitat

Enquadrant una llegenda

Reivindicat per Pujol, Mas i posicions oposades, Prat de la Riba ha quedat com un mite auri del catalanisme

Un llibre en desmunta tòpics, com que estigués lliure del càlcul polític o morís per una malaltia contreta a la presó

Pratés un “grimpador” i un agitador propagandístic, que “vol pujar i dir-hi la seva”, afirma Joan Esculies

En la seva primera campanya per aspirar a la presidència de la Generalitat, Jordi Pujol va declarar que li agradaria portar a la institució “la síntesi del patriotisme tens i ardent de Macià i l’esperit de construcció sintètica d’un país de Prat de la Riba”. Trenta-quatre anys després, a mitjan de desembre del 2012, a l’expresident Mas, en un esmorzar a Madrid, li van demanar per quin president de la Generalitat voldria passar a la història. Ell va respondre que voldria ser una combinació de Prat de la Riba i de Macià: del primer va dir admirar-ne la “claredat en la construcció de Catalunya”, malgrat els “pocs instruments” que tenia. Fita del pujolisme i lloc comú dels convergents, Prat de la Riba també ha fet de “Sant Cristo Gros” –per dir-ho en paraules de l’historiador Joan Esculies– tret a desfilar per Mas i el PDeCAT ja en ple procés independentista.

Què ho fa que Prat de la Riba hagi pogut ser utilitzat segons el gust de catalanistes i independentistes de tall molt divers però també d’espanyolistes? “L’obra de Prat ha passat per diverses fases i relectures. Cada període i cada lector l’ha girat com un mitjó, com més li ha convingut”, explica Esculies al llibre A la recerca de Prat de la Riba (Pòrtic). Mogut per l’estranyesa davant “tot el que s’ha anat explicant” sobre el primer president de la Mancomunitat, ha volgut fer un llibre per “desmitificar i acabar de perfilar el personatge”. No hi busquin, doncs, una biografia típica, sinó que hi trobaran una capsa de sorpreses sobre les facetes més desconegudes de Prat, amb algunes mostres de “política comparada” que evidencien un gest que ha estat recurrent en tot l’espectre polític: seleccionar “unes frases de Prat per tal d’encaixar-lo en el moment polític actual de Catalunya”.

Al contrari del que sovint s’ha pintat, Prat “no va ser important a les Bases de Manresa” (una ponència per a una Constitució Regional Catalana, el 1892). Amb 21 anys, en va ser el secretari, però només “callava i escoltava”. “I si no callava, el feien callar les patums que dirigien l’operació”, com ara el dramaturg Àngel Guimerà, l’advocat Verdaguer i Callís o l’historiador Josep Coroleu, amb qui Prat va bregar per desbancar-los del timó del catalanisme. Quan, dos anys després, va guanyar un concurs amb l’obra Compendi de la Doctrina Catalanista i va saber que s’havia imposat a un dels seus rivals polítics –encara que de la mateixa ideologia– va celebrar-ho remarcant-ho i fent-ho saber als Carné. Els Carné eren la família que l’havia acollit a Barcelona, quan hi va anar a estudiar, i amb la qual havia tingut una relació molt més estreta que amb els pares. La reacció davant aquesta fotesa demostra una altra qüestió que pot sorprendre del llibre: l’ambició política de Prat. Lluny d’anar amb el lliri a la mà o de ser el simple gestor benefactor de la Mancomunitat que va fer escoles i biblioteques, Esculies el dibuixa com “un grimpador” –dit sense sentit pejoratiu– que desplegarà tot el manual de pràctiques habituals per tenir influència i poder: “assaltar les corporacions” i fer-se membre d’entitats com l’Ateneu Barcelonès o el Col·legi d’Advocats, escriure a la premsa i fer feina d’agitació, amb conferències, accions i textos. A la Mancomunitat també demostrarà les seves arts polítiques, en saber eliminar l’oposició.

Era una mena de “setciències” a qui una tendència malaltissa, fins i tot hipocondríaca, i el rebuig primerenc d’una noia havien acabat de convertir en una “rata de biblioteca”. “Prat i companyia són joves, volen pujar i dir-hi la seva; són molt conscients que fent propaganda, amb articles sortits de mare, a Madrid es posen nerviosos. Saben jugar amb aquesta publicitat.” I també amb “l’ambigüitat o flexibilitat” dels termes, assenyala Esculies.

Un bona mostra d’això és La nacionalitat catalana, el seu llibre referencial, del 1906. És “un text propagandístic” fet “a partir de materials diversos en una feina d’urgència” de cara a unes eleccions. El seu èxit rau en el fet que “és molt entenedor, tothom se’l pot llegir” i manté l’“atemporalitat” perquè deixa de banda “l’estructuració institucional”. Prat hi planteja un nacionalisme de tall “culturalista”, basat en la llengua, no restringit al catolicisme (tot i ser un devot de Montserrat) i amb un Estat català que es federi amb l’espanyol. El seu mirall és l’imperi austrohongarès, on els catalans serien els hongaresos. “Era potent per l’època plantejar un govern per a Catalunya, per bé que és una reivindicació del catalanisme des de finals del segle XIX, ja comença amb Almirall; Prat la simplifica molt, i no la pensa només ell.”

I el seu paper com a president de la Mancomunitat? “Al voltant de la Mancomunitat falta més investigació crítica. Passa el mateix que amb la guerra civil. A la guerra hi ha molts llibres, des que comença fins als Fets de Maig, però pocs a partir del 1937.” Així, precisa Esculies, “del 1914 al 1917 –els anys de Prat al capdavant de la Mancomunitat– sembla que es faci tot, i que del 17 al 23, quan mana el Puig i Cadafalch, ja tot estigui embastat”. A banda, afegeix una altra puntualització: “El govern de la Mancomunitat no té ni un Parlament ni un únic pressupost”, perquè les quatre diputacions no s’uneixen en un pressupost únic. Però en aquell moment Prat ja és un personatge públic “amb molta tirada”, que mor, “com Macià, en el moment oportú”, abans les coses no s’emboliquin. No mor d’una malaltia contreta a la presó sinó d’una malaltia autoimmune (el seu pas alguns dies a la presó, sent director de La Veu de Catalunya, engrandeix el mite). Prat ja no veurà, per exemple, com l’altre gran dirigent polític de la Lliga, Francesc Cambó, entra al govern espanyol. El seu enterrament és una mostra multitudinària de dol col·lectiu.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

sud-àfrica

La comissió electoral exclou l’expresident Zuma de la cursa electoral

barcelona
portugal

Luís Montenegro anuncia la composició del nou govern

barcelona
terrorisme

Estat Islàmic crida a fer atacs a Europa i els EUA per Gaza

barcelona

Sílvia Paneque tornarà a ser la cap de llista del PSC

GIRONA
argentina

Els insults de Milei a Petro provoquen una crisi diplomàtica amb Colòmbia

barcelona
Política

Mor Conxita Tarruella, històrica d’Unió

guerra a gaza

El TIJ exigeix a Israel que deixi d'impedir l'accés d'ajuda humanitària

barcelona
Política

Mor Joe Lieberman, l’exsenador estatunidenc que volia acabar amb la violència dels videojocs

guerra a gaza

Els EUA critiquen la relatora de l’ONU per als territoris palestins ocupats

barcelona