L’IMPERI DEL SOL PONENT
Estat plurinacional i llengües oficials
Els indígenes argentins reclamen més drets en una terra on ja hi eren molt abans del virregnat del Río de la Plata
La resistència als anglesos, la falta de suport espanyol i l’alè sobiranista faciliten la independència argentina
La població indígena no acaba de trobar l’encaix en la república federal argentina, per això es manifesten, perquè estan farts d’oblits i invisibilitat. I és que abans de la conquesta espanyola ja hi havia un mosaic de pobles que parlaven unes 300 llengües diferents que gairebé van desaparèixer. La minoria indígena (1,4% de la població) reclama un estat plurinacional que reconegui les seves llengües com a oficials i la possibilitat de tenir centres educatius propis. Després de 200 anys de l’alliberament del domini espanyol, sostenen, ja és hora de reformular un estat que neix d’elements contradictoris, de xocs entre unionistes i federalistes, de la rivalitat entre Buenos Aires i les terres de l’interior, de les intervencions angleses i d’amputacions territorials.
El virregnat del Río de la Plata, que incloïa el que avui són Argentina, l’Uruguai, el Paraguai, Bolívia i una part del Brasil, va néixer per reforçar la presència espanyola davant de la britànica a l’Atlàntic Sud. En el fons, però, el suport de la corona espanyola va ser limitat i els argentins se’n van independitzar aviat. Per als criolls, el comerç era la principal activitat econòmica i les rutes marítimes esdevenien vitals. Per això quan els britànics els van envair el 1806, els porteños es van organitzar en milícies i van derrotar els invasors. Això els va demostrar les capacitats de defensa i va atiar els anhels d’independència per participar en les decisions econòmiques i polítiques, que fins aleshores controlaven els vinguts de la península Ibèrica, que marcaven una clara divisió entre l’oligarquia local i els reialistes.
La declaració de Tucumán suposa la ruptura formal dels vincles amb Espanya. Discussions prèvies, però, tractaven sobre com governar el nou estat i es va acabar optant pel federalisme. José de San Martín, heroi del combat de San Lorenzo el 1813 entre reialistes i criolls, i independentista convençut, va ser nomenat general en cap de l’exèrcit dels Andes per alliberar els territoris veïns. Justament a la capitania general de Xile també hi va haver debat entre reialistes i independentistes. Bernardo O’Higgins liderava les tropes però va ser derrotat el 1814 i es va retirar a Mendoza, fins que quatre anys més tard va vèncer els espanyols a la batalla de Maipú, sota les ordres del general San Martín.
Després de la creació de la junta de govern a Buenos Aires, els espanyols van traslladar la capital a Montevideo, però allà també bufaven vents secessionistes. Després del domini espanyol, l’Uruguai va passar a mans de l’imperi portuguès, i després del brasiler fins al 1825, quan es va declarar la independència.
Independència
1816
Sistema de govern
República federal
Independència
1818
Sistema de govern
República presidencialista
els estats
Dos alliberadors estel·lars
Primer governant xilè, Bernardo O’Higgins és un dels integrants de la Expedición Libertadora del Perú liderada per José de San Martín, que va envair Xile travessant els Andes. Les seves campanyes van ser decisives per a la independència de Xile, el Perú i Argentina.
