Política

ELS PRESIDENTS REPRESALIATS

Lluís Companys (1)

La trampa de l’exili

El 5 de febrer de 1939, el president Lluís Companys, juntament amb el seu homòleg basc, José Antonio de Aguirre, travessa la frontera a través del coll de Lli, al terme de la Vajol

A partir d’aleshores, el president de la Generalitat intentarà organitzar el suport als refugiats catalans, fins que la invasió nazi sentenciarà el seu destí

Segons el testimonidel president basc, Lluís Companys estava “profundament abatut”

Fa dies que la República s’enfonsa de forma irreversible. El 15 de gener, les tropes franquistes entren a Tarragona i Reus, el 26 a Barcelona, el 31 a Granollers, el 4 de febrer a Girona i l’endemà a la Bisbal. Aquell dia, el president Companys travessa la frontera a través del coll de Lli, acompanyat del seu homòleg basc, José Antonio de Aguirre. És un matí fred i la tramuntana bufa amb força; però el cel de l’Empordà es presenta nítid, talment com si volgués dedicar un darrer homenatge als homes i dones que travessen la frontera fugint de la barbàrie feixista. A l’homenatge inesperat de la meteorologia s’afegeix el dels set-cents mossos d’esquadra que els acompanyen, que no s’estalvien d’oferir als dos presidents un protocol gairebé litúrgic en un dia en què hom se sent aclaparat per la tristesa.

Els presidents autonòmics havien d’anar acompanyats dels de la República i el govern espanyol, Manuel Azaña i Juan Negrín, però aquests han marxat dues hores abans sense ni tan sols esperar-los. La decisió ha estat presa per Azaña, però Negrín hi ha consentit ràpidament. Segons el testimoni de Cipriano Rivas, el president de la República “estava disposat a sortir acompanyat del president de les Corts, però mai al mateix temps que cap altre cap de govern que pogués interpretar-se, fins i tot en aquella situació extrema en la qual ens trobàvem, com la paritat de representació i categoria amb la seva”. Es tracta de la darrera atzagaiada de l’honra espanyola; però també una mostra d’una animadversió incontenible. Pocs dies abans, el mateix Azaña s’ha esplaiat a gust contra el president de la Generalitat, a qui ha qualificat de “mezquino, torpe, iluminado, engreído, carente de grandeza y ayuno de capacitat”. Al devessall d’improperis d’Azaña s’afegeix el lamentable comentari que ha deixat anar Juan Negrín el 22 de juliol de 1937, poc després de l’entrada de les tropes franquistes a Bilbao: “Aguirre no puede resistir que se hable de España. En Barcelona afectan no pronunciar siquiera su nombre. Yo no he sido nunca lo que llaman españolista ni patriotero. Pero si estas gentes van a descuartizar a España, prefiero a Franco. Con Franco ya nos entenderíamos nosotros, o nuestros hijos, o quien fuere. Pero estos hombres son inaguantables. Acabarán por dar la razón a Franco. Y mientras tanto, venga a pedir dinero.”

Malgrat la darrera desconsideració dels presidents espanyols, el sentiment que predomina no és la ràbia, sinó la nostàlgia. La desfeta que els envolta és aclaparadora: alguns soldats opten per tornar a casa seva, orfes de comandaments i directrius; altres marxen cap al nord cap a un destí incert. Un membre de l’exèrcit republicà que va seguir el mateix camí que Companys deixarà escrit: “Del 26 de gener al 6 de febrer van imperar entre nosaltres el desànim, la confusió, el desconcert, la por, i també, i sobretot, les ganes de marxar allà on fos, a tot risc; tot menys quedar-se aquí (a Catalunya) sense la més remota possibilitat de resistència i, per alguns, per a molts, sense cap esperança de supervivència.” En poques setmanes, mig milió de persones travessen els Pirineus a través de carreteres, camins i colls de muntanya. La major part concentren en unes poques maletes les seves escasses pertinences; alguns aniran a raure als camps d’internament d’Argelers, Barcarès, Vernet i tants d’altres, on patiran de valent el fred i la fam.

Lluís Companys segueix el camí del coll de Lli fins al poble de les Illes, ja en territori de l’Estat francès. Allà es trobaran amb Negrín, que torna després d’acompanyar Azaña a França. El president del govern espanyol encara té una darrera desconsideració. Julián Zugazagoitia deixarà transcrita la conversa que va tenir instants després de la topada, en la qual Negrín li va confessar: “Lo que no podía esperar es que a mi regreso fuese a tropezar con Aguirre y Companys. Los más sorprendidos han sido, naturalmente, ellos, que han debido sospechar que yo abandonaba el territorio nacional sin notificarles mi decisión. El juego de palabras ha sido precioso. Se han ofrecido a regresar conmigo, pero me he negado. Ausentes de Cataluña, tengo una preocupación menos.” Aliè a les fatxenderies absurdes de Negrín, el president de la Generalitat i els seus acompanyants s’aturen a descansar a l’hostal dels Trabucaires i esmorzen una senzilla truita; una metàfora cruel de la misèria que persegueix el govern de la Generalitat. A les seves memòries, el president Aguirre va deixar escrit un retrat incomparable del seu company de viatge, Lluís Companys: “Poques persones han conegut com jo moments de la intimitat de Companys, que és quan es descobreixen els homes tal com són. Quan vam abandonar el territori català i vam travessar la frontera seguits per les tropes de Franco, aquell home estava sotmès a un profund abatiment. Semblava que per ell tot hagués acabat. Jo l’animava dient-li que els pobles no moren com els homes i que arribaria l’hora del nostre triomf. «No és això, Antonio (...). La meva preocupació en aquests moments està concentrada en tots aquests compatriotes meus que fugen sense empara i en el meu fill malalt».” En aquell moment, Companys va lliurar-li tots els seus estalvis i va dir-li: “«Aquests diners no són per mi. Els tenia fora per atendre la curació del meu pobre fill, que està en un sanatori de Bèlgica...» Companys plorava. I em va dir: «Moriré de fam si és necessari, però el meu fill no, no.» Em vaig quedar molt impressionat.” Malgrat tot, Companys té molt clar quin és el paper que ha de jugar a partir d’aleshores. En unes declaracions a la policia francesa porques setmanes després de travessar la frontera dirà que encara era jurídicament president de la Generalitat, i que ho continuaria essent moralment fins que els esdeveniments no haguessin decidit altrament.

El president i la resta de membres del govern s’instal·len a París, i, amb els escassos recursos de què disposen, intenten atendre l’allau de refugiats. Han de fer-ho malgrat l’escassedat de recursos i dels incompliments dels compromisos econòmics per part del president Juan Negrín. El govern francès autoritzarà el govern de la Generalitat a obrir una petita oficina a París, des d’on es coordina l’ajut als refugiats. El matrimoni Companys canviarà diverses vegades de domicili, primerament al barri de La Muette i, més endavant, a Neuilly-sur-Seine, a les rodalies de París. L’ocupació alemanya, que es comença a produir el 13 de maig de 1940, canviarà radicalment la situació. En aquells moments, Companys encara té confiança en la victòria contra el nazisme, tal com posa de manifest en una carta adreçada a Jaume Miravitlles: “Tinc una fe absoluta en la victòria (...). No és possible que els valors morals de la humanitat siguin trepitjats (...) Importa una sola cosa: la victòria. I França l’obtindrà, i, amb França, el món civilitzat.” Però, malgrat la fe del president, l’exèrcit alemany va liquidar de manera fulminant la resistència francesa; i, d’aquesta manera, es va començar a escriure la seva darrera pàgina.

Entre presó i presó
Lluís Companys va estar empresonat en diverses ocasions abans del 1940. La primera, amb motiu de la repressió de la Setmana Tràgica, el 1909. La segona detenció es va produir el 1920, arran de la repressió exercida pel governador civil Severiano Martínez Anido contra l’obrerisme. Entre 1928 i 1929, s’implicà en la conspiració per derrocar la dictadura, cosa que li representà un nou empresonament. L’octubre del 1930 va tornar a ser empresonat, en aquest cas per haver denunciat el maltractament a Francesc Macià, exiliat per la dictadura. Ja durant la República va ser empresonat arran dels fets d’octubre.

Per saber-ne més

El 16 de maig de 1936, durant una visita a Castellar del Vallès, el president Lluís Companys (el Tarròs, 1882-Barcelona, 1940) va saludar efusivament un vell republicà i rabassaire del poble i va exclamar: “Aquest és el més antic republicà de Castellar i un dels millors amics que jo he tingut.” La imatge de la dreta correspon a aquell instant i resumeix perfectament la trajectòria d’una persona compromesa amb els valors del republicanisme i la justícia social. Tot i estudiar la carrera de dret, ben aviat es va sentir atret per la política i va militar en diversos partits republicans. La seva primera incursió en la política institucional es va produir el novembre de 1907, quan va ser l’únic candidat del Partit Republicà Català que va aconseguir l’acta de regidor de l’Ajuntament de Barcelona pel districte del Raval, amb el Partit Republicà Radical al capdavant del govern municipal. El 1920 va aconseguir l’acta de diputat al Congrés pel Partit Republicà Català; un càrrec que va revalidar tres anys després. L’any 1922 va participar en la fundació de la Unió de Rabassaires i passà a dirigir el seu portaveu, La Terra.

A partir del 1931 comença una etapa de plenitud, primerament amb la fundació d’ERC, després amb la proclamació de la República i, posteriorment, amb alguns càrrecs que segellaven el seu pes en el nou partit, des de les institucions locals i espanyoles. El 1932 va ser el primer president del Parlament i amb la mort de Francesc Macià va passar a ocupar la presidència de la Generalitat, que no abandonarà fins a la seva mort.

Una selecció

La bibliografia sobre Companys és enorme, des dels clàssics de Josep M. Poblet (Pòrtic, 1976) o Enric Jardí (Consell Comarcal, 1991) fins als més recents d’Enric Vila (Esfera dels Llibres, 2006) o Montserrat Coberó (Pagès Editors, 2015). Les obres col·lectives dirigides per Josep M. Solé (2006) i Jordi Palou (2015) i editades per la Generalitat són molt recomanables.

Dues aproximacions audiovisuals

Hi ha diverses filmacions que recorden la trajectòria del president Lluís Companys i que es poden consultar fàcilment. Una d’aquestes és la que va estrenar TV3 el 1990, amb motiu de l’aniversari de la seva mort, i que duia el títol de Lluís Companys, memòria d’un president. Aquell mateix any, TVE també va oferir el documental Lluís Companys 1882-1940. Si ens cenyim a l’episodi de la proclamació de la República, disposem de la recreació 14 d’abril, Macià contra Companys, en la qual s’explica el paper de Francesc Macià i Lluís Companys en aquell episodi.

Lluís Companys des de la seva vila natal

A la vila del Tarròs, on va néixer, hi trobem el Centre d’Interpretació Lluís Companys. A través de 353 m² i més de 12 hores de vídeos interactius, el visitant pot conèixer la vida i l’obra del president de la Generalitat, des dels seus discursos i viatges fins a les intervencions parlamentàries. També hi ha una exposició amb més de 1.000 fotografies comentades i una biblioteca amb obres dedicades al president. La visita a aquest equipament, estrenat fa només tres anys, es pot complementar amb la de la casa on va néixer i el monument de l’artista Antoni Boleda, situat a peu de la carretera C-53.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Brussel·les es manté al marge de la crisi de govern de May pel Brexit

Brusel·les

Tajani beneeix el principi d’acord pel Brexit però avisa que l’Eurocambra avaluarà “línia per línia” l’esborrany

Brusel·les

May defensa el principi d’acord pel Brexit tot i l’allau de dimissions al seu govern i la manca de suport de l’oposició

Londres

Lluc Salellas deixa el secretariat nacional de la CUP

girona

El president de la Comissió (Cs) evita aplicar el vot ponderat en dues votacions empatades

Tardà rebutja el front comú de Torra a les europees

El degoteig de dimissions al govern de May colpeja l’estabilitat de l’executiu

Londres

El Congreso rebutja l’esmena a la totalitat del PP a la Sanitat Universal

Cimera extraordinària europea el 25 de novembre per donar llum verda al principi d’acord del Brexit