“A la por de l’Estat s’hi ha respost amb l’esperança, que permet avançar”

Després dels resultats electorals no hi ha cap altra opció. Hi ha una majoria sobiranista en el Parlament i una que rebutja el 155. Aquesta darrera implica que els càrrecs els posa i els treu el Parlament i, especialment, el president de la Generalitat. Per tant, no ho fa el 155. La manera més clara i neta és restituir el president en la figura de Carles Puigdemont.

És la continuïtat i la legitimitat històrica: qui posa i treu el president és el poble de Catalunya, mitjançant el Parlament. Aquesta és una força simbòlica enorme i un dels objectius primordials de la campanya electoral. La sobirania del poble de Catalunya rau en els seus representants, i no en el govern espanyol, encara que posa i treu els presidents.

Es governarà amb un president que nomenarà el seu govern. Aquesta és la fórmula que hi ha i la que hi haurà.

Jo crec que han de ser recuperar el programa sobiranista que hi havia el 27 de setembre, i manifestar clarament el rebuig de l’article 155. També la recuperació de l’autonomia financera, aconseguir un acord polític amb l’Estat pels presos i els exiliats i avançar en els objectius de la sobirania. Aquesta darrera és la fita i l’aconseguirem eixamplant la base social, incorporant més gent fent que tota la ciutadania senti seu el govern de la Generalitat, fent una bona acció governamental i mirant d’avançar en els objectius de l’autogovern ple.

Entenc que ha de ser una legislatura que ha de donar servei a la ciutadania en totes les seves dimensions, tenint en compte que totes les necessitats de la ciutadania passen, precisament, per l’assoliment de la sobirania. La volem per aconseguir un major benestar, més justícia social i prosperitat econòmica. S’han de treballar totes dues coses alhora, en el dia a dia.

Entenc que no. Volem assolir la plena sobirania, però de vegades cal aturar-se al replà per pujar més esglaons i aconseguir l’objectiu. No entenc que això sigui el mateix que fer marxa enrere. Els salts de vegades no són un pura operació de sumes i restes, sinó qualitatius. Els quatre grans objectius de tot el catalanisme són els del president Macià: la llibertat política –plena sobirania–; la justícia social –entesa en la mesura que ho fan servir els clàssics, a cadascú segons les seves necessitats i segons els mèrits–; no podem renunciar a la prosperitat econòmica, perquè està vinculada a la justícia social, i Macià hi posava l’exemplaritat moral, no tacat per la corrupció.

Aprenent d’alguns errors que s’han fet. També enfortint-nos, fet que permet situar-nos en un pla de relació amb l’Estat diferent. I així s’ha d’evitar que aquestes amenaces tinguin efectivitat.

Hem de posar en positiu els resultats electorals. El sobiranisme continua guanyant en vot, amb una participació altíssima, i això després d’amenaces, pors i intimidacions. L’exemple d’aquells guàrdies civils a la plaça del museu de Lleida, mirant amb aquella supèrbia. L’Estat respon amb humiliació per dir-nos que tenen la força i situar-nos en un pla inferior. Enfront la humiliació, hi ha la dignitat, que ens iguala. I la resposta a la por, que ens atura, és l’esperança. El 21 de desembre es respon amb esperança, que estimula per avançar en el camí.

És un debat que s’haurà de fer, perquè la fórmula de Junts per Catalunya ha tingut èxit entre l’electorat, eixamplant les organitzacions polítiques actuals per fórmules més integradores i amples en presència social. Ara tanquem el govern, assentem acords ben sòlids i segur que aquest debat hi serà pensant en escenaris electorals posteriors.

Vull agrair al PDeCAT la seva generositat, perquè tots els partits en el fons són organismes electorals amb l’objectiu de guanyar eleccions. Crec que aquest és un dels problemes que hi ha a la política actual arreu: la rendibilitat política passa per davant d’horitzons més amplis. Transitem sense por per aquestes portes obertes generosament, perquè consolidarem un espai que el país necessita.