M5E, l’enemic comú a batre

Segons totes les enquestes des de fa mesos, en les eleccions generals italianes del proper 4 de març, el partit més votat serà el Moviment 5 Estrelles (M5E). Per això, d’arreu d’Europa se senten tambors de preocupació: els populistes de Beppe Grillo podrien governar la tercera economia de l’eurozona? En la política italiana res és impossible, però ho tenen força difícil. Un pacte entre Matteo Renzi i Silvio Berlusconi intentarà barrar-los el pas.

Els dos ex-primers ministres van pactar una nova llei electoral d’urgència, provisional i feta a mida, el Rosatellum, que té com a objectiu perpetuar en el poder els seus respectius partits, el Democràtic (PD) i Força Itàlia (FI). Els italians aniran a votar amb una llei que no resoldrà el problema endèmic de la ingovernabilitat, però farà molt difícil que el M5E pugui arribar al poder.

A diferència de l’antiga llei, la nova no dona un premi de majoria al partit més votat. No es preveu que cap formació tingui prou majoria per governar tota sola, així que el Rosatellum portarà obligatòriament a un pacte entre coalicions. El M5E assegura que no pactarà amb ningú. Així doncs, el poder quedarà, previsiblement, repartit entre FI i el PD, que, per la seva part, es presenten en coalició amb partits més petits. La nova llei beneficia, i molt, les coalicions, i penalitza les formacions que en queden fora.

Del pacte entre Renzi i Berlusconi qui n’ha sortit més beneficiat és l’ex-Cavaliere. Mentre Renzi, que ha convertit el PD en un partit de centre, perd cada dia més consens i velles glòries demòcrates com ara Massimo D’Alema –acèrrim enemic seu– i Pierluigi Bersani, que han deixat el partit, el magnat ha aconseguit recobrar protagonisme, demostrant que continua sent imprescindible. Berlusconi no pot ser elegit perquè està inhabilitat fins al 2019 per una condemna per frau fiscal, però del pacte amb Renzi ha obtingut poder ser la imatge, el nom, el símbol i el cap de cartell –postís– de la coalició dretana.

Segons l’últim sondeig d’Il Corriere della Sera d’ahir mateix, gràcies a la nova llei electoral, la coalició més votada seria la berlusconiana, que obtindria 269 escons, seguida del M5E, amb 169. La coalició de centre on hi ha el PD en trauria 152 i la formació esquerrana Lliures i Iguals, que recull els dissidents demòcrates, 27. La coalició de Berlusconi guanyaria, però no obtindria prou escons per governar sense la coalició demòcrata. La majoria absoluta són 316 diputats.

Així doncs, com que semblen condemnats a entendre’s, demòcrates i berlusconians estan fent una campanya força blanca basada a atacar l’enemic comú, el M5E, que Berlusconi defineix com “el perill més gran per a Europa”. I hi afegeix que el fet que el M5E arreplegui tants vots “horroritza el món”. El magnat de 81 anys, que s’autoproclama líder “dels moderats del centredreta liberal”, es presenta en coalició, com és habitual, amb la xenòfoba Lliga –ara ja no es diu Lliga Nord, perquè ha oficialitzat el pas de partit regional septentrional a partit nacional italià– i amb l’extrema dreta de Germans d’Itàlia. Sense ells, el M5E el superaria.

A casa dels demòcrates les aigües no flueixen gaire transparents. Ni tan sols és clar encara qui serà el candidat a primer ministre. Les darreres setmanes, es fan sentir cada cop amb més força les veus internes que demanen a Renzi que faci “un pas al costat” i deixi que sigui Paolo Gentiloni qui aspiri a revalidar el càrrec. Amb un tarannà conciliador i poc amant de les estridències, es diu que seria més ben vist que Renzi pels berlusconians per liderar un possible govern d’entesa.

El M5E sí que té un candidat a primer ministre: Luigi di Maio, de 32 anys. Sempre amb americana i corbata, fill d’un constructor feixista militant que no va aconseguir mai entrar en política, ha lloat les retallades del president espanyol i líder del PP, Mariano Rajoy, i mostra simpatia per Ciutadans. Opina, amb menyspreu, que les ONG de rescat al Mediterrani són “taxistes d’immigrants”. Com Renzi i Berlusconi, també es considera a si mateix un moderat.