MARTÍN DURÁN
PERIODISTA MEXICÀ
“Mèxic ha d’obrir un diàleg per aturar la violència”
“L’Estat mexicà conviu amb el narcotràfic”
“T’acostumes a l’adrenalina d’escriure sobre el ‘narco’ i t’hi enganxes”
“Em queden històries per explicar, però cal canviar la manera de treballar del periodisme”
Primer periodista mexicà acollit a Catalunya per l’associació Taula per Mèxic, Martín Durán és un valent que s’està uns mesos en un pis de Sant Cugat del Vallès per rebaixar l’estrès després d’escapar-se de Culiacán, on va crear La Pared, un diari petit que es dedicava a investigar les accions del càrtel de Sinaloa, liderat per El Chapo Guzmán.
Era amic del reporter Javier Valdez, assassinat pel narcotràfic l’any passat. Ser periodista a Mèxic és jugar-se la vida?
Mèxic és tan perillós com Síria per als periodistes. Ara bé, de la quarantena de reporters que treballem a Culiacán, només el 5% ens dediquem a escriure sobre temes de violència. N’hi diem les “notes vermelles”. El color ja t’ho diu tot. La cultura de la mort està molt arrelada al meu país, però l’assassinat de Javier Valdez ho va canviar tot per a nosaltres a Sinaloa.
Qui el va matar?
Encara no se sap, perquè ni el govern local ni el govern federal en volen trobar els responsables. L’Estat mexicà conviu amb les activitats del narcotràfic i n’és còmplice.
Quan nota que el càrtel el té en el punt de mira?
Fa un any, quan vam entrevistar Dámaso López, que lluita contra els fills d’El Chapo Guzmán pel control del càrtel. La rivalitat va créixer quan van extradir El Chapo als EUA. Als seus fills no els va agradar l’entrevista i van enviar uns nois a comprar tots els diaris. Jo els repartia i vaig veure que em seguien.
Com el van amenaçar?
El càrtel de Sinaloa rarament amenaça els periodistes. Em van demanar que deixés de publicar temes sobre el narco, i després un missatger em va dir que, si no parava, em passarien coses. A la redacció sabíem qui eren els autors de les matances. Molts cops havia estat el càrtel, però tens por d’escriure un nom en una notícia.
Com se suporta la pressió?
Sé del que és capaç el càrtel i que m’hi jugava la vida. Com a compensació per l’entrevista a López, el càrtel em va enviar una informació perquè la publiqués, tot i que em va deixar que l’escrivís a la meva manera. El diari ja estava tancat, però el vam haver de reobrir. La nova edició va sortir tres setmanes després i es va esgotar.
Quin va ser el detonant que el va empènyer a deixar Culiacán?
Recordo que veia sovint un pallasso al carrer a qui sempre donava unes monedes. Un dia vaig saber que el càrtel va matar el seu cosí. “La història sempre és la mateixa”, vaig pensar. Molta gent em recomanava que marxés de Culiacán perquè la situació s’estava complicant, però jo no volia. Finalment, Reporters sense Fronteres va gestionar que me’n pogués anar a Ciutat de Mèxic.
Se li va fer difícil desconnectar a la capital? I aquí a Catalunya?
T’acostumes a viure amb l’adrenalina d’escriure sobre el narco. T’hi enganxes i costa desconnectar. A Catalunya necessito que m’expliquin què està passant al meu país. Em queden històries per explicar, però cal canviar la manera de treballar del periodisme.
[Treu el mòbil i ensenya una foto de la vigília en què es veu un adolescent mort a trets.] Hi veu sortida, a la violència?
La política mexicana ha d’obrir un procés de diàleg per posar fi a aquesta matança inacabable. No dic que es faci com defensen alguns polítics, amb una amnistia total, però s’ha de frenar la violència. Està destrossant els mexicans.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.