El jutge no tria la presó
La llei fixa que és Institucions Penitenciàries l’ens que té la potestat d’enviar un reclús a un penal o a un altre i de canviar-lo d’ubicació
El condemnat no té dret a escollir centre, però l’administració ha d’evitar el seu “desarrelament social” i respectar el dret a la intimitat familiar
La videoconferència desterra l’argument que el pres preventiu ha d’estar prop del jutge
“És l’eterna discussió, però al final l’ens que decideix és Institucions Penitenciàries”, diu l’advocada Balaguer
L’actual divisió d’opinions, sobretot entre els polítics, sobre si és possible o no l’acostament dels presos polítics als penals catalans, i sobre qui (el jutge instructor o l’administració) té competències per decidir-ho, se sustenta en una premissa: la normativa no és prou clara, i encara menys pel que fa als reclusos preventius. Penalistes consultats, però, afirmen que l’ens que té la potestat d’enviar un reclús –ja sigui preventiu o condemnat– a un centre penitenciari o a un altre i de canviar-lo d’ubicació és la Secretaria General d’Institucions Penitenciàries, que depèn del Ministeri de l’Interior (les presons catalanes, del Departament de Justícia), mentre que el jutge el que fa és dictar mesures que restringeixen o no les llibertats, com ara la presó preventiva als acusats de promoure la independència de Catalunya.
El jutge del Suprem Pablo Llarena no ha detallat en cap resolució que els consellers hagin d’estar en presons fora de Catalunya; el que ha fet és no concedir-los permisos per anar al Parlament, i menys la llibertat provisional. La magistrada Carmen Lamela, quan els va enviar per primer cop a la presó, el 2 de novembre passat, tampoc va ordenar dispersar-los a penals espanyols (com s’aplica als presos d’ETA), i va ser Institucions Penitenciàries l’ens que va rectificar la decisió mentre eren als furgons. Ara hi ha nou presos que estan en tres presons als afores de Madrid: Estremera, Soto del Real i Alcalá-Meco. Què diu la normativa?
Llei penitenciària
La llei orgànica general penitenciària (LOGP) 1/1979 estableix en l’article 12.1 que “la ubicació dels centres serà fixada per l’administració penitenciària”, i que es procurarà que cada àrea territorial “tingui el nombre suficient de centres per atendre les necessitats penitenciàries i evitar el desarrelament social dels presos”. D’altra banda, l’article 25.2 de la Constitució espanyola afirma que “les penes privatives de llibertat estaran orientades a la reeducació i a la reinserció social”. Dels dos articles, interpretats de manera extensiva, se’n desprèn que els condemnats compliran la condemna prop de la família si és possible. Cap norma concedeix al reclús el dret a escollir el penal on ha de complir el càstig imposat. Amb tot, l’apartat 6 de la instrucció 11/2011 d’Institucions Penitenciàries, que regula la pena de localització permanent a la presó, assegura: “El centre penitenciari de compliment es decidirà en funció del domicili del penat.” Pel que fa al reclús preventiu, cap llei en detalla ni en restringeix el règim penitenciari. Per exemple, pot gaudir del règim de visites que tenen els condemnats.
El dia a dia
Però què passa en el dia a dia amb els presos preventius? Mireia Balaguer, penalista i especialista en execució penal, explica que “hi ha la norma no escrita” que els presos han d’estar a disposició del jutge que instrueix la causa, i Institucions Penitenciàries el destina al centre penitenciari que hi ha més a prop del seu partit judicial per qüestions de logística. Per exemple, la presó Model era on es destinaven tots els reclusos preventius de la demarcació de Barcelona, i ara és la presó Brians 1, a Sant Esteve Sesrovires. I quan un preventiu demana estar a prop de la seva família? “És l’eterna discussió, però l’ens que decideix si accepta o no traslladar-lo és Institucions Penitenciàries”, assegura l’advocada barcelonina. Balaguer posa com a exemple el cas d’un client que està tancat a la presó madrilenya de Soto del Real per una causa de l’Audiencia Nacional: havia de ser testimoni en una causa a Barcelona i va ser traslladat a un penal català durant tres setmanes sense que el jutge de Madrid hagués de donar permís per fer-ho.
Balaguer també exposa que actualment, amb el sistema de videoconferències, els jutges fan interrogatoris sense saber en quin centre està tancada la persona investigada. Amb tot, l’advocada admet que costa molt que les administracions acceptin el trasllat de presos preventius prop del seu domicili.
Instrucció acabada
A més de la vulneració de drets fonamentals, un dels arguments que exposen les defenses dels nou presos polítics per demanar al Ministeri de l’Interior que siguin traslladats a una presó catalana és que el jutge Llarena ja ha acabat la instrucció i, per tant, el raonament que han d’estar a prop seu per si els requereix ja no té sentit. Només hi ha pendents recursos i que el Tribunal Suprem dicti la data del judici, prevista per al novembre. A més, el Departament de Justícia assegura que estan disposats a acollir-los i a traslladar-los quan calgui. El govern català, com que té les competències delegades, té la potestat d’acceptar o denegar el trasllat d’un reclús a un penal del seu territori.
Dret dels menors
El president d’Òmnium, Jordi Cuixart, va adjuntar a la seva petició a Institucions Penitenciàries de ser traslladat a una presó catalana un dictamen del director de l’Observatori del Sistema Penal i dels Drets Humans de la UB, Iñaki Rivera, que, a més de demanar que es respectin els seus drets com a reclús, amb exposició de norma internacional, també exigeix que no es vulneri el dret del seu fill d’un any a relacionar-se amb el seu progenitor, com recull l’article 9 de la Convenció dels Drets dels Menors i l’article 2.2 del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics. A més, al·legava efectes psicosocials en el menor.
Mendizábal, el precedent
Precisament, el Tribunal Constitucional va rebutjar el febrer passat la petició de Sabin Mendizábal, condemnat d’ETA, de ser traslladat d’una presó de Madrid a una altra que estigués situada prop de la seva família, a Guipúscoa. L’argument al·legat era que no es vulnerava el seu dret a la intimitat familiar i personal, recollit en l’article 18.1 de la Constitució i en l’article 8.1 del Conveni Europeu de Drets Humans. En un vot particular, el magistrat Juan Antonio Xiol, amb el suport de dos magistrats, exigia que “la jurisprudència constitucional no pot estar més temps atrinxerada en una comprensió de la intimitat familiar allunyada del sentiment social”.
