Estat espanyol
Les relacions PSOE-PP
Operació bipartidisme
Sánchez i Casado acorden donar-se joc per arraconar Iglesias i Rivera
El nou PP rescata una agenda ‘neocon’ en família, avortament i migració a què el PSOE es vol enfrontar
El líder popular avalaria l’impopular alça d’inversió en Defensa, però explotarà electoralment afers d’estat com ara els immigrants i els presos d’ETA
El líder de Ciutadans viu descol·locat en el nou mapa polític estatal en què ningú no vol eleccions fins al 2020
Dies abans del congrés del PP que va entronitzar com a líder Pablo Casado, autobusos del col·lectiu ultracatòlic Hazte Oír recorrien Madrid amb la foto de José Luis Rodríguez Zapatero i la frase “Jo dono suport a Soraya”. L’expresident socialista no només no ho va dir mai –va dir que Casado “no seria bo per al país” i que Sáenz de Santamaría té una “gran capacitat de diàleg”–, sinó que, en privat, el PSOE creuava els dits perquè l’elegit fos Casado, jove ideològicament escorat a l’ala més dretana del PP i amenaçat pel cas del seu màster. Un mes després i aprofitant la primera cita a La Moncloa, el president Pedro Sánchez va regalar al líder del PP la litúrgia de cap de l’oposició i va arribar amb ell a un pacte no escrit: donar-se joc mútuament per arraconar en el dia a dia Pablo Iglesias (Podem) i Albert Rivera (Ciutadans).
L’operació bipartidisme forjada el 2 d’agost a La Moncloa contempla espais on explorar l’entesa i d’altres on explotar la confrontació, segons fonts coneixedores dels continguts d’una reunió que va durar gairebé tres hores. A diferència del PP lligat a la gestió poc emocional de l’etapa de Mariano Rajoy, Casado rescata una agenda ideològica neocon en afers com ara la família, l’avortament i la migració i d’accent liberal en l’economia. És a dir, una agenda a què el PSOE de Sánchez es vol enfrontar perquè reforça el seu perfil progressista i l’antagonisme binari. I el líder del PP vol el mateix. “Casado manté una gran relació amb Ciutadans, però ell té 137 escons i s’ha d’enfrontar a qui en té 84, que és el PSOE”, defensen fonts properes al líder del PP.
Si Rajoy deixava que fossin els ministres els qui carreguessin amb l’estigma de lleis retrògrades –la de l’avortament era la llei Gallardón, tot i ser de Rajoy–, Casado abandera l’agenda neocon en primera persona. “El PP és el partit de la vida i de la família”, proclama quan vol dir que “l’avortament no és un dret” i que s’oposa a l’eutanàsia. I el PSOE li servirà aviat el debat: des del 3 de maig –un mes abans de la moció de censura–, té registrada en el Congrés una proposició de llei per regular l’eutanàsia. Però si algú temia una oposició en tot fins al 2020, Casado ha sorprès amb una oferta: el vot a favor del PP a l’impopular augment de la despesa militar en Defensa al 2% del PIB d’acord amb l’OTAN. Casado, això sí, ha avisat Sánchez que explotarà electoralment els afers d’estat més emocionals: la crisi amb Catalunya, la immigració i l’acostament dels presos d’ETA. I aquí la disputa és a camp obert, com ha demostrat el líder del PP alertant a Àvila que “no hi pot haver papers per a tothom” abans d’anar a Algecires i Ceuta a donar la mà als subsaharians envoltat de fotògrafs i d’acusar Sánchez de “populisme”.
Deferència en l’estesa i l’hostilitat
Que Casado tindrà, a partir d’ara, la deferència de Sánchez en l’entesa i en l’hostilitat es va observar dijous a La Moncloa: el líder del PP va poder oferir la roda de premsa valorant la cita a la sala principal on el govern explica el contingut del Consell de Ministres cada divendres. Un gest encara més subratllat perquè l’altra versió l’oferia la presidenta del PSOE, Cristina Narbona, a Ferraz. “Hem considerat que, avui, era el dia del president del PP i líder de l’oposició”, va dir in situ un alt càrrec de l’equip de comunicació de Sánchez.
La de Sánchez i Casado és la relació més enrevessada que ha ofert la democràcia espanyola, perquè el socialista no lidera el primer partit del Congrés i no és diputat, i el popular és el cap de l’oposició tot i liderar el primer partit al Congrés i tenir la majoria absoluta al Senat. Així que, quan l’endemà va arribar el torn d’oferir el balanç del curs al mateix faristol que el dia abans era per a Casado, Sánchez es va enfrontar al líder del PP i va ignorar Rivera i Iglesias. El líder de Podem viu retirat de la vida pública des de fa un mes per la cura dels dos bessons que Irene Montero va donar a llum prematurament, però el líder de Cs viu descol·locat en un mapa polític en què ningú no vol eleccions fins al 2020. Perquè fins tot Casado, sobre qui pesa l’amenaça d’una imputació al Tribunal Suprem pel cas del màster a la Rey Juan Carlos I, necessita els dos anys per afermar-se.
De la tertúlia al zel bipartidista
El component personal tampoc no és aliè al pacte no escrit per avivar el bipartidisme. Si bé Sánchez va entrar com a diputat en el Congrés el 2008 i Casado ho va fer el 2011, ambdós han redescobert, ara, una mútua afabilitat després de coincidir en la comissió d’afers europeus i de compartir una tertúlia a Cuatro, el 6 de maig del 2013, que ha esdevingut cèlebre, perquè tots els participants –hi eren també Rivera i Alberto Garzón (IU)– són avui líders dels seus partits. Si bé aquella tertúlia televisiva passa per ser un símbol de la fi del bipartidisme i de l’auge dels tertulians que han envaït la política espanyola, la paradoxa és que dos dels seus participants han descobert, una tòrrida tarda d’agost, que el bipartidisme encara pot tenir futur quan l’encarnen ells.