Adeu per liquidació

Soraya Sáenz de Santamaría va dir ahir adeu a gairebé dues dècades en política. L’any 2000, una jove advocada de l’Estat va presentar el seu currículum al llavors vicepresident Mariano Rajoy i es va quedar a La Moncloa com a assessora. Quatre anys més tard, va fer el salt al Congrés i el 2008 es va convertir en la portaveu del PP. Però el poder li va arribar el 2011, quan se li va encarregar dirigir el traspàs de poders entre l’executiu sortint de José Luis Rodríguez Zapatero i el govern entrant del PP. Va esdevenir aleshores la mà dreta del nou president espanyol. La seva carrera política, doncs, va anar sempre lligada a la figura de qui fins al juliol va presidir el PP.

Derrotada per Pablo Casado en una pugna interna en què es presentava com la successora natural de Rajoy, ahir l’exvicepresidenta –actualment diputada rasa– llançava la tovallola i anunciava que abandona l’escó “per emprendre una altra etapa” vital, explicitava ahir en un comunicat, després de reunir-se amb Casado per fer-li saber la seva decisió.

La número dos de La Moncloa, que feia i desfeia al govern del PP –amb el vistiplau de Rajoy, que havia dipositat en ella el pes de l’estratègia contra el procés–, i que en vigílies de les eleccions del 21-D va arribar a presumir que el seu executiu havia deixat l’independentisme en fase de “liquidació” i havia “decapitat” les cúpules d’ERC i de JxCat, se’n va ara de la política després d’haver encaixat un revés polític intern, tot i tenir el suport implícit de Rajoy i l’explícit de destacats exministres i dels principals aparells territorials.

El paper que va tenir Sáenz de Santamaría en el combat estatal contra el procés, de fet, va ser un dels fronts d’atac que van usar els seus rivals –tant Casado com María Dolores de Cospedal–, els quals li criticaven que no s’hagués aplicat abans el 155 i amb més contundència. En la carta de comiat, si més no, reivindicava el fet d’haver format part d’un govern que “va treure el país de la crisi econòmica més greu” i al qual, sobretot, “no li va tremolar el pols a l’hora de defensar la unitat d’Espanya i els drets de tots els espanyols”.

L’ús d’aquest argument com a credencial per ser candidata a les primàries, però, no la va salvar de la derrota en la votació dels compromissaris el 21 de juliol. I aquesta batalla pel lideratge va ser tan cruenta que les promeses d’integració de Casado van quedar en no res. O, en tot cas, Sáenz de Santamaría no acceptava cap de les propostes del nou líder, que la situaven lluny dels llocs destacats de l’actual organigrama del partit.

Malgrat que la formació insinuava que Casado tenia previst desterrar-la a la comunitat o a l’Ajuntament de Madrid, el cas és que la ja exdiputada sempre havia fet palès que no tenia cap interès a encapçalar unes eleccions autonòmiques o locals i és per això que a hores d’ara només podia aspirar a guanyar temps i confiar que Casado surti malparat judicialment del cas del màster o, políticament, de les batalles electorals de l’any vinent. La nova direcció del PP, en tot cas, temia que la seva presència en política li servís per establir un corrent crític dins del partit.