Corall sense barreres

Després d’un any de repressió i de pèrdua de drets i llibertat, la societat catalana es va tornar a mobilitzar massivament per convertir l’avinguda Diagonal en una gran barrera de corall. Però mentre els animals marins sucumbeixen a l’augment de la temperatura de les aigües, els manifestants van demostrar una adaptació brillant i camaleònica a l’escalfament que s’impulsa des de la dreta espanyola, amb Ciutadans al capdavant. En resposta a la retirada de llaços impulsada per Albert Rivera i companyia, els manifestants van aprofitar els moments previs a la concentració per deixar un espectacular rastre groc al seu pas, que va ser especialment intens a la mateixa Diagonal un cop va desaparèixer la marea de color corall.

L’efecte acció-reacció, però, va un punt més enllà. Donat que darrerament l’unionisme més retrògrad s’ha escudat en l’argument que els llaços grocs són “plàstics que contaminen”, cada vegada agafa més força la tendència de buscar alternatives que, efectivament, siguin menys perjudicials per al medi ambient. Així doncs, ahir van guanyar presència les peces de roba groga lligades a qualsevol fanal, pal, barana o lloc que les fes visibles. També guanya pes una altra modalitat que segurament costaria d’identificar si no fos per un vídeo tutorial que ha fet fortuna en el món de la viralitat dels grups de Whatsapp: les tires de baieta dels pals de fregar. Pels 0,70 euros que costa el recanvi en un conegut supermercat, es poden fer 20 llaços llargs o 40 de petits, així que aquesta també va ser una opció molt estesa. La prova, a banda dels carrers de Barcelona, es pot trobar en el fet que les baietes estan esgotades temporalment a la botiga en línia –per què no dir-ho– de Carrefour.

La profusió de llaços grocs va ser tal que ni el Centre de Visió per Computació de la UAB, per molt que afini l’eina comptant els assistents i per més ganes de marxa que tinguin els seus responsables, se’n podria arribar fer càrrec. En alguns punts, com en un parc infantil per sobre del tram 34, a tocar de la intersecció amb Aragó, l’abundància era tal que semblaria lògic pensar en un TOC (trastorn obsessivocompulsiu) del seu autor o autors: hi havia un llaç en cadascun dels segments de la tanca perimetral de l’espai de jocs.

En realitat, però, la penjada de llaços grocs en memòria dels presos polítics va ser massiva perquè la manifestació va ser massiva, perquè ningú dels presents no se’ls pot treure del cap i perquè en el petit acte de penjar un llaç hi ha una intensa barreja de solidaritat, ràbia i rebel·lia. D’aquí que avui la ciutat s’haurà llevat amb semàfors i fanals amb sis i set llaços, un damunt de l’altre i fins a alçades vertiginoses. La gent els va acabar penjant als llocs més enginyosos –com les sortides de ventilació del metro, on voleiaven de manera molt efectiva amb els pas dels combois–, però també a llocs sense cap ni peus com branques d’arbustos o fulles de palmera. Així doncs, a qui els vulgui treure se li ha girat feina. Molta feina.

En tot cas, el color de la manifestació va ser el corall. Tenint en compte el nivell de desconeixement del personal sobre quines accions calia seguir a les 17.14 h –fet que va provocar moments de desconcert i diverses onades en sentits oposats–, segurament eren ben pocs els que sabien que la tria cromàtica feia referència al color de les brides de l’1-O. Tant se val, l’assumpció del color va ser massiva, segurament més que en altres anys, i les samarretes oficials de l’ANC van fer curt. Ara bé, hi va haver espavilats que en van fer rèpliques molt similars, però sense el nom de l’assemblea i els detalls als extrems de les mànigues, que les venien a botigues de souvenirs. Les duien, entre molts altres, el Grant i el Christian, dos nord-americans que passen uns mesos estudiant administració d’empreses i màrqueting a la UAB. “Sabem que no són les bones, però no teníem ni idea d’on comprar les oficials i aquestes eren al costat de casa”, confessaven. També admetien que al seu país ignoraven què s’hi cou, a Catalunya, però ahir eren un granet de sorra més enmig de la gentada “perquè em vist que aquí sou diferents que a Espanya”. Estaven al·lucinant: “Ens havien dit que la cosa estava 50-50, però em fa l’efecte que aquí hi és tothom.”

A manca de samarreta oficial o d’imitació, la gent va revisar l’armari a la recerca de la peça que mes s’hi acostés. I n’hi havia de tota mena: del Reial Club Marítim de Barcelona, d’una marató de muntanya del 2013, del 15è aniversari de Bac de Roda... Ara bé, el premi als patidors del dia, per la suada que devien fer, se’l van endur una parella amb les samarretes de Decathlon per protegir del sol a la platja.

D’altres, però, van optar per una indumentària alternativa i amb un missatge propi. En Toni, de Sabadell, lluïa un disseny especial que s’havia fet ell mateix en honor als presos i al seu pare, ja mort i vinculat al Moviment de Defensa de la Terra: sobre una samarreta negra, una estelada blanca amb els noms dels presos en petits llaços repartits per les quatre barres. “El seny català està molt bé, però ja és l’hora de deixar-lo de banda”, deia sense perdre de vista la seva mare, en cadira de rodes. El seu sentiment era majoritari i el recollien moltes pancartes: “No sou presos polítics, sou ostatges i no defallirem”, “Cagumdeu, República ja!”, “Ni un pas enrere” o “No sabem on anem, però estem segurs d’on volem marxar”.