La llarga ombra de Pasqual Maragall

En un lectura de la situació un pèl malvada, es podria interpretar que pels caps pensants dels partits que dissenyen l’estratègia de les properes municipals a Barcelona, qualsevol temps passat va ser millor. Perquè potser nomes així es pot entendre que l’obra i la figura de Pasqual Maragall s’hagin convertit en objecte de desig desfermat, i per tant d’apropiació, per a tots ells. O la gran majoria. Per a la mateixa Ada Colau o Manuel Valls, passant per les diferents tonalitats del sobiranisme i, és clar, pel PSC, la figura política del qui va ser alcalde entre 1982 i 1997 i el subsegüent model de ciutat lligat a la seva obra de govern –una urbs amb projecció internacional, policèntrica, i amb un urbanisme de qualitat als barris com a recepta per enfortir la cohesió social– són avui l’únic far a l’hora de construir relat. No hi ha, o almenys no es percep, cap nova formulació, o visió, sobre què ha de ser Barcelona, a excepció de tres o quatre vaguetats extretes de l’argumentari de torn.

La recent decisió d’ERC de substituir Alfred Bosch com a cap de cartell per Ernest Maragall és potser el gest més explícit d’aquesta dinàmica descrita. Una jugada que, per una banda, vol blindar els republicans del pressing per fer un tiquet que agrupi tot l’independentisme i, paral·lelament, dona sortida a un aspirant, Bosch, que una part del partit jutjava que no havia cobert les expectatives. I en aquest atzucac, on també suma, és clar, la necessitat de reviscolar expectatives electorals, qui millor que l’encara conseller d’Acció Exterior per sintetitzar, i fer visible, aquesta voluntat de rescatar l’essència del maragallisme. No es tracta, però, només, d’una apel·lació a la nissaga, que possiblement també. Perquè si algú coneix les entranyes del que va ser el mandat municipal de la Barcelona olímpica, aquest és el Maragall Ernest. Durant aquest període, va ocupar diverses responsabilitats clau –des de regidor d’Hisenda a de Presidència– al consistori i, per tant, el seu coneixement dels codis i les dinàmiques pròpies de la política municipal –una assignatura en què Bosch es va aplicar massa tard– és més que afinat.

Per part de l’aspirant a la reelecció, Ada Colau, aquesta evocació a la figura i obra de Maragall es dona a un doble nivell. En les idees, però també en els noms. Des d’un punt de vista conceptual, durant aquest mandat els comuns s’han erigit en hereus d’alguns dels postulats ideològics de l’antic batlle, com ara la defensa de les ciutats com a subjecte polític emergent davant d’ uns estats nació en decadència. En un pla més pròxim, també ha reivindicat la Barcelona metropolitana o la descentralització municipal cap als districtes, tot i que sota la seva batuta poc, o res, s’ha avançat en ambdues qüestions. El context tampoc era el més propici, també s’ha de dir. Però en el seu equip més pròxim, Colau també ha incorporat veus potents del maragallisme. La més òbvia, la de Jordi Martí, antic cap del grup del PSC i fins fa quatre dies company d’Ernest Maragall al Moviment d’Esquerres (MES), i que l’avui alcaldessa va acabar reclutant com a gerent municipal. Una responsabilitat des de la qual Martí ha donat forma i cos al Pla de Barris, una de les accions executives més sòlides que deixa el mandat Colau i que està directament inspirat en el que ja va executar el tripartit. Més Maragall, doncs, en aquest cas en forma d’acció política tangible.

Ferran Mascarell també va ser algú proper a l’exalcalde. Va ser, per ser exactes, el seu home de Cultura i, avui, aspira i sospira per encapçalar una llista sobiranista que graviti al voltant del PDeCAT. Mascarell, doncs, encarna una de les versions possibles del maragallisme, la independentista.

D’entre tots els contendents en joc o que fa temps que s’escalfen a la banda, el que ha protagonitzat, però, la pirueta més sorprenent, és Manuel Valls. Esperonat per Ciutadans a ser alcaldable per Barcelona, el que va ser primer ministre francès ha iniciat un flirteig discret amb aquell socialisme barceloní de Diagonal en amunt que va ser una de la bases, però ni de bon tros menys l’única, del maragallisme. Un acostament que s’ha traduït, per exemple, en el fitxatge de Guillermo Basso i, sobretot, Xavier Roig –dos antics col·laboradors de l’exalcalde– per estructurar la campanya de Valls. Rescatar el missatge d’una Barcelona cosmopolita, oberta, confrontada a un idea de nacionalisme essencialista com la que encarnava el pujolisme, serà un dels seus mantres. I ja es comença a estendre. Josep Maria Bricall, exrector de la UB i pensador de tarannà progressista, saludava recentment l’aterratge de Valls en una entrevista. Al PSC de tot plegat se’n fan creus. I és que qui més arguments tindria per vindicar Maragall –era el seu partit– veu com li estan robant la cartera. Per l’esquerra i per la dreta.