1-O: mandat latent i contrast de models de democràcia
Quatre politòlegs analitzen el mandat sorgit del referèndum i coincideixen que va mostrar la força de l’independentisme i de la desobediència civil i pacífica davant la violència policial
Amb una tardor que comença a fer bullir de nou els carrers i ha reactivat l’activitat política al país arran de la commemoració del primer any del referèndum, quatre politòlegs analitzen quin és el mandat que va sortir d’aquella intensa jornada. Ara, amb presos polítics i exiliats arran d’una extensa ofensiva judicial, i un canvi de color polític al capdavant del govern espanyol per una moció de censura que ha deixat “en liquidació” els principals protagonistes del PP, encara s’està buscant el desllorigador.
Antoni Biarnés té clar que l’1-O va significar “un punt d’inflexió” i que a partir de llavors les coses ni van ser igual “ni mai ho seran”. Això sí, creu que va ser “una victòria del sobiranisme” pel que va tenir d’èxit logístic muntar una votació malgrat la violència estatal, per la mobilització ciutadana de més de dos milions de persones, però també per la internacionalització del conflicte i la pèrdua de legitimitat de l’Estat. Jesús Gellida encara és més contundent en afirmar que va ser l’acte de “desobediència civil pacífic i multitudinari més gran d’Europa de les darreres dècades” i un acte d’autoorganització i apoderament del poble de Catalunya de gran magnitud. Per al professor de ciència política de la UB Joaquim Colominas, l’1-O, “per la significança i per la violència de les imatges, marcarà la vida de tres generacions i la col·lectiva de tot un poble”.
Que va ser un desafiament a ulls del món demostrant la força de l’independentisme també ho comparteix Gemma Ubasart, perquè va ser una jornada que “combina capacitat d’autoorganització i de desobediència pacífica” malgrat la prohibició dels tribunals i l’“acció de la intel·ligència estatal”, que no van evitar ni urnes ni paperetes, ni va tancar la majoria dels col·legis. Malgrat això, Ubasart hi posa algun però, ja que considera que les simpaties i la solidaritat que es van rebre internament i internacionalment i que permetien forçar alguna negociació “muta amb l’aprovació al Parlament d’una declaració unilateral d’independència el dia 27-O”, que al seu parer va fer perdre suports a la causa independentista i, en general, per a la catalanista.
Sobre la internacionalització del conflicte, l’1-O va significar un “contrast molt fort: urnes i pacifisme contra violència de l’Estat”, diu Colominas, fet que en l’àmbit internacional va suposar que “l’Estat va perdre la partida d’una manera molt contundent” i va significar “la victòria de la democràcia”.
Pressions europees
Biarnés recorda que les pressions europees van evitar que durant l’1-O “la repressió fos desbocada” i que ara s’ha confirmat amb la posterior ofensiva judicial quan “jutges dels diferents estats han parat els peus a la justícia espanyola”. Adverteix que la UE com a institució no vol inestabilitat, però “no toleraran una repressió o fets que revoltin Catalunya i la converteixin en un problema més gran”. Per a Gellida el judici a presos i exiliats tindrà un gran seguiment internacional, malgrat que el govern espanyol va intentar d’entrada que fos ràpid i amb una sentència dura. Però amb les resolucions d’Alemanya, Bèlgica i Escòcia, que “no aguanten per enlloc el delicte de rebel·lió, i m’atreviria a dir que ni el de sedició i malversació”, ara ho intenten dilatar per buscar una nova estratègia, assegura. Mentrestant els polítics presos i a l’exili, en veure que s’hi poden passar molt temps, han canviat l’estratègia per “internacionalitzar-ho encara més dient que sempre han estat disposats a negociar un referèndum”.
Colominas, per la seva banda, incideix en el fet que la confrontació tan forta de l’1-O es va produir no només per “dues visions de models nacionals i estatals diferents, sinó per dos models de democràcia oposats” ja d’inici. Per al catalanisme polític, i de manera transversal, el pacte de la transició era entès “com un punt de partida per parlar de tot”, mentre que per a l’Estat “la Constitució era un punt final, el màxim del que es podia arribar a parlar”. Per això creu que aquesta interpretació tan restrictiva és entesa com “una gàbia per als catalans”. Per a Colominas al catalanisme el fa “imparable” seguir associant les reivindicacions pròpies de la nació catalana a “un major aprofundiment de la democràcia”.
El mandat
La “victòria” que es deriva de les urnes fa que sigui impensable que es perllongui indefinidament l’estatus polític actual de Catalunya i tampoc fa que no sigui plantejable una sortida dins el marc constitucional espanyol, considera Biarnés. Per tant, “només queden les opcions del referèndum o de la independència unilateral”, cosa que no vol dir que siguin immediates, hi afegeix. Per a Gellida, tot i que va sortir un mandat majoritari per constituir Catalunya en estat independent, la manera de fer-ho i les condicions no van ser les més òptimes, no perquè no volguessin els organitzadors, sinó per l’Estat. Pensa que ni el govern català ni l’espanyol creien que s’arribaria tan lluny, i que poques setmanes després “hi va haver una finestra d’oportunitat” per haver intentat fer algun decret, a més de la DUI suspesa, que “va ser una reculada que gairebé ningú entenia”. Des d’aleshores considera que “tot van ser pegats i ningú sabia cap on havia d’anar”, i ara ens trobem en un moment de reconfiguració de les forces polítiques a Cataluya i Espanya i “una lluita pel relat”. Pel politòleg la situació “s’ha de resoldre amb un referèndum pactat i acordat”, difícil, diu, perquè el govern del PSOE penja d’un fil, però pensa que hi ha d’haver més accions de desobediència civil i pacífica.
