Any polític a remolc dels judicis

El president Pedro Sánchez deia divendres, després del darrer Consell de Ministres de l’any, que la política de diàleg amb Catalunya ha d’anar per un costat i el judici de l’1-O, per un altre. Però el calendari i el resultat del judici als líders polítics i civils catalans determina inevitablement l’agenda política del 2019, tal com havia reconegut indirectament el president espanyol ajornant fins després de la sentència la presentació de la seva proposta per a Catalunya.

A més, la decisió de dijous passat del Suprem de derivar al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) el judici als acusats només de desobediència complica les coses perquè la mateixa causa serà dirimida i sentenciada per tres tribunals diferents i en judicis previsiblement consecutius a partir del procés al Suprem –cal recordar que el major Trapero i la direcció política dels Mossos d’Esquadra seran jutjats per l’Audiencia Nacional–. Sense oblidar que encara continua oberta la causa penal al jutjat 13 de Barcelona. Aquesta dispersió de processos converteix el 2019 en un any judicial contra l’1-O, amb previsibles conseqüències polítiques, que pot provocar contradiccions en les distintes resolucions dels tribunals.

En aquest sentit, durant la visita del diari, el 19 de desembre, a la presó de Lledoners, l’expresident de l’ANC i diputat de JxCat, Jordi Sànchez, qualificava la situació de “terreny polític minat que no permet avançar”. El judici, els presos polítics, la negativa del govern espanyol a fer un pas o l’ofensiva continuada de Ciutadans per “fracturar” la societat catalana són algunes d’aquestes “mines” que, segons ell, poden fer esclatar l’agenda política d’un any “molt difícil de gestionar”. A Espanya i a Catalunya.

Els resultats a les eleccions andaluses han evidenciat que el conflicte català és determinant ja en les eleccions a Espanya. Des de Catalunya s’interpreta en aquesta clau la previsió de La Moncloa de no fer cap proposta fins després de la sentència al Suprem. Es considera que aquest “fins després de la sentència” vol dir realment “fins després d’unes noves eleccions generals” en què el PSOE de Sánchez intentarà reforçar a les urnes la seva aposta pel diàleg comptant amb Podem i les forces catalanes i basques.

Unes noves eleccions espanyoles que s’albiraven cap a la tardor però que La Moncloa voldria fixar per al final natural de la legislatura, al 2020. Divendres, el president espanyol reafirmava que vol aprovar els pressupostos de l’Estat amb el suport dels partits que van fer possible la moció de censura i que vol “esgotar la legislatura”. Pel que fa a la relació amb el govern català, Sánchez situava l’objectiu del 2019 a “crear espais de diàleg i lleialtat fins a acabar la legislatura” en el que sembla una advertència implícita que no serà en aquest mandat quan farà una proposta política. Sánchez necessita guanyar temps perquè el vot en clau espanyolista contra Catalunya de les eleccions andaluses és una advertència a tenir en compte i confirma que, avui, el govern del PSOE està lligat de peus i mans. Per un costat no pot ni aprovar els pressupostos sense els independentistes catalans mentre el conflicte català s’ha convertit en “una arma llancívola de la dreta per guanyar vots i desgastar el govern espanyol”, reflexionava Jordi Sànchez a Lledoners.

Per l’impulsor de la futura Crida per la República, “la pugna embogida de la dreta i l’extrema dreta és un escenari molt difícil de gestionar pel PSOE perquè el bloqueja”. Probablement per això el president espanyol insisteix a esgotar la legislatura en un intent que vagin aflorant les primeres contradiccions entre PP, Cs i Vox –populars i taronges ja no podran negar que han pactat amb l’extrema dreta per fer fora un govern socialista i, com va fer evident Sánchez en el seu discurs de divendres, aquesta serà l’una línia clara d’atac de La Moncloa contra els seus rivals radicalitzats en l’espanyolisme–. Un altre anunci de divendres que confirma que Pedro Sánchez no té cap pressa per anar a eleccions va ser l’afirmació que feia sobre l’exhumació del cadàver de Franco del Valle de los Caídos: “Si hem esperat quaranta anys, esperar uns quants mesos més no és cap problema.”

La Moncloa té la “vocació” d’esgotar la legislatura però, fins i tot, no renuncia a aprovar els pressupostos i, encara que això semblava inversemblant fa pocs dies, una part del PDeCAT ja s’ha mostrat disposada a permetre’n la tramitació.

Més enllà d’interpretacions i precisions del discurs, divendres Sánchez va fixar prou clarament el seu full de ruta per al 2019, que va qualificar d’“any de la consolidació del canvi iniciat amb la moció de censura”, i va refermar el seu compromís amb “el camí reformista” i “una lectura oberta de la Constitució, que és patrimoni de tots i no d’uns quants”. Però les previsions que es fan avui sobre quina serà la sentència al Suprem no l’ajuden. Perquè, per guanyar temps ell, necessita un govern català estable i dins del marc constitucional. I una condemna per rebel·lió i sedició posaria pressió –la “revolta” al carrer –a l’executiu de Torra.

De moment, Torra sembla haver deixat enrere l’opció d’utilitzar una sentència dura per cridar els catalans a les urnes i intentar ampliar la majoria independentista. Avui la previsió és mantenir el govern “efectiu” per complir els compromisos de debat constituent i la recuperació de lleis socials. També per guanyar temps davant la dificultat evident de fer un pas unilateral –les mancances són avui les mateixes que al 27-O.