La ultradreta muta a Europa
Els guanys electorals de l’extrema dreta a Estònia, França i Itàlia fan témer el seu ressorgiment en les europees
Dividits però units en el debat migratori, els partits ultra apel·len a un electorat més jove, de classe mitjana i femení
La deriva ultra i xenòfoba al club europeu espanta els partits demòcrates i europeistes de cara a les eleccions europees, tant pel seu ressorgiment com a bloc d’oposició a l’eurocambra com per la intoxicació en el seu propi programa polític. Intentant allunyar-se de la imatge de nazis que pesa sobre ells, els partits d’extrema dreta han mutat en els darrers anys a la recerca d’un nou electorat que els permeti un rol més mainstream en la política europea.
Malgrat les veus a Brussel·les que alerten d’un repunt en les pròximes eleccions a l’eurocambra, l’investigador de la Universitat de Zuric en populismes i extremismes de dretes Hans-Georg Betz rebaixa les expectatives i creu que es mantindran en un interval entre el 10% i el 20% dels vots i no pronostica “un gran avenç”. “Fa quaranta anys que existeixen, amb pujades i baixades”, diu el reconegut expert.
Per contra, la també investigadora de la Universitat de Reading en nacionalismes extremistes Daphne Halikiopoulou afirma que “la tendència indica que obtindran bons resultats” el 26-M, però reconeix que sovint es cau en l’error d’“inflar” aquest fenomen. En aquest sentit, Betz alerta que les enquestes electorals poden “distorsionar la imatge” real del suport que poden obtenir, i posa com a exemple el cas de Vox. “Van obtenir molts vots a Andalusia, però això no té res a veure amb la UE”, afirma.
Els bons resultats que es pronostiquen per a partits com ara el Rassemblement National de Marine Le Pen a França, la Lliga Nord a Itàlia i Llei i Justícia a Polònia no necessàriament es poden traslladar a un bloc opositor extremista potent. Segons Halikiopoulou, l’extrema dreta és “una família diversa” en què no tots els membres es porten bé entre si. Posa com a exemple que formacions com la de Le Pen tendeixen a desvincular-se dels més neonazis com els grecs d’Alba Daurada. Addicionalment, Betz assenyala el factor nacionalista en la difícil equació de les aliances. “Són nacionalistes, i una aliança significaria un tipus de connexió internacional”, diu.
Lema comú
Què els uneix? La immigració i l’aversió a l’islam. Per Halikiopoulou, tots enfoquen les diverses preocupacions dels europeus, com ara l’economia, el sistema del benestar i el terrorisme, a través de la qüestió de la immigració. Per exemple, utilitzen l’argument que cal limitar la immigració per donar més llocs de treball als locals. Ara bé, Betz avisa que cada cop és menys una qüestió purament econòmica i cada cop més “cultural” i “d’identitat” com a reacció a la globalització i al multiculturalisme.
Aquest discurs va dirigit a un sector de la societat “inquiet i angoixat” per com aquests fenòmens poden canviar el seu estatus econòmic i el seu model de vida. Fins ara, en aquest compartiment hi havia majoritàriament homes blancs de classe obrera industrial, però ha quedat petit per a les seves ambicions i estan eixamplant la base. Ara també apel·len a un elector de classe mitjana amb educació bàsica i gent més jove. Per Betz, és un “canvi important” que atreguin més el vot femení per la “creixent importància de les dones en posicions de lideratge” en aquests partits, com és el cas de Marine Le Pen i la danesa Pia Kjaersgaard. En aquest sentit, detecta en alguns corrents unes posicions menys conservadores pel que fa als drets de les dones i el col·lectiu LGTBI com una estratègia per captar votants més joves. Un cas que no és homogeni i que no es dona als països de l’est ni a Espanya, per exemple.
Halikiopoulou també alerta que s’estan intentant dissimular les posicions més xenòfobes per fer la seva narrativa “més atractiva”. “Un partit no pot obtenir uns bons resultats si només apel·la a un grup particular de votants”, explica. Ara bé, Betz recorda que, si bé aquests partits diuen que representen “la gent normal”, quan toca “defensar el que és real”, com l’estat del benestar i les condicions de vida, “no tenen res a dir”. Per exemple, assenyala el fet que la majoria d’aquestes formacions estan a favor de retallades d’impostos per als rics.
D’altra banda, Betz detecta que partits com el Front National ara estan a favor de mantenir-se a la Unió Europea per reformar-la en un sentit recentralitzador. Un plantejament més “realista” tenint en compte que per exemple a França la “gran majoria de la gent no vol marxar de la UE”. També ho atribueix al Brexit. “Qualsevol que hagi seguit el que està passant al Regne Unit amb el Brexit no parlarà de marxar de la UE”, puntualitza.
Perill per a Europa?
Una extrema dreta maquillada i reforçada a l’eurocambra podria no ser el pitjor dels problemes per al projecte europeu. Els dos experts detecten una deriva perillosa en el desplaçament del centredreta europeu més cap a l’extrem amb l’esperança de robar vots a aquest electorat, per exemple parlant més sobre immigració, un fet que fins i tot passa més a l’esquerra. A més, Betz remarca les aliances amb la ultradreta que ja s’han produït en alguns estats com ara Finlàndia, Àustria, Itàlia i, a l’Estat espanyol, Andalusia. “El cordó sanitari s’ha esfumat”, avisa.
