“No ha estat un canvi de guàrdia ordinari”

No puc estar res més que profundament agraït a tots els electors que han confiat en mi, al partit, que ha fet possible que jo fos el candidat, i als associats, que m’han revalidat en els diferents processos interns. I d’aquests dinou anys destacaria, malgrat ser molt recent, la moció de censura per fer fora Mariano Rajoy. N’estic molt content i molt convençut, del que vam fer. També tinc molt bon record de quan vam poder negociar inversions per a les comarques gironines en les èpoques del president Rodríguez Zapatero. He tingut la gran sort de poder compatibilitzar la meva tasca com a parlamentari amb la de membre de l’assemblea parlamentària al Consell d’Europa. I em sento molt satisfet de ser l’únic membre de la delegació de les Corts que forma part, encara ara, de la comissió d’elecció de jutges al Tribunal Europeu de Drets Humans, en què no es va aprovar una candidatura altament polititzada com la de Francisco Pérez de los Cobos, expresident del Tribunal Constitucional.

Aplicant el manual d’estil, una persona que ha representant els ciutadans durant tants anys no ha de fer res més agrair i donar suport incondicional a qui el succeeix. I m’agradaria aplicar aquest manual d’estil. El que passa és que no estem davant d’un canvi de guàrdia ordinari, sinó que la confecció de les llistes s’ha fet d’una manera amb què el Partit Demòcrata no estem d’acord. He tingut una escola de formació democràtica i el que ha passat va en contra de la línia que vam marcar en el congrés del 2016. Com a militant d’aquest espai polític durant 31 anys, he d’expressar que aquestes no són les maneres i, just després del cicle electoral, haurem de seure i reflexionar en profunditat per decidir si el PDeCAT ha de perviure, s’ha de dissoldre o s’ha de sotmetre a un altre espai polític. La fórmula de la Crida no ha triomfat, perquè no ha unificat les forces independentistes, però, d’una manera o altra, hi ha un espai polític de l’independentisme català, de centre ampli que té la tradició política i que ha de projectar-se en el futur i hi soc partidari.

No ho sé. Som en un temps de confusió i ens hem de convocar tots a la clarificació. Passen coses singulars: militants amb doble militància, membres de la direcció en dos partits polítics, persones que encapçalaran el projecte que no se senten hereves del llegat polític del que representen aquests quaranta anys d’acció de govern a la Generalitat i del grup parlamentari al Congrés i al Senat. Per tant, hi ha alguna cosa que s’ha de clarificar. A mi m’agradaria que aquesta gent que ens representarà en el futur sàpiga qui són Jaume Casademont, Salvador Carrera i Joan Vidal i Gayolà. Que sàpiguen que venim d’aquí i que som al segle XXI i que hem de mirar al futur, però sense trencar aquest fil roig.

Ha de fer moltes autocrítiques sobre el seu atractiu polític i sobre la seva manera de treballar i organitzar-se, i cal armar el seu projecte futur. Això no es va fer el 2016 i es va apostar per una renovació a qualsevol preu, amb poca memòria del passat.

L’assemblea de la Garrotxa també va ser convocada d’un dia per l’altre. Fins mitja hora abans, hi havia un acord per votar en paquet els dos noms. També cal dir que, reglamentàriament, igualment era precandidat i que, d’acord amb els estatuts, no podia tornar a encapçalar la llista al Congrés, però havia tingut converses amb la direcció del partit per posar-me a disposició per a la llista al Senat. Però, mitja hora abans, algú va decidir canviar l’acord. Crec que el més rellevant és determinar si dins el nostre partit hi ha algú que està remant en una direcció de desconstrucció del partit i d’altres estem treballant cap a la consolidació i millora. Aquestes dues direccions poden acabar esqueixant el partit, en el sentit de fer incoherent el nostre espai polític. Lamento haver de parlar d’això a les portes d’unes eleccions, però els fets són així.

En les democràcies madures, sobretot en les anglosaxones, qui treu i posa els representants són els electors, perquè hi ha un contacte més directe i de donar comptes. Estaria encantat que aquest criteri també s’apliqués aquí i que es tingués en compte la meritocràcia. Jo i d’altres ens vam presentar a les primàries del partit, no amb la intenció de ser membres de la llista, sinó per veure com el partit encaminava de manera democràtica el procés per confeccionar les llistes, que és molt diferent. Vam dir que l’excepcionalitat del 21 de desembre del 2017 no tornaria a passar mai més. Vam dir que no seria la norma. I vam participar en les primàries per saber si realment havia estat una excepció o es convertia en una norma. I el resultat ja el sabem.

Estava disposat a ser candidat al Senat, que és el més aproximat al model britànic. Era clar que, d’acord amb els estatuts, no podia repetir com a cap de llista al Congrés. I el que havia parlat amb el partit era formar part de la llista al Senat.

Crec que Sergi Miquel era l’home que havia d’encapçalar la llista. És molt important que els candidats es vinculin al territori que representen. Vaig conèixer Alonso-Cuevillas com a company de tertúlia a la ràdio cap a l’any 1995 o el 1998. En aquell moment, vèiem les coses molt diferents. Tothom té dret a rectificar i en aquesta candidatura hi ha gent que em representa i per això la votaré. Però fa molt que no parlo amb ell.

Només sé el nom de Sergi Miquel, que és el que es va aprovar de la candidatura. Haig de dir que Convergència sempre havia tingut la tradició d’incorporar persones amb una trajectòria reeixida en la societat civil. Per tant, aquesta mentalitat d’obertura en la confecció de les llistes em sembla molt bé. Però un només es pot obrir a partir de l’afirmació de si mateix com a projecte col·lectiu. I el que és raonable plantejar-nos és si hi ha una afirmació del projecte o hi ha una voluntat, per part d’algunes persones, de cancel·lar i començar de zero. I no estic d’acord que un projecte només tingui un sol punt programàtic. La independència de Catalunya i l’estat propi són molt importants. Però després d’aquest punt en venen d’altres: hi ha un model de societat, maneres de fer política, de negociar, de defensar el teu punt de vista. I, finalment, hi ha un objectiu molt important i a la cantonada, que és el desllorigador, la culminació d’aquesta legislatura: la sentència del Tribunal Suprem. Cal decidir com s’afronta l’embat de la sentència, aprenent de les lliçons i dels errors de la tardor del 2017.

Jo, que soc fill d’Olot i d’una terra on tots veiem clar l’objectiu final, he conegut bé les conviccions i les voluntats polítiques dels meus companys de viatge, del partit i de les institucions. I, alhora, he pogut observar la trituradora de l’aparell de l’Estat. I com els dos meteorits s’anaven acostant. Com deia un vell amic, quan claves un cop de puny a la taula, t’has d’assegurar que trenques la taula, perquè si no, et trenques la mà. Jo soc independentista, però calculo les forces. És públic que la tardor del 2017 vaig recomanar que es convoquessin eleccions per focalitzar l’energia que va suposar la victòria de l’1-O. Com ho he viscut? Pujant a la tribuna i defensant els meus punts de vista en una zona de primera línia de foc. Un modest consell per al futur i per a la gent que agafa el relleu: calculem molt bé les nostres forces. A l’hora de fer plantejaments futurs, cal que anem molt ben equipats políticament i amb relacions internacionals.

Aquest discurs no ens ha caigut del cel. És el nostre plantejament de fa molts anys. Em pregunto, però, si havíem preparat prou bé aquest moment. Sempre he estat a disposició i he defensat des de la tribuna del Congrés les posicions de la política catalana, en un ambient gens còmode en el tracte estrictament humà. Però, algun dia, l’independentisme català haurà de fer un diagnòstic compartit, honest i amb autocrítica de la tardor del 2017.

En una legislatura tan efervescent i amb tanta tensió, amb els impresentables de Ciutadans i amb tant de soroll de fons, la feina legislativa de control al govern s’ha notat menys. El govern del PP, entre altres estupideses, va calcular que, escanyant la inversió de l’Estat a Catalunya, l’independentisme cauria. Cosa que, òbviament, no ha passat. Quan veus els quaranta mesos d’execució de l’N-II entre Sils i Caldes t’adones que és una presa de pèl immensa. Llavors, arriba el govern del PSOE, amb què es millora una mica el diàleg. I en aquests nou mesos hem aconseguit que es desencallin coses a les comarques gironines. Aquella setmana que vam votar la moció de censura, vam posar algunes condicions pel que fa a inversions, i trams de l’N-II que s’havien d’acabar d’aquí a dos anys, com ara el tram del sud, es van acabar en mesos i el tram del nord, de Medinyà a Orriols, es posarà en funcionament a l’abril. També vam obrir un diàleg institucional per la variant d’Olot i pel parc Central de Girona, que també s’ha acabat. Quan es té la possibilitat de fer palanca, i en aquell moment ho vam poder fer, un se sent satisfet. Com de la licitació del baixador del TAV a l’aeroport.

No som en l’època del pacte del Majestic, sinó en la del procés per a la independència de Catalunya. I el gran objectiu és com afrontem la culminació d’aquesta legislatura catalana i la resposta política a la sentència del Tribunal Suprem. Per tant, quan dediquem molta energia a això és evident que no és una prioritat intercanviar vots per inversions territorials. Només dic que, pel camí, algunes coses hem pogut desbloquejar i que s’ha posat de manifest el sadisme amb què el PP tenia retingudes obres que fàcilment es podien desencallar.

L’eix pirinenc és la gran assignatura pendent. No es va poder resoldre bé. En canvi, sí que es van poder resoldre qüestions amb Costes, com ara la recuperació de la Pletera a Torroella de Montgrí. Hem fet feina.

El darrer dia d’agost del 2021, s’acaba la concessió de les autopistes. Per tant, en la planificació de l’N-II caldrà tenir molt present que, a banda, hi haurà una via de gran capacitat de què caldrà decidir el model de gestió. I això, és clar, s’haurà de coordinar amb el desdoblament de l’N-II al tram nord. Tot i això, una mesura urgent que s’hauria d’haver pres és l’alliberament de l’autopista a l’alçada de Figueres per fer la funció de variant, perquè l’actual és altament perillosa.

Amb el PP estàvem en la negació de l’altre i en la voluntat d’aniquilació política de l’oponent. I el que li convé a la política espanyola, i també a la catalana, és el reconeixement de l’altre, respectant el que pensa. Descobrint que, fins i tot, pots acabar compartint coses.

Amb un diputat del PP de Valladolid o de Segòvia que llegeix cada dia La Razón i que se la xuta en vena és evident que has d’intentar evitar segons quines discussions i plantar cara des de la tribuna. Però el parlamentarisme no és un punt de conversa amb els afins, és un lloc on vas a discutir i a parlar amb els qui pensen radicalment diferent. Certament, aquesta legislatura ha tingut moments molt desagradables. He passat durant tres anys per davant l’escó d’Albert Rivera i no m’ha dirigit la paraula. La tensió era evident. Ciutadans és un partit notablement demagògic i carallot. Però hem de tenir present que, en aquest país que volem construir, aquesta gent també hi és. I el reconeixement de l’altre és una de les bases de la democràcia.

Hi ha dues persones amb qui he fet amistat: Aitor Esteban i Josu Erkoreka, del PNB.

Albert Rivera és una persona amb una qualitat humana lamentable.

Amb 14 anys, em vaig fer militant de la JNC i, als 16, de Convergència. Vaig anar a la universitat i, en acabar, vaig demostrar que tenia ofici i benefici com a advocat i professor de dret administratiu, fins que em vaig dedicar a la política. El meu repte, ara, és tornar a reprendre el fil per tenir ofici i benefici i, alhora, mantenir viva la vocació política, encara que sigui des d’una posició secundària.