Adeu al “cavall boig”

El “cavall boig” se n’ha anat. Es va disparar un tret al cap dimecres, a la seva casa de Lima, perquè el món no veiés la seva foto amb les mans emmanillades i envoltat de policies. L’expresident peruà Alan García va negar aquesta imatge a la premsa i va deixar en els llimbs la investigació oberta en contra seu per presumpta corrupció en la causa Odebrecht, la constructora brasilera que va sembrar diner negre a tota l’Amèrica Llatina a canvi de contractes milionaris. García es va forjar el sobrenom en el seu primer govern (1985-1990), quan amb 35 anys va prometre una gestió de caire socialista que va acabar en el desastre. Es va exiliar i va tornar al país per ser president un cop més, el 2006. Ara, una multitud va acomiadar les seves restes a la seu de l’Aliança Popular Revolucionària Americana (APRA), el partit que la seva mare va ajudar a fundar la dècada dels vint, al crit d’“Alan no mor, viu amb el seu poble”.

La vetlla va ser una postal política del Perú. La família de l’expresident va rebutjar els honores de cap d’estat que va oferir el president, Martín Vizcarra, i va organitzar un comiat privat. Ahir, el seu cos va ser incinerat a Lima. No hi va haver corones oficials de flors ni alts funcionaris. Fins i tot l’expresident Ollanta Humala, enemic polític de García, va ser expulsat de l’edifici a empentes. Els apristes acusen el poder polític de la mort del seu líder. Diuen que les causes judicials obertes en contra seu formen part d’una persecució, una causa judicial muntada sobre proves falses i testimonis pagats.

El mateix García va declarar la vigília del seu suïcidi que era “l’home del Perú més investigat dels darrers 30 anys”. I després va escriure al seu compte a la xarxa social Twitter un missatge que clamava per la seva innocència: “Com que en cap document surt el meu nom i no hi ha cap indici ni evidència, només els queda l’especulació o inventar intermediaris. Mai em vaig vendre i està provat.”

Dimecres, quan la fiscalia va ordenar la seva detenció preventiva per 10 dies, García es va disparar un tret al cap. Els dards apunten ara contra els investigadors. Els seus seguidors acusen els fiscals de precipitar la decisió final de García, mentre que els seus oponents lamenten que s’hagi endut a la tomba els secrets dels seus presumptes pecats. El diputat Jorge del Castillo, un vell amic de l’exmandatari, va dir que la decisió de García va ser “una forma molt dura i molt dramàtica, però en el fons molt política, d’evitar que el seu honor fos ultratjat”. També va revelar que l’expresident li havia manifestat les seves intencions. La decisió del suïcidi, “la tenia presa”, va dir. “Es podria haver evitat si no hi hagués una persecució policial. Alan García sabia que el volien emmanillar i ell va fer una defensa del seu honor”, va explicar Del Castillo.

Defensa que el mateix García explica en una carta que va deixar escrita. “He vist a altres desfilar emmanillats, guardant la seva miserable existència, però Alan García no ha de patir aquestes injustícies i circs. Per això deixo als meus fills la dignitat de les meves decisions; als meus companys, un senyal d’orgull, i el meu cadàver com una mostra de menyspreu cap als meus adversaris, perquè ja vaig complir la missió que em vaig imposar”, assenyala en la missiva que va llegir ahir la seva filla, Luciana García. En la carta diu també que considerava que “conduir l’aprisme al govern en dues ocasions” va ser “la missió” de la seva existència i que per aquest motiu els seus adversaris van “optar per l’estratègia“ de denunciar-lo durant més de trenta anys, però “mai van trobar res”.