Els caps de cartell a les europees es reivindiquen en el debat de l’Eurocambra
Creix el rebuig a les capitals als líders dels partits europeus que es presenten per liderar la CE
Els refugiats, l’atur i la crisi climàtica centren la discussió
El suflé del sistema de candidats a presidir l’executiu de la UE es desinfla, però els seus defensors no es donen per vençuts a mitja campanya electoral i ahir van sortir a l’escenari del debat electoral per vendre’s com a presidenciables. Cada cop més estats arrufen el nas davant la idea de col·locar al capdavant de la Comissió Europea algun dels representants dels principals partits polítics europeus que s’han presentat per al càrrec. Amb aquest panorama, els caps de cartell a les eleccions europees van enfrontar el duel d’ahir a Brussel·les com un test al seu lideratge.
En un debat reiteratiu en què els refugiats, l’atur juvenil i la crisi climàtica van ser al centre de les disputes ideològiques entre els sis polítics, el candidat dels socialistes europeus, Frans Timmermans, va noquejar el seu rival més directe, Manfred Weber, amb un discurs entusiasta que apel·lava a la classe mitjana i importava les reivindicacions climàtiques, allargant la mà a l’esquerra i l’ecologisme. Per contra, el líder del PP europeu va quedar empetitit intentant vendre un “nou començament” per a la UE mentre defensava la feina feta per l’executiu sortint controlat pel seu partit.
Les dues úniques dones del debat van collar per reclamar el seu lloc i el dels seus grups, liberals i verds, en l’escena política europea. Propulsada pel reviscut moviment mediambiental, la cap de llista dels ecologistes, Ska Keller, va reiterar la seva crida per aturar aquesta crisi amb un volgut i forçat estil retòric inspirat en la mediàtica congressista nord-americana Alexandria Ocasio-Cortez. Per la seva banda, la liberal Margrethe Vestager va capitalitzar la unitat com a panacea per als problemes del bloc. Un discurs mesurat, senzill i pragmàtic per guanyar la confiança de les capitals.
En la lliga dels proscrits a l’oposició, el conservador Jan Zahradil va aportar la veu de l’est molesta amb Brussel·les perquè “alliçona” els estats de la perifèria, mentre el sindicalista Nico Cué va fer sentir la de la decreixent classe obrera europea inquieta per la globalització.