Política

el radar

El dubte persistent

Tres anys després del referèndum, es manté la incògnita endimoniada sobre com aplicar el ‘Brexit’

Com els deu negrets d’Agatha Christie, els deu aspirants conservadors a rellevar Theresa May després del seu fiasco amb el Brexit han anat caient, un rere l’altre, en les successives votacions eliminatòries del partit. Queden només els dos finalistes per ocupar el càrrec de primer ministre britànic: l’actual titular d’Afers Estrangers, Jeremy Hunt, i el seu antecessor i exalcalde de Londres Boris Johnson, favorit en la cursa. Si els pronòstics es compleixen (incloent-hi els de les cases d’apostes), el mes vinent Johnson entrarà al número 10 de Downing Street després de la darrera votació interna, reservada als 160.000 afiliats del partit tory.

En teoria, el programa de govern (economia, fiscalitat, sanitat, habitatge, etc.) és el que hauria de decidir el vot per un candidat, però és evident que el que farà decantar la balança és el pla que tingui l’un o l’altre per implementar el Brexit. May no va aconseguir que el Parlament aprovés l’acord de sortida que havia pactat amb la Unió Europea (UE), que, entre altres coses, preveia un període de 21 mesos de negociacions per establir els termes de la futura relació econòmica i comercial. Lògicament, la pregunta que s’imposa és què farà Johnson si finalment, com sembla, és l’elegit. L’exministre d’Exteriors ha assegurat que pensa tornar a Brussel·les a renegociar l’acord de May per eliminar-ne l’anomenada “salvaguarda irlandesa”, un mecanisme ideat per a situacions excepcionals però percebut pel sector brexiter més dur com una trampa per mantenir atrapat indefinidament el Regne Unit dins la unió duanera amb la UE.

Els líders europeus, però, han dit i repetit que l’acord de May no es toca i, davant l’escenari d’una negativa, Johnson amenaça de sortir sense acord el pròxim 31 d’octubre –l’última data límit fixada per la UE per consumar el Brexit– i deixar de pagar a Brussel·les els més de 40.000 milions d’euros de factura del divorci. Caldrà veure si aquesta és una estratègia del candidat per forçar una negociació amb la UE –tan preocupada com els britànics davant d’una sortida no pactada–, o si està disposat realment a aplicar un Brexit unilateral fins a les últimes conseqüències, una opció que no té l’aval del Parlament assegurat. Hi ha molts nervis a Londres, i també dins del mateix Partit Conservador. El ministre de Finances, Philippe Hammond, ha posat veu a aquesta angoixa en advertir públicament de les conseqüències catastròfiques sobre l’economia que tindria un Brexit a la brava, i sobre el risc afegit de ruptura territorial del Regne Unit. Hammond sap de què parla: un recent sondeig de YouGov ha revelat que un 63% dels membres del Partit Conservador acceptarien que Escòcia abandonés el Regne Unit –i un 59% estarien disposats a perdre Irlanda del Nord– a canvi de tenir garantit el Brexit.

Els tories “no només estan ideològicament compromesos amb el Brexit –escriu l’analista Matthew Smith–; estan convençuts també que el no compliment del resultat del referèndum del 2016 destruiria les seves possibilitats electorals. De fet, un 51% creuen que si el Regne Unit acabés dins la UE, això perjudicaria el partit fins al punt que no tornaria a governar mai més”. El Brexit, doncs, és un mandat sagrat lligat a la supervivència política dels tories. La pregunta és com s’implementarà. La mateixa incògnita endimoniada que s’arrossega des de fa tres anys i que ens ha portat fins aquí.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia