“L’1 d’octubre l’Estat va ser derrotat”

L’Estat va tenir una gran oportunitat per resoldre l’anomenat problema català a l’inici de la Transició. En aquell període, i davant el que va ser l’etapa franquista, tot era una avenç quant a conquesta de llibertats i eixamplament de drets. Aleshores l’Estat va tenir una oportunitat de repensar-se prenent distància de l’Estat franquista i assumint la complexitat de la realitat espanyola, reconeixent que hi havia nacions sense estat diferents a la de la matriu castellana. En aquest context, molta gent va creure que el model autonòmic era un punt de partida, un primer estadi a partir de la qual hi hauria conquestes progressives d’espais de llibertat i, finalment, els més optimistes podien arribar a pensar que l’Estat prendria una forma federal i, fins i tot, confederal. Després de l’intent de cop d’estat de Tejero o de la Loapa, ja es veu clar que tot això no va per aquí i que, més aviat, l’Estat autonòmic és el que sectors postfranquistes veuen com una mostra de debilitat fruit de la Transició que s’ha de tancar tan aviat com es pugui. I quan Aznar té la majoria absoluta és quan s’imposa la idea d’Espanya que ells venen i que és extremadament similar a la del franquisme, no en les formes de l’Estat però sí en la seva concepció de l’Estat nació. I a partir d’aquest moment la situació de Catalunya és interpretada permanentment com una anomalia. I quan això passa, no es resol el maltractament fiscal o s’incompleixen sistemàticament les inversions. Tot allóò que sigui enfortir l’economia catalana, la seva projecció, els fa por. Se senten segurs amb un gran centre a Madrid que ho devora tot, i que se sintetitza en aquest estat depredador de què a vegades ha parlat el Germà Bel i altres economistes. En aquestes condicions, el que acaba passant és que la part més il·lustrada de la societat catalana, i que no està compromesa amb l’Íbex 35 i la maquinària de l’Estat, massivament va veient que aquí no hi ha sortida. Perquè una cosa és que t’enfrontis a la globalització sense estat, i una altra fer-ho amb un estat en contra. I en un moment de canvi global, és fonamental tenir un estat a favor. I Catalunya el necessita. I L’Estat espanyol no ho pot ser, perquè està obsessionat només en el control. I el procés és el resultat de la presa de consciència al voltant d’aquesta evidència, que estem condemnats a entrar en la globalització en males condicions, llevat que disposem d’instruments de poder que ens permetin administrar els nostres recursos o assignar-los allà on cal.

Però és que, com a mínim durant als últims deu anys, tot el que se’ls ha acudit ha estat mentir, mobilitzar les clavegueres de l’Estat, reprimir, repartir estomacades, muntar un judici farsa com el que acaben de muntar o no hi ha hagut ningú que hagi desenterrat velles fórmules com un iberisme o idees com la de l’estat lliure associat. I això no és el que hem de dir nosaltres, però és el que hauries esperat que plantegessin des d’un punt de vista d’intel·ligència estricta per poder plantejar una negociació. Perquè, per a nosaltres, no negociar és terrible, perquè patim les conseqüències duríssimes de la repressió i totes les males passades que ens estan fent en tots els terrenys. Però també ho és per a ells, perquè no és lògic mantenir permanentment aquesta pugna, sobre la base de voler inventar-se un sistema nou de domini colonial en el segle XXI amb la teva àrea més desenvolupada, i moderna, i amb més potencial per incorporar-se bé a la globalització.

Incrementarà els greuges. Fa una mica més de deu anys, el president Montilla va anar a Madrid a fer una conferència on va explicar tota la teoria del desafecte. I la resposta de l’Estat davant d’això ha estat intentar crear una divisió en la societat catalana i plantejar aquell desafecte en termes identitaris, contraposant identitat contra identitat. I podem dir que dins de l’independentisme hi ha qui ha mossegat l’ham. Però, en aquell moment, hi havia un desafecte i una irritació molt notable, perquè era evident que l’Estat no jugava a favor teu, ja que no només no et resolia cap problema, sinó que te’n creava de nousEn aquests moments tot això és molt més profund i hi ha hagut el judici, que ha estat una vergonya que marcar à a molta gent durant generacions. No es pot amagar com ha anat tot. Han abusat en tot i per tot. Ara tenim gent electa que no pot prendre possessió dels seus càrrecs per una qüestió directament política. Això ha arribat a un punt que és molt difícil que es resolgui sobre la base de sentiments afectuosos. Per tant, tard o d’hora, aquí hi haurà una negociació que serà de correlació de forces i d’interessos. I és cert que, fins ara, des de l’Estat s’està actuant amb impunitat, quan un comportament intel·ligent, en un conflicte d’aquesta naturalesa, hauria de ser intentar minimitzar-lo. I tenen instruments per cedir. Per exemple ara no hi ha ni un sol mitjà de comunicació que, a l’empara d’una legalitat favorable, emeti en llengua catalana per al conjunt dels Països Catalans. I això és una mostra de mala voluntat. Per què el català no és oficial a Europa al mateix nivell que les llengües de la seva dimensió, que són la majoria, d’altra banda? Doncs perquè l’Estat espanyol s’hi oposa. Espanya ha optat, tradicionalment, per la força i la dominació. Des de 1714 fins al 39, i fins ara mateix. Amb formes diferents, d’acord, però finalment és una qüestió d’imposició i per la força.

Tradicionalment el catalanisme, davant la liquidació pràctica del país o la cultura que va suposar el franquisme, va tendir a refugiar-se en unes quantes activitats i va arribar a definir una mena d’essència del país i la catalanitat. I això va generar un catalanisme de perfil molt nacionalista. El perfil era molt identitari, de les sumes de resistència, d’afirmació del “som” davant un estat que et negava.Ara bé, l’independentisme tradicionalment d’esquerres, ja durant aquests mateixos anys, es va desempallegar del llast nacionalista i, per tant, el seu projecte ja no és identitari. A finals dels anys noranta, i sobretot al voltant del discurs de Carod-Rovira, ERC ja va plantejar el missatge que allò important no és d’on ve la gent o quina llengua parla a casa seva, sinó el futur a construir. Això fa que el centre de gravetat de l’independentisme es desplaci del passat, les arrels o el que havíem estat, al que podem compartirI, per tant, no es parla de la reconstrucció d’una vella nació, sinó de la construcció d’una de nova a partir de la gent que ara hi ha. I per radicalitat democràtica, i republicana, serà sempre, si és possible, un país en construcció permanent; això evitarà que mai ningú tingui la temptació que han tingut les burgesies constructores dels estats nació de, des de l’estat, definir de manera tancada la nació. Per això no proposa construir un estat nació, sinó que parla de república, que és la manera de trobar una nova forma de distribució del poder social, de baix a dalt, que s’institucionalitza no perquè uns quants dominin la majoria, sinó al contrari, per impedir que la majoria pugui tornar a ser dominada mai més. I en aquests moments encara hi ha un sector que creu que hi ha una forma canònica de ser català, i són els que es dediquen a repartir benediccions i condemnes a través de les xarxes socials. Però aquest és un problema de poca maduresa, o d’experiència, política, i s’anirà superant. I el que ha passat és que en el moment que les formacions polítiques espanyoles més dretanes han entrat a sac en el terreny identitari, hi ha hagut una reacció que ha estat contraposar-hi una altra hipertròfia simbòlica i una altra proposta identitària. I aquesta és la pugna important que hi ha ara mateix en l’independentisme. La que protagonitzen sectors que encara són nacionalistes i els que ja no ho són.

Dins el que en podríem anomenar el món postconvergent, hi ha sectors molt diferents. N’hi ha un que no té altres expressions polítiques de referència en aquests moments que les que hi ha aquí dins, però hi ha molta altra gent que ja ha passat aquesta pantalla. I això s’ha vist molt clar després de l’1-O, on hi va haver un sector que de seguida va ser partidari de fer una anàlisi molt realista de la situació, sense voler construir una fantasia, mentre que n’hi ha d’altres que el dolor mateix de la repressió els aboca, comprensiblement, a unes posicions de funcionar només a partir de la voluntat, com si la lluita política funcionés només sobre aquesta base. I no per voler una cosa, encara que sigui molt fermament, això funcionarà. Això és fe, no política.

El 2017, l’independentisme es va fixar una data, va entomar el repte en unes condicions molt dures i es veu abocat a fer una cosa sensacional, que és l’1 d’octubre. Però per fer-lo possible, tu fas un balanç de forces que després no pots acabar de validar. Fins aleshores anaves creixent, cada vegada més lentament, i això requereix una altra mena de militància i discurs. Si tu defenses el món heretat tal com és, amb una mitja majoria i a vegades només amb que la resta ja no s’ajuntin, ja en tens prou. Però si tu el que vols fer és la construcció d’un poder popular nou, a partir d’unes classes socials que per aquesta via no n’han construït mai cap, necessites un suport popular molt ampli.

Ho va ser, perquè va haver-hi molta gent que se la va jugar, i ara són a l’exili o a la presó. Segurament el que no vam calibrar bé va ser quina capacitat de maniobra tindria l’Estat per reprimir-nos.

Jutjar a pilota passada és molt fàcil. Hi he donat moltes voltes, moltes, a la qüestió, i aquells dies també participava de l’eufòria i els errors que es van poder cometre, jo també els hauria comès. Si considerem que hi va haver errors, insisteixo, perquè t’has de posar en la situació d’aquells dies, amb les pressions, els compromisos adquirits… Hi havia membres del govern que tenien seriosos dubtes del que s’anava a fer, i tot i això van optar per quedar-se. El nivell de compromís va ser extraordinari. Aquell dia va ser una gran victòria. L’Estat va dir que no votaríem, i ho vam fer, i va ser derrotat i va fer el ridícul a escala internacional. L’1-O nosaltres vam guanyar, i amb això ens hem de quedar. Una altra cosa és el mandat que emana d’aquella jornada, a què t’habilita i a què no.

En aquests dos últims anys ha tingut una etapa molt complicada, perquè la lluita antirepressiva s’ha hagut de posar al primer pla i, també, hi ha hagut una certa desorganització i una multiplicació de minilidiretatges no sempre ben coordinats. Molta gent que ha cregut que tenia la clau de volta de tot plegat, una mica com quan tothom és l’entrenador del Barça i el que reflecteix és una desconfiança en qui ho és realment. Ha estat un període molt dur, i, en aquest context, la clarividència, alguns cops, ha vingut de les reflexions de persones en particular –Tardà, Mas-Colell, Mas, David Fernàndez...– que molts cops han estat matxucades a les xarxes. I la part més lamentable és quan afloren comentaris del tipus “els han tremolat les cames”, “són traïdors”, etc., i que només creen divisió interna, dificulten els acords i espanten els que s’acaben d’incorporar a l’independentisme. I necessitem tot el contrari. Cal incorporar-ne més, i això no ho farem invocant la puresa patriòtica.

No cal, tant, potser, un nou full de ruta, sinó uns acords bàsics. Ens hem de fer càrrec que l’independentisme és un ventall que s’ha obert molt, i que abasta des de persones de perfil molt conservador que no volen sortides de to i la gent jove més abrandada i revolucionària. Això és tan transversal que, afortunadament, no hi ha una sola força política que ho pugui representar tot. I això és un gran actiu. Aquest ventall, per tant, ha de tenir els projectes polítics que calguin perquè tothom s’hi senti representat, ara han de tenir un mínim compartit que facin referència als objectius (república), procediments (referèndum, civisme i no-violència, coordinació estable...) o les prioritats de cada moment. Jo soc optimista, tot i que és obvi que totes les formacions tenen dificultats. Ara, per exemple, sembla que està especialment actiu el president Mas en la reconstrucció de l’espai postconvergent, que és una qüestió molt urgent per a tots els que comparteixen l’objectiu de construir la república.