“Caldrà acció política, ciutadana i institucional”

Per nosaltres ha estat un èxit difícilment explicable perquè no hi ha cap altre moviment polític a Europa que tingui aquesta capacitat de mobilització sostinguda en el temps des del 2010 i massiva i multitudinària des del 2012. A més, un moviment que no sigui reactiu, que sigui propositiu, en què no hi hagi cap mena d’aldarull, amb diades cíviques. Això és un èxit esclatant. I amb aquesta capacitat de resiliència perquè és un moviment que ara mateix viu una repressió duríssima com cap altre a la Unió Europea. A partir d’aquí, sobre les xifres? No hem entrat mai en les xifres i tampoc ho farem ara. Si alguns dels mitjans publiquen cada any que hi ha hagut la meitat dels manifestants i algun any van dir 50.000 persones, vol dir que enguany no ha sortit ningú al carrer. Per tant, alguns també s’han embolicat en les seves pròpies mentides. Ha estat una Diada com totes les altres, evidentment, amb un sentiment de preocupació de la ciutadania per la repressió i per la manca d’estratègia unitària.

Neguem la major, que hi hagi hagut menys mobilització. El que dic és que la gent que es va mobilitzar massivament com sempre mostrava preocupació per com avancem com a país i com a moviment polític.

En els dos discursos d’Òmnium a la Diada vam dir que perseguim la independència del nostre país però, també, sobretot perseguim que ningú pugui acabar a la presó o pugui ser criminalitzat per defensar la independència i l’autodeterminació. Evidentment que compartim amb l’ANC aquest objectiu polític, només faltaria. Som els primers a defensar aquesta majoria política que vol la independència i una república. Una altra cosa és que la lluita antirepressiva aglutina persones que van més enllà de l’independentisme i, fins i tot, del sobiranisme. Ho vèiem en l’acte que organitzàvem al matí. Hi havia CCOO, la UGT, entitats esportives, culturals, associatives, del tercer sector, gent que no pren posició políticament però està en contra de la repressió. Són mobilitzacions complementàries.

L’independentisme i el sobiranisme fa anys que estan en amples espais de treball compartits. Ens explica molt bé com a país. Som un país que hem construït grans consensos. En tenim molts. Tenim una majoria social a favor que Catalunya sigui una república independent, i tenim majories més àmplies que volen que es pugui autodeterminar en el sentit que sigui, en contra de la repressió i el fet que hi hagi presos polítics, i encara més àmplies, en contra de la monarquia. Aquesta és també la fortalesa que tenim com a societat, i el que desespera més els analistes de l’establishment de Madrid, que no ho acaben d’entendre: “Però no estaven tan dividits? Com és que comparteixen actes i es manifesten junts?” No ho podran entendre mai. Sortosament aquest és un país que, quan hi ha coses essencials en joc, sempre respon com un sol poble.

Ho dificulti o no, és la realitat que tenim. Un país divers i plural. No ho hem de llegir com llegeix l’Estat espanyol la seva diversitat, com una amenaça, sinó com una oportunitat. Per exemple, des de l’independentisme per continuar explicant quan hi hagi la sentència que precisament per això volem una república, perquè ningú pugui acabar a la presó per defensar els drets i les llibertats. El país que volem construir de drets i llibertats no hi cap, en el règim del 78. Tenim l’oportunitat de compartir-ho amb més gent del país, amb gent que encara no comparteix l’objectiu de la independència. És molt divers l’independentisme, el socialisme, el catalanisme, i ho hem de llegir com una oportunitat, com un repte.

La resposta no pot quedar només en una gran manifestació, que probablement hi haurà de ser. No només pot quedar en mobilitzacions. El que cal és acció política, cal resposta institucional, dels partits polítics, de la societat civil. Una sentència com aquesta que, si no és absolutòria, atemptarà contra els fonaments de la democràcia i de la nostra manera d’entendre l’autogovern i els drets civils, requerirà una resposta en tots els àmbits, que és el que demanem. Això no va només de mobilitzar el carrer. Va d’una resposta en molts àmbits, d’aprofitar aquesta sentència com una palanca de transformació democràtica.

Això vol dir moltíssimes accions que estiguin a l’altura de l’atac sense precedents que significarà aquesta sentència si no hi ha una absolució. Totes les accions que s’emmarquin en la lluita no violenta, en la desobediència civil, en la mesura que generin consens i siguin col·lectives i que tots plegats tinguem clar quines són les conseqüències que cal assumir perquè estem davant d’un estat venjatiu. Com diu Jordi Cuixart, tots els drets que siguin condemnats, hauran de ser exercits: mobilització, manifestació, llibertat d’expressió, protesta, reunió política, dret a vot.

Les accions concretes no són tan importants com tenir un marc general de consens que s’ha treballat, una acció política, institucional. Si fem una acció o una altra és secundari perquè pots acabar generant unes expectatives que acaben desenfocant l’objectiu general: donar una resposta de país clara, contundent, a l’altura del moment històric. No hi haurà hagut mai a la Catalunya democràtica contemporània un atac tan gran com el que pot significar aquesta sentència.

Ells eren en l’acte per a l’absolució dels presos polítics i han fet un esforç d’empatia que els reconeixem. I és evident que amb ells hem d’acordar una resposta mobilitzadora perquè, a més, entenem que aquesta sentència, si condemna activistes com ara Cuixart i Sánchez per haver organitzat manifestacions pacífiques, també els afecta. A partir d’ara, un piquet o un tall de carretera per motius laborals podrien tenir conseqüències penals fins ara inimaginables en un estat de dret. L’important és que tothom expressi el rebuig a la sentència, cadascú amb el seu accent o matisos.

Volem dir que només un dia més de presó ja seria una injustícia i una vergonya. Lamentablement preveiem que seran molts anys. Perquè l’Estat no busca justícia sinó revenja, escarni, dir a la gent que s’ha portat molt malament, que l’1-O i el 3-O de fa dos anys no es poden tornar a repetir. Que una part de la ciutadania de Catalunya acoti el cap i no el torni a aixecar durant molts anys.

Me’n venen al cap tres. La fiscalia i el Consell General del Poder Judicial avisen que s’ha d’acatar la sentència donant per fet que serà condemnatòria. Malauradament ja no ens sorprèn res però és un escàndol. En les interlocutòries del jutge Marchena, que ha mantingut la presó provisional injusta i injustificable, ja s’ha anat deixant el rastre de la voluntat de venjança. I un tercer: l’Estat ha tingut dues ocasions per sortir de l’embolic en què s’ha ficat. Si la sentència no és absolutòria tindrà conseqüències greus per a la qualitat democràtica de l’Estat perquè no haurà donat compliment a la resolució de les Nacions Unides, que donava sis mesos per alliberar els presos polítics. És molt greu, això. Al senyor Pedro Sánchez, li queden dos mesos per no incomplir la legalitat internacional. Si no, farà com aquells governs no democràtics que, quan l’ONU els toca el crostó amb la contundència amb què ho ha fet, miren cap a una altra banda.

És el Grup de Treball de Detencions Arbitràries de l’ONU. Quan hi ha una presó provisional injusta, el cas no va al ple de l’ONU. Aquest grup de les Nacions Unides és tan rellevant que, si es dona un cas de detencions arbitràries a la UE, el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) no es pronuncia si el grup ja ho ha fet o, en tot cas, ratifica el que ha dit. I és fals que la resolució no sigui d’obligat compliment. Quan l’Estat a la Constitució fa seus els tractats internacionals, s’obliga a complir allò que resolguin els organismes internacionals de drets humans. La falsedat la diuen perquè, a diferència del TEDH, aquest grup no té potestat coercitiva.

El que ell diu és que mai abandonarem la via del diàleg i que la confrontació amb un estat que es comporta com ho fa és legítima. Evidentment que hi ha confrontació. Diu que no caiguem en la trampa d’una cosa o l’altra. L’independentisme i el catalanisme sempre han defensat el diàleg.

En aquest país plural i divers una solució política que serà complexa ha d’incloure tots els actors que hi tenen un paper. El PSC governa les principals ciutats. És evident que la direcció del PSC no ha tingut cap empatia amb els presos polítics però hi ha alcaldes i membres del partit que han tingut gestos molt diferents. L’any passat van votar a favor al Parlament d’una resolució infame de Ciutadans que qualificava Òmnium de violent. Malgrat això, Cuixart avisa que també caldrà tenir en compte el que diu el PSC. Ara mateix és impossible arribar a acords.

No ens hi posem. És una potestat del president de la Generalitat. El que demanem és coherència i consens en les decisions que es prenen. Qualsevol resposta a la sentència que no estigui precedida d’un acord, que no estigui consensuada, no serà beneficiosa.

Nosaltres els interpel·lem en aquests dies que encara queden per a la sentència a fer tot el que estigui a les seves mans perquè hi hagi un acord estratègic, de consens, que ens permeti donar aquesta resposta. Insisteixo que ens equivocaríem molt si penséssim que s’ha de limitar a mobilitzacions. Requereix acció política, que vol dir institucions, partits, ciutadania, com va passar l’1-O, en què tots sabien el que havien de fer i tots els protagonistes van actuar de manera coral i amb una precisió magnífica.