Un editorial deu anys vigent

“L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol.” Podria ser un advertiment davant la propera sentència del Tribunal Suprem contra els presos polítics –s’espera per la primera quinzena d’octubre–, però l’afirmació és extreta de l’editorial conjunt titulat La dignitat de Catalunya, que la pràctica totalitat dels diaris catalans van publicar ara fa deu anys, el 26 de novembre del 2009, a les portes de la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut. Aleshores, com ara, érem en els dies previs a un pronunciament judicial que canviaria la fesomia de la relació política entre Catalunya i Espanya. Si la resolució del Constitucional va culminar en els fets d’octubre del 2017, la condemna del Suprem, en paraules del president, Quim Torra, portarà l’independentisme a “prendre noves alternatives”. “Començarà una nova etapa”, en què caldrà “traçar en ferm el camí per assolir la independència”.

L’aniversari de l’editorial conjunt és, juntament amb els 10 anys de la consulta popular d’Arenys de Munt, el paradigma de la vigència dels plantejaments d’aleshores. I un paràgraf en especial condensa aquella validesa extrapolable al moment actual: “Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat.” L’atipament va continuar creixent, els “motius seriosos per a la preocupació” es continuen acumulant i el més calent és a l’aigüera. Aquell text, atribuït al periodista Enric Juliana, amb participació del jurista Juan-José López Burniol –col·laborador d’El Punt Avui–, alertava de moviments per teixir “un vertader tancament amb pany i forrellat institucional”, “un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és altra que el seu caràcter obert i integrador”. Certament, els successius governs espanyols van utilitzar, i ho continuen fent, la carta magna de parapet en lloc d’esprémer els ressorts del text que, sense una interpretació granítica i dogmàtica, permetrien acostar posicions. No en va, centenars de juristes defensen que un referèndum té cabuda perfectament en l’actual Constitució.

Però hi ha més avisos a navegants en aquell editorial oracle que ha anat confirmant cadascuna de les frases que el componien i que funcionen tant en el cas de la sentència del Constitucional com en la del Suprem: “Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.” L’1-O, el 3-O, el 27-O, el suport als presos i als exiliats i les successives manifestacions de l’Onze de Setembre han ratificat que “no som davant d’una societat feble, prostrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat”, com alertava el text.

L’editorial assenyalava el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures com les reclamacions plantejades amb un amplíssim suport polític i social que no decaurien. En aquest temps s’ha retrocedit tant en autogovern fins al punt que es va aplicar l’article 155, el finançament està més que caducat i es va tancar la porta a una hisenda pròpia, i tampoc no s’ha registrat cap salt qualitatiu en matèria d’infraestructures. El memorial de greuges no ha caducat.

Amb la sentència ad portas, el premonitori editorial parlava d’una expectació alta i una inquietud no escassa que es mantenen el 2019. El dilema real, recordaven els diaris, era l’acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural o bé el bloqueig d’Espanya, que és justament on som: pel camí de les quartes eleccions espanyoles en quatre anys, amb llargs períodes d’interinatge a La Moncloa, amb un govern gens avesat al pacte i amb necessitat del concurs gairebé imprescindible de l’independentisme. La dignitat de Catalunya pronosticava, no sense encert, que la retallada del text estatutari aprovat en referèndum podria posar en risc el pacte constitucional del 1978 i suscitaria “la legítima resposta d’una societat responsable”. La resposta s’ha manifestat al llarg d’una dècada.

Als dos tribunals se’ls van detectar deficiències en matèria de legitimitat. El Constitucional, polititzat, amb magistrats recusats, places vacants i mandats caducats, retocant un text aprovat pel Parlament, les Corts espanyoles i el poble en referèndum; i el Suprem, en l’ull de l’huracà després que el PP es vantés en privat de tenir-lo controlat “des del darrere”.

L’endemà de la publicació –una iniciativa inèdita en la premsa del país–, tots els partits, tret del PP i Ciutadans, l’aplaudien. L’aleshores president de la Generalitat, José Montilla, assegurava que era un fidel reflex “de l’àmplia unitat que hi ha a la societat catalana”, mentre que el cap de l’oposició, Artur Mas, es feia seu l’editorial, però lamentava: “Hi ha partits que donen suport a coses aquí, però allà són de partits espanyols.” ERC, a través de Joan Puigcercós, es va mostrar d’acord “amb matisos” amb l’editorial i feia una crida a anar més lluny: “M’agrada la línia de l’editorial, però crec que no serà suficient.” La popular Alícia Sánchez-Camacho replicava que “la majoria de catalans no comparteixen la preocupació per la sentència: estan preocupats per la crisi econòmica”. Aquell dia a Madrid no va fer ni fred ni calor. José Luis Rodríguez Zapatero ho va resoldre dient que se l’havia llegit “amb molt d’interès” i que sentia “molt de respecte” pel contingut. I tal dia farà deu anys.