Gandhi, Catalunya i la desobediència civil

La lluita pacífica de Gandhi per assolir la independència de l'India és una font d'inspiració per a la majoria independentista de Catalunya. Relacionar aquest exemple amb la mort i el dolor que ocasionà la separació d'India i Paquistan només pot respondre a la pèrfida finalitat d'associar la independència de Catalunya amb les calamitats de la guerra. La recargolada argumentació de la professora Eva Borreguero en l'article “Gandhi, Cataluña y Tardà” del passat dia 21 de setembre alo diari El País ve a culpar Mahatma Gandhi dels mètodes violents del líder de la creació de l'Estado musulmà de Paquistan Ali Jinnah i de les desastroses conseqüències que se'n derivaren, que ell sempre condemnà amb la màxima energia. En el meu discurs durant la darrera sessió d'investidura, vaig defensar el mètode de resposta pacífica de Gandhi i no pas que la situació de Catalunya i de l'India colonitzada fossin idèntiques. No obstant, hi ha un punt en comú: la negació del dret a l'autodeterminació per part d'España i del Regne Unit.

En canvi, vaig esmentar el referent de la separació exemplar de Noruega i Suècia, iniciada de manera unilateral pel Parlament noruec, però que ni tan sols s'esmenta en l'article de la professora Borreguero. Aquest model democràtic de respecte a la voluntat dels ciutadans és el que Esquerra Republicana invoca per a Catalunya i també per al País Valencià i les Illes Balears el dia que, si així ho desitgen llurs ciutadanies, optessin per conformar-se com a repúbliques independents i federades. Cap violència, cap imposició, dret a decidir!

Vaig esmentar els exemples de Noruega i de Gandhi perquè Catalunya s'ha vist forçada a escenaris unilaterals per la incapacitat de les institucions espanyoles de resoldre de manera democràtica el conflicte existent; és a dir, amb un referèndum. Centenars de milers de catalans s'han manifestat cada any des que el Tribunal Constitucional modificà l'Estatut contravenint l'article 152.2. de la Constitució. Aquest punt estableix que un Estatut aprovat en referèndum només pot ser modificat pel mateix procediment. Si el Tribunal considerava que era anticonstitucional, hagués hagut d'ordenar repetir tot el procés, como ha fet el Tribunal Constitucional d'Àustria amb les eleccions presidencials. L'Estat espanyol ha obviat, tanmateix, aquestes manifestacions i ha menyspreat els resultats de les eleccions al Parlament de Catalunya de 2012 amb una majoria aclaparadora a favor d'un referèndum i ha criminalitzat la majoria independentista en les de 2015. Aquesta no-resposta del Regne d'Espanya força les institucions catalanes a obeir el mandat de la majoria dels seus electors al marge d'una Constitució espanyola que ha estat vulnerada en un punt nuclear per a Catalunya. Per aquesta raó, vaig dir des de la tribuna que la Constitució a Catalunya és morta: la majoria de catalans li nega el consentiment que li atorgà en 1978.

A la tribuna vaig defensar el mètode pacífic de Mahatma Gandhi. El líder de la independència de l'India assenyalava el deure moral de desobeir la llei quan conculcava un dret inalienable, per exemple el de l'autodeterminació. Com que la majoria del Parlament de Catalunya defèn el seu dret a l'autodeterminació i la Constitució espanyola el nega, vaig proposar al President en funcions, Mariano Rajoy, recórrer a una instància imparcial, com el Tribunal Internacional de La Haia, perquè dictamini si Catalunya té o no té aquest dret. En tot cas, la desobediència civil implica assumir les conseqüències penals de la infracció. Gandhi estava convençut que acceptar el dolor infringit a causa d'una llei injusta acaba commovent las consciència dels ciutadans.

Vaig sostenir, i sostinc, que la negativa del Regne d'Espanya a pactar un referèndum com el que acordaren Escòcia i el Regne Unit no deixa cap altre camí a les institucions catalanes que seguir l'exemple de Gandhi. Es un deure moral complir el mandat democràtic que guanyà les eleccions del 27 de setembre de l'any passat. En seguir el camí de Gandhi, els dirigents catalans assumeixen que poden ser multats, inhabilitats i fins i tot tancats.

Desgraciadament, sembla que la consciència dels demòcrates espanyols, que en la lluita contra el franquisme reconeixien el dret a l'autodeterminació de Catalunya, no s'activarà fins que els representants elegits en les urnes no ingressin a la presó per complir el mandat democràtic de llurs ciutadans. Crec que haurien de reflexionar com s'ha arribat fins aquí i si han fet quelcom per evitar-ho. En particular, haurien d'estudiar, els demòcrates espanyols, per què han acabant reeixint en l'opinió pública espanyola les tesis que Fraga Iribarne defensà en el debat constitucional contràries a la incorporació del terme nacionalitat i el qüestionament del Títol VIII de la Constitució. Perquè cal recordar que en el tan lloat consens de 1978, l'Estat espanyol va preferir pactar amb els representants de Catalunya abans que amb l'ex-ministre de Franco. No obstant, al cap dels anys, la doctrina de Fraga conformà la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut i la Constitució s'imposa, i pretendran imposar-la, per la força a la majoria de catalans en els propers mesos davant la demanda d'un referèndum d'autodeterminació i el compromís del President Puigdemont de culminar el procés.

De manera inevitable, doncs, als nostres representants democràtics, no se'ls haurà deixat cap altra sortida que la via pacífica que obrí Gandhi.