“Catalunya és una peça més del tauler d'escacs europeu”

Cal dir que la visió és diferent en funció de si es parla del dret a decidir o de la independència. Pel que fa al primer, les reaccions en general són positives perquè processos similars s'han viscut arreu d'Europa i qui més qui menys n'ha viscut de prop. Això no vol dir immediatament comprensió i suport a la independència. Però la contrapart en aquest conflicte polític, que és el govern espanyol, ho té més complicat a l'hora de defensar la seva posició. També caldria diferenciar els països més propers, tipus França, Alemanya i Itàlia, que per diverses raons poden ser més reticents a un procés català, dels que et trobes en països d'una corona que va des de Portugal, les illes britàniques, tot Escandinàvia, els països bàltics, determinats països de l'est i països balcànics, on s'entén perfectament el que estem fent a Catalunya. És important que siguem capaços d'explicar al món què podem aportar com a actor internacional i com a nació independent per donar resposta a alguns dels principals reptes que hi ha en l'àmbit internacional, contra el canvi climàtic, la resposta a la crisi dels refugiats... Es tracta de ser proactius.

Dins el tauler d'escacs del continent europeu, que es fa cada cop més complex, Catalunya no deixa de ser una peça més, i hem de ser conscients que hi poden haver determinades potències o persones amb interès per utilitzar la qüestió catalana per raons espúries. Cal deixar clar que hi ha un interès de Rússia, que està finançant de manera directa o indirecta des de determinats moviments euroescèptics fins a xenòfobs o independentistes. Hauríem de tenir clar quins són els nostres aliats: els nostres veïns immediats i la UE, i que difícilment pot ser Rússia. Ara s'acaba de saber que una persona representant Catalunya ha participat en una cimera organitzada a Moscou pel Kremlin. Hem de deixar clar que la persona que va ser present en aquest trobada de nacions sense estat que busquen la independència, on no n'hi havia cap de la Federació Russa, no va representar Catalunya ni el govern, ni el Diplocat.

El compromís europeista no només respon a una vocació tradicional de Catalunya, que veu en Europa una garantia de pau, democràcia, estabilitat i progrés, sinó que també desactiva tot intent de situar el procés català al mateix sac que d'altres realitats, moviments insolidaris o xenòfobs que es poden produir en altres punts del continent i que no tenen res a veure amb el procés català. I es pot fer la comparació amb Escòcia en aquesta línia de reforçar el nostre compromís amb la governança europea. Si amb algú tenim alguna cosa en comú és amb el procés escocès, tot i que ells han tingut la sort de poder votar i nosaltres encara estem intentant convèncer les autoritats de l'Estat. Com és possible que no es permeti a una nació com Catalunya, que ha estat sobirana i que té garantida una autonomia, expressar-se lliurement i democràticament a les urnes? Si cal canviar el marc legal per permetre-ho, que es canviï, però aquí hi ha una petició constant i estable en el temps i molt massiva a favor del dret a decidir i el que no pot fer el govern espanyol és ignorar-ho completament perquè estem parlant d'una democràcia molt jove, de 40 anys de vida.

És força decebedor que Europa hagi estat incapaç de reclamar una solució democràtica a l'Estat espanyol. Una Europa on en els seus tractats fundacionals es parla de democràcia i diàleg hauria de demanar a un estat membre que ignora aquests principis que reaccionés. Europa té instruments, tot i que imperfectes, per pressionar l'Estat espanyol. Hem de ser conscients, però, que Europa en aquests moments afronta múltiples crisis, des del Brexit fins a la crisi dels refugiats... i el que estan fent Europa i les principals potències del continent és intentar estalviar-se un conflicte més.

Per la seva història entenen perfectament què està passant a Catalunya. Entenen que és un procés d'emancipació nacional. Però el govern nord-americà manté les seves bones relacions amb Espanya. També sabem que els nord-americans no faran res fins que no vegin com reaccionen els seus socis europeus, Londres París i Berlín.