Sobre Cambó, amb respecte (I)

En la meva vida professional he conegut molts empresaris i he investigat sobre els qui ens han precedit. He escrit sobre ells i els meus amics confirmaran una afirmació que he fet sovint: es pot fer una biografia angelical del personatge o bé una biografia pròpia del dimoni dels Pastorets. I les dues històries serien reals. És natural. Tots els homes –i les dones– tenim un vessant gris o fosc. Els empresaris no en són una excepció.

El marc polític en el qual treballen aquests empresaris és fonamental. Si volien treballar durant els 37 anys del franquisme van haver de cometre moltes accions que la democràcia condemna: van deixar sobres amb bitllets sobre la taula del director general del seu sector, van vendre els seus productes a preus d'estraperlo, van participar en operacions de contraban de divises i de tota mena de productes.

Un dia em vaig trobar un fill d'empresari horroritzat en sentir del seu pare –un sant baró– una sèrie d'atrocitats d'aquesta mena que la seva empresa havia comès durant el franquisme. Jo no em vaig horroritzar gens: l'empresari havia proporcionat feina a molta gent i havia facilitat a la població un producte de consum indispensable. L'alternativa era quedar-se casa i tirar pa als ànecs.

Podria explicar històries d'empresaris amb els quals vaig tractar i que no els feien precisament modèlics. Es podria fer una col·lecció de llibres que portés com a títol El passiu dels empresaris catalans. Tindria poc interès per mi. Els empresaris, com tothom, tenen un actiu i un passiu; a mi m'interessa el compte de resultats.

Francesc Cambó és una figura a la qual sempre he respectat. I això no vol dir que estigui sempre d'acord amb el que va fer. La seva figura d'advocat i de regidor de l'Ajuntament de Barcelona sembla impecable, així com la de militant de la Lliga Regionalista. Va ser el primer ministre d'un govern espanyol que sabia economia. Abans d'ell el Ministeri de Foment o d'Hisenda era equiparable al de Pesca: no requeria coneixements especials. Tot i la seva categoria, només va ser ministre de Foment durant vuit mesos però va fer bona feina, com la primera regulació moderna del sistema financer espanyol, conjuntament amb el governador del Banc d'Espanya, Lluís Sedó i Guichard, que per cert és l'únic català que ha ocupat aquest alt càrrec.

Cambó va ser un empresari i un polític modern. Parlava llengües, llegia premsa europea i va ser el primer ciutadà espanyol acceptat i ben acollit en els cenacles de la gran empresa europea. Va anar sempre acompanyat de dos amics amb els quals compartia moltes coses, però que el guanyaven a l'hora de fer negocis amb tota la murrieria d'alguns catalans. Em refereixo a Joan Ventosa i Calvell i a Josep Garí i Cañas, Don Pepe. El primer invertia només per guanyar diners i tenia una vista extraordinària per caçar al vol un negoci. Don Pepe, era el cervell de l'Arnús-Garí, la banca de valors, que vol dir aquella banca que jugava a borsa no fent trampes, però amb els bons resultat assegurats, gràcies a la informació que rebia. Cambó, però, es va lluir amb la inversió a la Companyia Nacional del Suro SA, mogut pels sentiment d'un empordanès, en la qual va perdre tot el que hi havia posat.