Una alcaldessa imbatible

Ha mort Rita Barberá (València,1948) la política que va ser capaç de traspassar les fronteres geogràfiques que li imposaven el seu càrrec. El seu nom i la seua trajectòria política quedaran històricament lligats a la ciutat de València, per bé que en l'últim any la senadora territorial designada pel PP va viure un declivi professional i personal molt allunyat de la imatge triomfal i passional que van marcar els vint-i-quatre anys que va regnar a la capital valenciana. I és que bé per manca d'ambició, bé per tacticisme, Rita Barberà no es va oferir mai per a metes polítiques superiors des que el 1991 va iniciar –gràcies al suport dels vots blavers d'Unió Valenciana– el seu regnat a València, una ciutat que fins llavors i durant pràcticament un segle havia donat l'esquena a les dretes cada vegada que havia sigut consultada en unes urnes. Rajoy va pensar en ella com a recanvi de Francisco Camps, quan l'assumpte dels vestits de la Gürtel es va fer insuportable, però Barberà va dir que no. La negativa es repetiria quan es va especular amb la possibilitat que podria formar part del primer gabinet del gallec.

L'alcaldessa tenia ben agarrada la poltrona de l'Ajuntament, no debades podria haver complir 28 anys en el càrrec, en cas d'haver aconseguit una de les seues inqüestionables i aclaparadores victòries electorals en els comicis municipals de 2015. Però no va poder repetir l'èxit, atès que la ciutadania que l'havia defès apassionadament i, que fins i tot va ser capaç de transigir amb benevolència en episodis tan lamentables com el parlament del “caloret” durant la Cridà fallera, o de mirar cap a un altre costat quan la seua dèria urbanística amenaça la personalitat històrica de barris sencers, com ara el Cabanyal, la Punta o la mateixa horta li va girar l'esquena. O quan amb l'objectiu de situar València en el mapa s'embarca en esdeveniments mundials, com ara l'America's Cup, la Fórmula 1 o les València Summit. Tots ells, miratges pels quals els valencians estem carregats de deutes. És el que el professor Josep Sorribes denomina “el pensament buit”, títol que dóna nom al seu llibre sobre Rita Barberà en què indica que l'èxit de l'exalcaldessa està basat principalment en el populisme i en la seua capacitat de transmetre no res. “Té molt clar el que vol i comunica molt bé”, afirma també el periodista Salvador Barber en la biografia autoritzada La dama de rojo en la España azul.

Número tres del PP

Una comunicació que no sempre va saber estendre als presidents de la Generalitat que ha vist desfilar, especialment amb Alberto Fabra, però també amb Zaplana. I és que Barberà sempre ha tingut línia directa amb el carrer Génova –mentre Fabra es deixava la veu demanant públicament una reunió amb Mariano Rajoy, aquest apareixia somrient passejant amb Barberá per la Moncloa– perquè per ella el partit sempre ha sigut el primer, només cal recordar que té el carnet amb el número 3 de l'Alianza Popular de Manuel Fraga.

De fet, Barberà semblava ser una d'aquelles persones predestinades a l'exercici de la política, ja que des del 1983, quan va obtindre una acta de diputada en les primeres eleccions a les Corts Valencianes, sempre ha ocupat algun càrrec públic. “No marxaré, sobretot si les coses no van bé”, va dir en nombroses ocasions qui va exercir com a periodista a Ràdio València i el periòdic vespertí, Jornada abans d'assumir la responsabilitat com a cap de premsa del Govern Civil en 1978 i més tard de la Confederació Empresarial Valenciana.

I les coses no marxaven bé. Les sospites per corrupció van començar a planar sobre l'exalcaldessa de València, que va aconseguir eixir indemne de tots els casos amb què, d'una manera o d'una altra, ha aparegut relacionat el seu nom –el cas Nóos (en què el seu home fort, Alfonso Grau, ha sigut jutjat), la trama Gürtel i el cas de la fórmula 1, principalment. I tot just uns mesos abans de les eleccions que van suposar la seua derrota electoral va esclatar el Ritaleaks que denunciat per Compromís apuntava a presumptes irregularitats en les despeses de l'alcaldia.

Però el seu enfonsament polític definitiu va arribar amb l'operació Taula, una investigació derivada del cas Imelsa. Barberá, que havia trobat refugi al Senat –va renunciar a l'acta de regidora dies abans de la pressa de possessió de Joan Ribó com a alcalde– gràcies a la designació de les Corts Valencianes, es va veure obligada a donar explicacions sobre el presumpte blanqueig de diners que es practicava al grup municipal del PP a l'Ajuntament procedent del cobrament de comissions il·legals.

Va defendre amb contundència i apassionament la seua innocència, però finalment va haver de donar-se de baixa del PP i passar al grup mixt del Senat. Amagada a sa casa, fugint dels mitjans de comunicació i pressionada per les noves figures emergents del PP i fins i tot pel PPCV que tracta de deslliurar-se de la imatge de corrupció, la senadora va comparèixer voluntàriament el passat dilluns davant el Tribunal Suprem. Va ser l'última aparició pública de qui sempre serà recordada pels seus excessos verbals i el roig com a símbol d'una personalitat aclaparadora.