Una reforma que ens concerneix
Itàlia decideix avui si accepta el canvi centralista de la Constitució actual proposat per Renzi
Si aquesta proposta la copiés l'Estat espanyol, Catalunya perdria bona part de l'autogovern
Itàlia, estat avesat a consultar els ciutadans, decidirà avui en referèndum si aprova la reforma constitucional pactada al seu moment entre Matteo Renzi i Silvio Berlusconi. Exigida per Brussel·les i les autoritats financeres, la reforma actualment només té el suport polític de la part renziana del Partit Demòcrata (PD) i de la minoritària escissió berlusconiana liderada pel ministre de l'Interior, Angelino Alfano.
El referèndum ha creat estranys companys de files. A l'heterogènia banda del no –a més dels sindicats i les associacions de partisans–, hi ha l'esquerra parlamentària i l'extraparlamentària, la Força Itàlia de Berlusconi, diverses faccions del PD, la ultradretana Lliga Nord i el Moviment 5 Estrelles. La dreta, que al principi defensava el sí, ha vist en el referèndum l'oportunitat de desempallegar-se de Renzi. El primer ministre –que després se n'ha penedit– havia assegurat que si perdia el referèndum dimitiria.
L'origen d'aquesta reforma es remunta a l'any 2013, quan la banca nord-americana JP Morgan va elaborar un polèmic informe en què detallava totes les modificacions que s'havien de fer en les constitucions del sud d'Europa, començant per la italiana. És coneguda la màxima que Itàlia és el laboratori polític d'Europa.
El que votin avui els italians servirà de banc de proves i, com a la resta de nacions sense estat, ens concerneix de manera especial. L'Estat espanyol –on el partit que defensa els postulats d'aquesta reforma és Ciutadans– podria ser el pròxim a copiar la recepta de canvi constitucional dictada per la banca JP Morgan. Si es formulés com a Itàlia, Catalunya perdria gran part de l'autogovern.
L'informe del banc nord-americà assenyalava la necessitat urgent d'intervenir políticament als països del sud d'Europa per tal que es pugui aplicar l'austeritat. D'acord amb JP Morgan, el principal problema d'aquests països són “les constitucions nascudes de l'antifeixisme, amb una forta influència d'idees socialistes” que “tutelen massa els drets dels treballadors”.
A més de superar aquests esculls en forma de drets socials, la reforma promoguda per les institucions financeres també treu poder a les regions i autonomies i enrobusteix el govern central enfront del Parlament, tant l'estatal com el de les regions. La reforma que avui es vota a Itàlia, amb el pretext de l'eficiència i d'arguments antiburocràtics, centralitza el poder estatal i en confereix més al primer ministre i al partit del govern.
Per posar un exemple concret: si guanya el sí, les autoritats municipals o regionals perdran qualsevol mena de poder per aturar una obra que considerin perniciosa per al medi ambient, la salut o els interessos econòmics del territori si el govern central la reputa d'interès estratègic.
Els defensors de la reforma, amb Renzi i les patronals al capdavant, asseguren que aquesta concentració de poder és indispensable per tal de fer governable un país que, tot i ser la tercera economia de la zona euro, es caracteritza per una inestabilitat permanent que no agrada als mercats.
Canvis al Senat
Per arrodonir la simplificació de la governabilitat, es preveia originàriament la supressió del Senat. Al final, però, la reforma ni l'aboleix ni el converteix en una cambra de les regions. Es redueix el nombre de senadors, que no serien escollits pels ciutadans, sinó pels partits. Els nous senadors serien alcaldes o regidors que tindrien doble càrrec i guanyarien, a més, la immunitat parlamentària, tot i que no queda clar a què es dedicarien.
A diferència de l'Estat espanyol, on el feixisme va transitar cap a la democràcia sense mai ser vençut, a Itàlia va perdre. La Constitució italiana la van fer els guanyadors, i és el símbol vigent més important d'aquella victòria partisana. Va néixer el 1948 fruit de l'acord de totes les forces que van lluitar contra el feixisme: des dels comunistes fins als democratacristians.
L'objectiu principal de la carta magna italiana era impedir la reaparició d'un nou Benito Mussolini. Per això, garanteix un Parlament fort, així com un complex sistema de contrapoders per evitar actituds despòtiques del govern de torn.
Angelino Alfano, exdelfí de Berlusconi i ara principal aliat de Renzi, malgrat mostrar-se paradoxalment preocupat per la victòria de Donald Trump als Estats Units i l'auge de l'extrema dreta a Europa, considera que “els temps han canviat des que es va redactar la Constitució” i que “els perills són uns altres”. Per tant, ja no és necessari un blindatge tan fort per protegir-se de possibles líders autoritaris.
Ben al contrari del que pensen els partidaris del no, que volen impedir que qui sigui primer ministre esdevingui una espècie de Cèsar omnipotent. En el referèndum d'avui hi ha en joc, sobretot, obrir la veda a la progressiva i radical centralització dels estats europeus.
