Revenja d'estat contra les dones

Caça de bruixes

Ocupada Barcelona –el 26 de gener del 1939–, la repressió es va convertir en una autèntica revenja d'estat, institucionalitzada, amb metodologia específica contra la dona. Després de la guerra, a banda que moltes van ser empresonades i d'altres continuen enterrades als vorals, van ser sotmeses a càstigs degradants. Els tallaven els cabells, les passejaven pel carrer per insultar-les, eren objecte de vexacions públiques i privades –fins a l'extrem de no vendre'ls pa als forns–, se'ls negaven feines i se les depurava en el món professional, amb la voluntat punitiva d'un ostracisme generalitzat. I, en disset casos, van ser ajusticiades. Després de 40 anys d'inacció espanyola, el Parlament ha decidit tirar pel dret i està tramitant l'anul·lació dels consells de guerra instruïts a Catalunya.

“Que una dona, en aquell temps, acusés el marit era impensable. Encara que el marit la maltractés, només denunciar l'home era una acusació fortíssima”, contextualitza l'historiador Emili Ferrando. Un amic del marit de Giorla va declarar que el que volia era “poderse unir a otro hombre” i per això va denunciar l'espòs.

Però el seu delicte va ser rebel·lió militar. Qualsevol cosa era rebel·lió militar. L'informe del SIPM “deduce claramente que la Giorla es persona de malos sentimientos y que además siente odio por las personas afectas al Glorioso Alzamiento Nacional, pues solo así se puede calificar el acto realizado de denunciar al esposo, al que, aunque sólo fuese por ese vínculo, tenía que considerar de otra forma”. Giorla va signar una declaració en què admetia haver denunciat el marit. Més tard es va fer enrere, possiblement per intentar evitar la pena capital, però només es retractava d'haver-lo delatat, no pas dels maltractaments, que va mantenir fins a l'últim moment. Rebel·lió militar per mals sentiments; afusellada per mals sentiments.

Dotze roses a Montjuïc

De les disset, dotze roses descansen al Fossar de la Pedrera del cementiri de Montjuïc. El Camp de la Bota era l'escenari de les execucions. El perfil de les ajusticiades respon a mestresses de casa, cuineres i porteres d'edificis, acusades d'haver delatat persones de dretes, franquistes i capellans durant el dominio rojo separatista. Els sumaríssims no tenien cap mena de garantia processal, motiu pel qual les associacions de víctimes n'han demanat reiteradament l'anul·lació. En molts casos els testimonis es basaven en difamacions, rumors i safarejos de pati de llums. En el cas de les dones, s'hi afegien comentaris de to moral denigrants, utilitzant la terminologia masclista de l'època.

“Aquells tribunals es van fer contra la legalitat vigent. Estaven fora i en contra de tot l'ordenament jurídic, eren il·legals”, s'exclama Cruanyes, portaveu de la Comissió de la Dignitat. Els acusats no veien el seu advocat fins a tres hores abans del judici oral. La majoria dels sumaris només recullen les acusacions contra elles. Ningú sortia a defensar ni a desmentir res, i era fàcil, en un veïnat majoritàriament de dretes, obtenir testimonis contra les denunciades. La poca consistència dels processos, sense proves concloents, s'observa fins i tot en els petits detalls. L'expedient de la badalonina Carme Claramunt diu que tenia 28 anys i que el seu segon cognom era Bonet, però en realitat en tenia 41 i es deia Barot. Claramunt va ser la primera afusellada. “Era una noia normal i corrent i li van caure totes les acusacions al damunt. Si alguna persona estava radicalitzada, era la seva tieta, no ella”, assegura Ferrando, autor del llibre Executada.

Contactada per El Punt Avui, la reneboda de Claramunt, Lluïsa Collell Claramunt, celebra que el Parlament vulgui anul·lar els consells de guerra: “Estic contenta perquè, pobra, la tia Carmeta era innocent.” “Va ser per una merceria: els amos la volien afillar perquè no tenien fills, però els nebots s'hi van oposar i van dir que era el que no era, la van tancar i va quedar la merceria per als nebots. No era cap mala senyora”, relata Collell. La seva mare tenia vuit o nou anys quan van matar Claramunt: “A casa no se n'havia parlat mai, era una cosa tabú. Hi havia fotos i sempre em deien: «Aquesta és la tia Carmeta.» Però res més. Quan vaig ser més gran, vaig preguntar a la meva mare per què no en parlaven mai, de la tia Carmeta, i m'ho va explicar.”

Les famílies quedaven estigmatitzades i van ser assenyalades llargament. Moltes no volien parlar perquè els feia vergonya, malgrat la injustícia. El sumaríssim de Claramunt mostra denúncies banals, com ara que “en su casa hacían reuniones hombres y mujeres”. L'instructor subratlla que la dona, “afiliada a Esquerra y a Estat Catalá”, va etzibar a l'acusadora, a qui havien matat dos fills, que ja podia estar contenta perquè tenia els fills al cel. “Això no ho va dir ella! Ho va dir un altre, però un testimoni ho va posar en boca seva”, desmenteix Ferrando. En una emotiva carta a la seva tia –que es va salvar de la pena de mort–, a la qual va tenir accés l'historiador, Claramunt manté fins al final la seva innocència: “Estimada tieta, ha venido el juez y ha decretado la pena de muerte y me ha dicho que así lo había decretado el Generalísimo. Esta mañana a las cinco me van a fusilar. Tú ya sabes que matan a una inocente. No padezcas por mí.” La van trobar “peligrosísima y nefasta” per al moviment i la van matar el 18 d'abril del 1939.

El crim atribuït a Encarnació Llorens Pérez, de 45 anys, va ser haver bufetejat un comandant i haver clavat coces a cadàvers d'oficials d'un regiment de cavalleria morts en una turba quan s'havien refugiat al convent de les Carmelites, al carrer de Llúria. També l'acusaven d'haver-se'n endut llibres, un sabre i peces de roba dels oficials. Ella negava haver estat al lloc dels fets, però n'hi va haver prou amb un informe de la Falange que qualificava Llorens de “canallesca” i de “chusma” per haver contribuït “más o menos directamente” a “cebarse” contra els oficials. Va ser executada el 26 d'abril del 1939 amb el marit i el fill, i enterrada a Montjuïc.

El “diuen, diuen, diuen” de l'època assegurava que Neus Bouza Gil havia participat en afusellaments de feixistes al Camp de la Bota, que vestia amb la tradicional granota blava de miliciana i que portava un mocador roig al coll. La noia, de 22 anys, denunciada per un veí del Poblenou, va al·legar que va treballar durant tres mesos de cuinera per als milicians a prop del Camp de la Bota i va admetre –o li van fer admetre– que en una ocasió va presenciar un afusellament. Després va tornar a treballar en una fàbrica de lones del carrer d'Alí Bei, fins que la maquinària repressiva la va anar a buscar i va ser ella mateixa l'assassinada al mateix indret, per rebel·lió militar.

Doble vara de mesurar

Unes mateixes acusacions podien ser constitutives de delictes diferents. Eugenia González Ramos, que havia treballat en un hospital militar a Mataró, va ser afusellada per auxili a la rebel·lió. Li imputaven haver estat afiliada a la UGT des dels 16 anys, haver fet d'ajudant de cuinera durant quatre mesos per a milicians, haver estat infermera a l'hospital de les Brigades Internacionals de Múrcia i haver donat el tret de gràcia amb una altra miliciana a dos falangistes executats a Carabanchel (Madrid).

González negava haver estat afiliada: “Lo que pasó es que cuando estaban en el hospital los internacionales querían que se afiliaran y les tomaron los nombres, pero no llegó a estar afiliada.” Cap de les acusacions queda demostrada enlloc.

Una altra imputació molt recurrent era la crema d'esglésies. A Assumpció Puigdelloses Vila, “de pésima conducta” i “furibunda propagandista roja”, li atribuïen incendis a la catedral de Vic, a l'església del Carme, de la Pietat i la Mercè, i el saqueig d'un convent, d'on s'hauria endut fins i tot la vaixella i dues màquines de cosir. La responsabilitzaven d'haver pronunciat conferències extremistes pels centres revolucionaris de la ciutat, segons la Guàrdia Civil, i d'haver delatat dos sacerdots que van ser assassinats. En concret, l'Ajuntament vigatà ho formulava d'aquesta manera: “Por rumor público se decía si había delatado a dos sacerdotes que fueron vilmente asesinados.” I tot seguit la sentència passa a afirmar-ho com un fet: “Denunció al comité revolucionario local a dos sacerdotes.” Tal era la (in)justícia franquista.