En qui inspirar-se?

Adia d'avui, el referèndum sembla cridat a fer de desllorigador de les relacions entre Catalunya i Espanya. Els precedents són molt diversos i la casuística catalana –i espanyola– té algunes particularitats que generen dubtes i obstacles. No hi ha una resposta única sobre el model en què s'ha d'inspirar el govern català per poder tirar endavant el seu referèndum d'independència, que ha de servir “perquè la ciutadania expressi la seva voluntat de dotar-se, o no, d'un estat independent”.

Partint d'aquesta base i definició genèrica, cal pensar què passa a l'hora d'aplicar el resultat. Segons David Forniès, responsable de l'àrea de Coneixement del CIEMEN (Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i Nacionals), “si guanya el sí, els seu partidaris esperen que l'efecte sigui que les autoritats del nou estat assumeixin totes les competències i facultats que, fins llavors, exercien les autoritats de l'Estat del qual se separa”. Ara bé, que això passi “no depèn del referèndum en si mateix sinó de factors múltiples”. Entre aquests, hi ha “el compromís o no de l'Estat matriu de respectar el resultat del referèndum i de facilitar-ne la implementació, la capacitat d'acció i mobilització del camp independentista, el poder coercitiu que sigui capaç de desplegar l'Estat que vol néixer, o el context internacional i la pressió o influència que puguin exercir alguns dels seus actors.”

En una línia similar s'expressa Antoni Abat Ninet, catedràtic de dret constitucional comparat a la Universitat Copenhaguen, que defensa que, des d'un punt de vista polític, “l'únic organisme que pot fer vinculant el referèndum és qui el convoca”. Així com en el 9-N va ser “el mateix govern” qui li va treure el caràcter “vinculant” perquè el va convertir en un procés participatiu per encabir-lo en el marc legal espanyol, ara el govern és el que afirma que tirarà endavant un referèndum. “Des de l'inici, ja no és un 9-N. Aquí són les institucions que li atorguen el caràcter referendari.” Des d'un punt de vista legal, Abat assenyala que “no hi ha una norma internacional vàlida per a tot arreu” sinó que el marc s'adapta “molt a la casuística” de cada indret. Tot i així, se sol aplicar “com a principi orientatiu” l'informe de la Comissió de Venècia, una comissió d'experts nomenats pels estats que dona algunes directrius de funcionament, com ara que el referèndum no es pot convocar abans d'un any, que s'ha de poder desplegar una campanya del sí i del no perquè cada opció s'expliqui o que la pregunta ha de ser “binària, clara i concisa”. També recomana “involucrar el màxim possible d'organismes internacionals i estats”.

Per aplicar-ne el resultat, Forniès distingeix entre si hi ha acord amb “l'estat matriu que permeti una transició pactada entre la legalitat antiga i la nova” (això facilita el reconeixement internacional, com va passar amb Montenegro, Eritrea i el Sudan del Sud) o si no n'hi ha i “les autoritats secessionistes han d'imposar per la força el nou estat independent, idealment amb suport d'algun agent extern”. “En aquests casos –precisa– de vegades l'estat secessionista aconsegueix el reconeixement internacional i de vegades no” (aquesta segona via la van seguir, per exemple, Eslovènia, que disposava de milícia pròpia, o Bangladesh, que tenia l'ajut militar indi). Forniès no veu clar que “en el context català”, a dia d'avui, es pugui “implantar cap dels dos grans models”. “L'estratègia del govern català probablement passa per alinear tants factors –interns i externs– com li sigui possible perquè el govern espanyol acabi acceptant el primer model”, apunta. I hi afegeix el paper de la “desobediència civil”, que va ser important, per exemple, a Estònia entre el 1988 i 1991; i “l'actitud de les autoritats espanyoles”. “Em sembla molt bé intentar arribar a un acord amb l'Estat espanyol, però el que no faria seria condicionar el diàleg ad aeternam” ni més enllà del 2017, addueix Abat Ninet, que defensa que Catalunya ha d'intentar aplicar els exemples del Canadà i Escòcia. Encara que aquí l'Estat no autoritzi el referèndum, creu que s'ha de tirar pel dret per generar el debat nacional que allà sí que es va produir. A més, considera que aquesta és “l'eina adequada per al reconeixement internacional” i perquè pot provocar un altre debat, “democràcia contra el principi d'unitat de l'Estat”, que aporti noves complicitats. “A nivell internacional, unes eleccions constituents no s'entenen, no demanes a la gent que digui que sí o que no.” Tot i que no tots els països que han esdevingut independents han fet un referèndum abans de declarar la independència”, Forniès admet que “la tendència recent” és fer un referèndum abans de proclama-la i “cercar el reconeixement internacional”. Com van fer el Quebec, Montenegro o Escòcia, “es busca dotar de la màxima legitimitat democràtica la decisió”. En la majoria de referèndums recents, “la pregunta ha estat binària”. “Ho va ser a Montenegro, al Quebec, a Escòcia, a Timor Oriental, al Sudan del Sud, a Eritrea, a Eslovènia...”

Si, com s'augura, “el govern concedeix una importància cabdal” a la “pressió d'actors externs”, Forniès li recomana que aprengui “molt bé lliçons com les de la independència d'Eslovènia, el 1991, o la d'Irlanda el 1918”. En el cas eslovè, “la diplomàcia va aconseguir èxits clau (Alemanya, Àustria, Vaticà) que en el moment de la declaració d'independència van ser fonamentals per al reconeixement del nou país”. En el cas d'Irlanda, “la diplomàcia va estar molt mal preparada” i el que va venir després va ser “una guerra i finalment la partició de l'illa”. En els dos casos, el moment internacional específic hi va tenir molt a veure. Per això, cal “jugar bé les teves cartes i fer-les encaixar” en el context més propici.