El nou rapte d'Europa

Hi ha qui s'atorga el dret de donar permís per ser o no ser europeu, però no ens confonguem, ja que aquest suposat permís es refereix a la Unió Europea, que en realitat només és una part, gran, però una part del continent europeu. L'Europa històrica, la vella Europa, és força més. I què és la Unió Europea ara mateix? Segons les enquestes fetes als habitants dels països que hi pertanyen, al voltant d'un 69% se senten ciutadans europeus, mentre que un 30%, no. Per països, la sensació de pertinença és més gran als països més rics. Una primera pista?

D'on ve aquesta UE i on va? L'origen és militar i econòmic: el Tractat del Carbó i de l'Acer per crear interdependència entre aquests dos sectors de tal forma que cap país signant pogués mobilitzar les seves forces armades sense coneixement dels altres. Anys més tard, el 1957, aquesta col·laboració porta al Tractat de Roma, que crea la Comunitat Econòmica Europea, ja amb un contingut econòmic explícit. Diversos tractats posteriors intenten la racionalització de la institució i la seva ampliació, però la integració política avança lentament fins al tractat del 2004, quan s'estableix una constitució europea que encara no ha estat ratificada. Els ciutadans l'havien de votar, però les expectatives eren de refús. Posteriorment, el nyap s'intenta arreglar amb el Tractat de Lisboa del 2007. En definitiva sembla que la política queda sempre per sota de l'economia. Segona pista?

Ara els grans estats i les grans empreses multinacionals s'exclamen contra la possible fragmentació d'Europa (Catalunya) o la seva automutilació (Grècia). Tots temen perdre el mateix: privilegis econòmics. L'Europa política no avança, de fet ha perdut part del seu pes al món, i el gran projecte de constitució comuna ha fracassat. No són opinions, són fets. Recordem que el 30% dels actuals residents a la UE no se'n senten ciutadans. Es pot concebre una Europa unida políticament amb la pervivència dels estats nació egocèntrics i centralistes? Particularment no la sé veure; en canvi veuria més forta una Europa deconstruïda en nacionalitats identitàries més petites, amb la doble particularitat d'una major proximitat envers el ciutadà i d'un caràcter més participatiu tant a escala local, com a escala global europea. Per més que pugui semblar complex i/o ingenu, la desaparició dels grans estats permetria un diàleg intens i plural per a les grans decisions europees. Aquest procés és el que faria fortes les seves institucions, avui encallades pel dret de veto no explícit dels estats més forts i/o més rics. Aquesta idea ja va ser perfilada pel gran i oblidat empordanès Alexandre Deulofeu, qui propugnava que els pobles lliures d'Europa es confederessin després de l'alliberament dels imperis (estats nació).

En temps pretèrits, i a la conca Mediterrània (no ho oblidem), Zeus es va transformar en un toro blanc per raptar la bella Europa. S'hauria disfressat en els temps actuals de bitllet de 500 euros? La literatura oficial de la UE adopta els valors del respecte a la dignitat, de la llibertat, de la democràcia, de la igualtat, de l'estat de dret i del respecte als drets humans. També diu que els estats membres han de fomentar el pluralisme, la tolerància, la justícia, la solidaritat i la no discriminació. Però els trets van per una altra banda. Els sona a llegenda?