Un rellotge que no va a l'hora

És la una del migdia quan se suspèn la sessió del tercer dia de judici a l'expresident Mas, l'exvicepresidenta Ortega i l'exconsellera Rigau. Qui més qui menys, s'aixeca una mica emperesit i estira les cames per desentumir-les. Ja fa unes quantes hores que estan asseguts. Però el rellotge de la sala no les marca. Assenyala les dotze del migdia. “Aquest rellotge està parat des d'ahir, no sé si és un senyal.” S'hi fixa l'extitular d'Ensenyament, Irene Rigau. Després de la seva insinuació lleument enjogassada –que no arriba a desenvolupar–, hi afegeix, com justificant que conegui aquest detall: “És que són moltes hores aquí dins.”

Ja és curiós que ningú hagi reparat, però, en aquesta circumstància, i encara més quan un matí al TSJC permet constatar el funcionament cartesià del món judicial (mig Catalunya rememora aquests dies la mítica sèrie Perry Mason, que és, per molts, l'únic referent a mà per a aquests casos). El funcionament cartesià l'encarna millor que ningú el magistrat del tribunal, Jesús María Barrientos, que, a més de ser el president del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), sembla un home proper al compliment de tots els formalismes haguts i per haver. D'exemple, un botó (menut però significatiu): el jurament –o promesa– de dir la veritat que han de fer tots els testimonis els el fa fer dempeus, quan hi ha altres magistrats que en aquest aspecte en fan de més i de menys. És clar que potser el judici no té la retransmissió d'aquest –amb minut i resultat inclosos i 342 periodistes acreditats.

Per tot plegat, en aquest judici cada gest aparentment senzill té un significat. No és en va que l'exconseller de la Presidència i ara diputat del PDeCAT al Congrés, Francesc Homs, reaccioni com va reaccionar davant el fiscal anticorrupció, Emili Sánchez Ulled, quan aquest afirma que no té preguntes per a ell. “Quina llàstima”, etziba, amb sarcasme, i en qualitat de testimoni, Homs. Després, quan es faci el recés que permetrà a Rigau advertir que el rellotge de la sala està aturat, Homs no s'estarà d'adreçar-se a Sánchez Ulled i, en to de sibil·lina crítica, retreure-li que no li hagi fet cap pregunta. El fiscal el commina a “trucar a Madrid” si vol que li pregunti en el seu judici. Ja a la sortida del TSJC, després d'haver seguit les intervencions de la resta de testimonis, i quan el Tribunal Suprem ja ha fet pública la data del seu judici (el 27 de febrer), Homs hi torna amb el fiscal: “Aquell dia espero tenir l'oportunitat que no he tingut avui, m'ha sorprès que el fiscal no hagi tingut el coratge de fer-me preguntes, no sé si és que ja tenen totes les seves respostes.” I al mateix temps, també recordarà que aquest fiscal és el que “el 9-N estava de guàrdia i no va informar que calia prendre mesures cautelars”.

A la sala, Homs ha estat acompanyat per la seva germana, la regidora de CiU a l'Ajuntament de Barcelona Mercè Homs. Durant la suspensió de la sessió, a banda de l'atzagaiada de l'exportaveu del govern al fiscal, els acusats aprofiten per relaxar-se una mica i, entre ells i els familiars, s'assorteixen de xocolatines o d'altres productes similars per mirar d'enganyar la gana. Mas comenta la jugada amb alguns exmembres del Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN) que ja han donat el seu testimoni. L'expresident del Parlament i del Pacte Nacional pel Dret a Decidir, Joan Rigol, espera el seu torn. Abans ja havia passat per la sala Núria de Gispert, expresidenta de la cambra catalana, que va entrar al TSJC acompanyada d'alguns membres del seu partit, Demòcrates. Quan Barrientos li va demanar si tenia relació amb Mas, Ortega i Rigau (un formalisme que es demana a tothom, abans de declarar), va proclamar que hi tenia “una relació d'amistat de molts anys de treballar plegats”. L'exalcalde de Barcelona, Xavier Trias, va respondre a la mateixa fórmula amb un punt relaxat: “Els estimo molts a tots”, va afirmar, cosa que, com havia passat abans amb De Gispert, va provocar el somriure dels tres acusats.

Les hores seguides d'estar asseguts escoltant el judici fan que cadascun dels tres les passi com pugui. En algun moment, l'expresident Mas allarga la carcanada, com un gat que s'estira. Una altra estona, Ortega s'incorpora endavant i és molt explícita fent que sí amb el cap per mostrar l'acord amb el que respon algun testimoni. Altres cops, el gest de fer que sí amb el cap és compartit pels tres, afegit a un lleu somriure al rostre. A través d'una certa autodisciplina, “el més important és mantenir el cap a la sala, no voler estar a dos llocs alhora”, comenta Rigau durant l'aturada de la sessió. Ella, per exemple, es fixa en com articulen el discurs els testimonis o els lletrats. Fins i tot en el seu accent. “El del fiscal, per exemple, que és de Lleida.” La seva germana, que l'ha acompanyat tots aquests dies i que és membre de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans, precisa que la seva variant de la llengua és pròpiament la nord-occidental.

Una altra variant –però en aquest cas de pronúncia lliure– que se sent durant la vista és quan Barrientos diu als testimonis pel nom i cognoms i en canvia el lloc dels accents. Així, per exemple, a qui va ser president del CATN, Carles Viver i Pi-Sunyer, el rebateja com a “Víver”.

“La Irene és de les diputades més estimades del Parlament”, indica l'advocada de la defensa d'Homs, Eva Labarta, quan passa pel costat de Rigau. Aquests dies –reconeix, visiblement agraïda, l'exconsellera– ha rebut missatges de suport de membres de partits molt diversos, fins i tot d'alguns que no són ni tan sols favorables al referèndum. És la part que no es veu –la petita part que no es veu– d'un judici en què sembla que es vegi tot.