Juncker es juga el seu futur
Fracàs
El president de la Comissió Europea és incapaç de generar consens per impulsar una estratègia ambiciosa a la UE post-‘Brexit'
Les votacions a Holanda, França i Alemanya aturen el debat sobre possibles reformes
“Fake news” i “fets alternatius”. A Brussel·les han adoptat aquesta setmana la retòrica de la Casa Blanca de Donald Trump per desmentir els rumors d'una dimissió imminent del president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker. “Moltes notícies falses i fets alternatius publicats des de Brussel·les. La CE i Juncker tenen molta feina per fer. No és moment per a xafarderies”, va indicar via Twitter el seu portaveu, Margaritis Schinas, en un intent de salvar els mobles totalment contraproduent que va fer minvar encara més la reputació d'una institució que viu massa drames per posar-se ara a jugar a la postveritat.
El diari La Repubblica publicava que el març serà un mes “crucial” per decidir el futur de Juncker: la Comissió vol presentar un llibre blanc sobre el rumb de la UE, un full de ruta per reflotar el club i evitar el naufragi justament quan se celebren els 60 anys del Tractat de Roma. Però, fora de Brussel·les, estan pendents d'altres coses, i a la planta 13 de la Comissió, on hi ha, desafiant tota superstició, el despatx de Juncker, ja els comença a pujar la mosca al nas.
De fet, els rumors de la dimissió de Juncker podrien ser una falsa amenaça del mateix luxemburguès per pressionar i aconseguir un impuls per a la construcció d'aquesta UE post-Brexit que ningú més, a les capitals europees, té gaire interès a dissenyar. Almenys per ara.
El calendari electoral és frenètic –votaran a Holanda, França i Alemanya–, i el futur del club és l'última de les seves preocupacions, per molt que Juncker amenaci d'immolar-se. De fet, per a alguns, com ara l'holandès Mark Rutte, que veu com el xenòfob anti-UE Geert Wilders el guanya en les enquestes, com menys es parli d'integració europea, millor. Però a Juncker, que va entrar el 2014 prometent una CE “política”, anar a remolc de les conteses electorals a les capitals el neguiteja. I aigualir encara més la celebració dels 60 anys del Tractat de Roma, amb un acte low profile que no incomodi els euroescèptics, encara més.
Final amarg
Per al que va ser primer ministre de Luxemburg durant gairebé 20 anys i va presidir l'Eurogrup durant els pitjors anys de la crisi de Grècia, passar a la història com el president de la CE que va perdre el Regne Unit i que va ser incapaç d'unir la resta de socis en un nou projecte comú deu ser un final de carrera amarg. Juncker té només 62 anys, però és un gat vell de la política europea. I els estralls del camí fet fins ara, de les negociacions de matinada, els puros i les copes, els compromisos i els pactes d'última hora, es noten: Juncker està sempre visiblement cansat, arrossega els peus i problemes de salut, i a vegades rondina. Però tot sovint és també l'ànima de la festa i fins i tot petoneja els líders al cap. Fa temps que corren rumors que el jubilen. Ell mateix ha confirmat que no aspirarà a un segon mandat el 2019.
Així que hi té poc a perdre i pot desafiar els que, especialment des de l'Est, volen que plegui. Ni amb els refugiats, ni amb la deriva autoritària de Polònia i Hongria ni amb l'ascens de l'extrema dreta se n'ha sortit. De fet, per evitar el Brexit va dir poc, i el poc que va dir, a l'hora en què s'obrien els col·legis electorals –“els britànics ja tenen el màxim a què poden aspirar”–, va encendre encara més els ànims.
La Comissió més política de la història xoca una vegada i una altra contra el mur d'uns estats membres que no saben què volen de la UE i que, en vista del terrabastall actual, preferirien un gestor que un polític a la tretzena planta del Berlaymont. Tant si no va de debò amb l'amenaça de dimitir com si realment serà la propera víctima de la crisi europea, Juncker està en fals. Que les tres institucions europees estiguin en mans del Partit Popular Europeu no l'ajuda: s'han de moure cadires i la seva és la més feble.
A la deriva i sense capità
Juncker creu que té una visió per redreçar una UE perduda, però ningú li fa cas. Poc predisposat a l'autocrítica i peça clau de l'engranatge europeu, que ara naufraga, perd credibilitat i suports. Tot i que una crisi de lideratge interessa poc, cap líder europeu ha desmentit els rumors de dimissió. Amb Merkel distreta amb la política alemanya, Juncker es deu sentir més sol que mai. Però que acabi dimitint, esgotat per la desorientació col·lectiva, sembla inversemblant si creu, com va dir, que “els patriotes no abandonen el vaixell quan hi ha dificultats”. Molts dubten que els rumors no vinguin, precisament, del seu entorn, que no sigui un cop de timó brusc per advertir dels riscos de no marcar un camí clar i ambiciós per a la UE.
