Turquia i UE, una història de recels

Si algú se sent especialment perjudicat pel Brexit, aquesta és Turquia, que, amb la sortida del Regne Unit, perd un tradicional aliat en les seves aspiracions d'entrar al club comunitari. Almenys, a curt termini. Potser, més endavant, amb una Europa a dues o més velocitats, la UE trobarà finalment la fórmula per integrar un soci que necessita, però del qual encara desconfia.

“Turquia fa més de 60 anys que truca a la porta. Sempre ha tingut voluntat d'ancorar-se a la Unió Europea i a l'espai de seguretat transatlàntic”, recorda Eduard Soler, investigador del Cidob, durant un nou debat organitzat ahir per aquest think tank i l'Oficina del Parlament Europeu a Barcelona. Però, mentre que l'adhesió a l'OTAN es va consolidar ja als anys cinquanta, l'entrada a la UE continua sent una assignatura pendent. “Hi ha una frustració acumulada sobretot durant els darrers deu o dotze anys respecte a la il·lusió d'incorporar-se a la UE”, una decepció pel rebuig continuat, que s'explica per la “inexistència d'una UE prou sòlida i confiada en la seva capacitat de creixement i d'integrar un país de prop de 90 milions d'habitants i amb una complexitat cultural i religiosa com Turquia”, explica l'exeurodiputat Ernest Maragall, que va ser membre de la comissió mixta UE-Turquia de l'eurocambra. Els interessos d'Ankara i la UE han convergit ara amb la crisi dels refugiats, que va propiciar, aviat farà un any, el pacte pel qual Turquia assumeix el paper de gendarme i reté l'allau humana al seu territori per impedir que salti a Europa.

El no-compliment de les condicions del pacte per part de la UE, com ara la promesa de liberalització de visats o la congelació de facto de les negociacions d'adhesió, ha creat tensions amb el país euroasiàtic, immers al seu torn en una deriva política autoritària sota la presidència de Recep Tayyip Erdogan.

“A partir d'octubre, quan passi el cicle electoral que s'enceta ara amb Holanda, canviaran les relacions” entre Ankara i Brussel·les, augura Soler. També caldrà esperar al referèndum sobre la reforma constitucional del 16 d'abril a Turquia, amb el qual Erdogan confia a reforçar els seus poders.

Però pel que fa als refugiats, no es preveu que res hagi de millorar, al contrari. “La UE ja exporta el model turc [per a la contenció de refugiats] a Líbia”, explica Maragall. I, segons Soler, per evitar que només Turquia tingui el poder de frenar l'allau immigratòria, la UE “deteriora les condicions d'acollida” per desincentivar l'efecte crida i “segella la ruta balcànica” provocant l'acumulació de refugiats a Grècia. Així, si la situació es fa insostenible, “es converteix en un problema de Grècia”, denuncia.