Després de complir sis anys i mig de presó per haver reconstruït la il·legalitzada Batasuna, Arnaldo Otegi (Elgoibar, Guipúscoa, 1958) va abandonar el penal de Logronyo el març del 2016 i va ser el secretari general de Sortu. Otegi va obrar el que anomena la “ciavoga” o “el viratge del transatlàntic de l'esquerra abertzale” que ha portat a la treva d'ETA del 2011 i l'esperat desarmament del 8 d'abril.
El mateix Mariano Rajoy que el 2011 definia la treva d'ETA com “una bona notícia” ara no ho ha repetit amb el desarmament.
El govern espanyol manté la posició absolutament immobilista i irracional que va inaugurar des del cessament definitiu de la lluita armada. No tenia cap interès en aquest escenari alternatiu, no té agenda per a la pau i continua ancorat en la lògica antiterrorista i de l'enemic intern. I davant cada pas que es fa en la pau –en el que pot fer una de les parts, perquè la pau total depèn de tots–, se'l veu més nerviós. Si algú fa el repàs de les declaracions dels membres del PP des que es va iniciar el cessament definitiu de la lluita armada a cada nou pas fet, n'hi ha prou de veure el rictus de les cares i el to i el nivell de crispació de les declaracions per saber que estan cada cop més incòmodes. I això té conseqüències: ja són el cinquè partit al Parlament basc i estan en una dinàmica que els porta a l'absoluta marginalitat política.
Serà possible completar un desarmament davant un Estat que es vanta de no fer cap pas?
El model de resolució de conflicte és absolutament nou. En l'origen del canvi d'estratègia de l'esquerra abertzale hi ha una constatació: és impossible dialogar i acordar amb un govern que creu que la solució és la seva pròpia tragèdia nacional. Així que vam adoptar un camí unilateral respecte de l'Estat espanyol, i en termes bilaterals amb el poble basc i la comunitat internacional. No juguem aquesta partida amb un govern que no té interès a jugar-la, la juguem amb el nostre poble i la comunitat internacional.
I la comunitat internacional entén la peculiar via espanyola de resolució del conflicte?
Ningú a la comunitat internacional entén la posició del govern espanyol, no només respecte al conflicte basc, sinó també al conflicte amb Catalunya. Hi ha una absoluta sorpresa per la posició totalment irracional i al marge de qualsevol cultura i ADN democràtics que manté el govern espanyol. Però a l'altre costat la forma en què nosaltres hem aconseguit treure la violència armada d'ETA de l'equació política basca és vista amb molt d'interès per organitzacions, fundacions i universitats que arreu del món es dediquen a la resolució de conflictes, perquè creuen que hem posat en marxa un mètode molt innovador a l'hora de desencallar una situació de bloqueig.
Veu Rajoy capaç d'aprovar un acostament de presos per decisió pròpia o forçat pel PNB?
No ho sé, hem perdut l'esperança amb el govern espanyol, però respecte als presos cada vegada és més difícil sostenir determinades polítiques. Hi ha debat sobre la sortida o no de tots els presos i crec que la nostra nació té dret a no tenir presos polítics, ni refugiats, ni deportats, i que tots han de sortir. Però hi ha una qüestió prepolítica, que és humanitària: la dispersió i la situació dels presos malalts. L'excepcionalitat ha d'acabar a l'Estat espanyol. Assistirem al desarmament d'ETA, però hem de recordar que cal abordar altres temes com ara la sortida dels presos i la retirada de les forces de seguretat de l'Estat, no perquè ho demani l'esquerra independentista, sinó perquè el nostre propi règim jurídic ho recull. Aquí sobren les armes també de les forces de seguretat.
Aznar va acostar presos al País Basc i el seu secretari d'estat de Seguretat, Martí Fluxá, fins i tot parlava el 1997 d'un final en el qual “no hi podrà haver mai vencedors ni vençuts”...
Hi ha una involució evident i, en la mesura en què les coses avancen, la involució encara és més intensa, més virulenta i més crispada. Però això no projecta una imatge de fortalesa del govern espanyol, sinó de debilitat respecte al cas basc i també al de Catalunya. És un govern demofòbic, que té por de dialogar, que no arriba a acords amb ningú i que té les visions més reaccionàries. I davant d'això hi ha majories populars a la nació basca i a la nació catalana que estan en una altra direcció, que miren al futur amb optimisme.
En contrast amb el cas britànic en què John Major passava el testimoni a Tony Blair sobre la pau a Irlanda del Nord, es pot viure aquí una pau i una reconciliació en què Rajoy no surti en cap fotografia?
Sí. Rajoy ha renunciat al seu paper en termes històrics, per decisió pròpia o perquè té hipoteques importants que no li permeten fer altres coses. Ja se sap que el caràcter del president espanyol el porta al tancredisme, a no fer res i a esperar que les coses es resolguin per si mateixes. I això potser val per a la política espanyola, però no val per a Catalunya ni per a Euskal Herria. No sé si és una decisió pròpia o té els límits marcats per uns altres poders fàctics que existeixen a l'Estat i que no li deixen marge de maniobra. És evident que el govern del PP té moltes limitacions: té la FAES i mitjans de la caverna marcant-li el pas. Però al marge del que faci, el procés tirarà endavant.
Encara no ha arribat el 8 d'abril i no hi ha una fotografia del desarmament, però el clam unànime del govern espanyol és que ETA es dissolgui.
Això de passar pantalles va així: primer era una treva; quan hi va haver la treva, havia de ser definitiva; quan ja hi va haver la definitiva, aleshores va ser el desarmament; i ara que tenim el desarmament la següent pantalla és que ETA s'ha de dissoldre. Tinc una certa curiositat intel·lectual per saber quina serà la següent petició el dia que ETA decideixi desaparèixer de l'escenari polític. No se m'ocorre quina pot ser, però se'ls acaben les excuses. I llavors hauran d'abordar el problema polític de fons, perquè el govern espanyol no té un problema amb ETA, té un problema amb un país com el basc que majoritàriament reclama respecte per la seva identitat nacional i instruments per decidir el seu futur lliurement i democràticament. I això no es resol ni amb Audiències Nacionals, ni amb editorials incendiaris a la premsa del règim ni amb amenaces velades d'utilitzar la força com es fa amb Catalunya.
Al llibre ‘El tiempo de las luces' vostè va arribar a afirmar que, quan ETA desaparegui, “l'Estat la reinventarà i parlarà de les seves aparicions en tal poble o ikastola”. De debò ho creu?
Cal entendre que ETA ha tingut els últims anys el paper de l'enemic intern al qual s'havia de combatre, era una espècie de bálsamo de Fierabrás que valia per ocultar-ho tot. Mantinc la tesi que, des que desapareix la violència armada d'ETA, el règim del 78 entra en una crisi brutal. No només per ETA, sinó també per la crisi econòmica. Però la desaparició de l'enemic intern que era ETA fa saltar totes les costures del règim. Si ETA mantingués la seva activitat, hauria estat molt més difícil que alguns escàndols polítics i econòmics que ara coneixem haguessin sortit a la llum, perquè l'enemic intern obligaria a mantenir una certa prudència en aquests temes. I en aquesta crisi de règim no han trobat encara cap altra solució que seguir immòbils, apel·lar a la sagrada Constitució Espanyola i amenaçar que es plantegen mecanismes de força jurídica per evitar que pobles com el basc o el català puguin decidir el seu futur.
Quin paper ha de tenir una ETA desarmada?
Jo crec que en termes polítics no tindrà cap paper. No crec que ETA hagi de tenir cap paper polític en el futur com a organització perquè, entre altres coses, l'independentisme al país està organitzat i consolidat en un gran front ampli d'Euskal Herria Bildu, on convivim famílies que provenim de l'esquerra abertzale, del món d'IU i del món del PNB, i que convergim en un projecte de sobirania.
L'esquerra abertzale encara pot anar més enllà en l'autocrítica i en el seu llistó ètic?
No tenim por de l'autocrítica i ens autocritiquem davant el nostre poble si ho hem de fer, i ja ho hem fet. Estem davant una dinàmica insaciable: es vol fer creure que l'independentisme segueix ancorat en el passat. I hem fet algunes coses: hem tret la violència armada d'ETA de l'equació política, hem reconegut el dany causat, hem reconegut la nostra responsabilitat en el patiment causat al país. Estem esperant que algú a l'altre costat faci almenys un petit pas que ens aproximi a una dinàmica constructiva, perquè la dinàmica de demanar-nos constantment a nosaltres que saltem llistons en termes suposadament ètics no és constructiva. Hem dit el que havíem de dir i si un dia diem altres coses vindrà d'una reflexió serena. Obeïm la nostra consciència i no els aparells de partits que van emparar la tortura i van muntar les organitzacions paramilitars de la guerra bruta.
A Catalunya s'acaben de viure les primeres condemnes pel 9-N amb la inhabilitació de Mas, Ortega i Rigau. Com veu la plantilla que utilitza l'Estat en el cas del procés català?
És la lògica d'un Estat incapaç de dialogar i que permanentment busca la confrontació i l'ús de la força. Amb Catalunya hi ha una certa exhibició de la capacitat de força que té l'Estat. Jo crec que el procés català és absolutament irreversible, només cal comprovar que una grandíssima part de la població ha desconnectat d'Espanya, ja no pensa en Espanya. Una majoria de catalans pensa que si no es volen quedar a la intempèrie en drets socials i econòmics necessita construir un estat, i aquesta és la mateixa reflexió que fem aquí. Aquest any serà decisiu i jo no només desitjo que Catalunya exerceixi el seu dret a decidir, sinó que proclami la república catalana. Hi ha molt en joc per a tots i els bascos ens hi juguem una part dels nostres drets en aquesta batalla.
Fa uns anys els irresponsables érem els bascos i els catalans eren els responsables, i ara es vol presentar un PNB responsable, amb visió d'estat –d'Estat espanyol, és clar!– davant els irresponsables catalans. A mi m'entristeix comprovar que el PNB pactarà uns pressupostos amb el PP, el mateix partit que impedeix votar als catalans, els inhabilita i els amenaça amb la suspensió de l'autonomia. Algú podrà dir que a canvi obté trens d'alta velocitat i liquidacions de la quota, però en política a vegades la dignitat nacional està per sobre de determinats objectius econòmics. El lehendakari José Antonio Aguirre va escriure: “Nosaltres, sempre amb Catalunya.” I jo vull dir als catalans que, almenys nosaltres, sempre estarem amb Catalunya.
“Sense violència es pot parlar de tot”, es repetia als anys més durs dels atemptats. Ha arribat l'hora de poder parlar de tot?
Ha estat la gran mentida. Quantes vegades ens van dir que sense violència tots els projectes polítics eren possibles? Doncs ja s'ha demostrat que no era així. L'esquerra abertzale sempre va entendre que en el marc jurídic constitucional sorgit de la Transició no tots els projectes eren possibles. Altra cosa és que, sent així, nosaltres hem d'apostar i apostem nítidament per vies polítiques. Però que no existeixen les vies democràtiques és evident. I per això a Catalunya algú ha encunyat la frase: “Si no hi ha via democràtica cap a la independència, hi haurà una via independentista cap a la democràcia.” A nosaltres durant dècades ens van dir que havíem de mirar-nos en el mirall català, i ara resulta que el mirall català no els agrada. I també ens van dir que sense violència la col·laboració entre nacionalistes bascos seria molt senzilla, i avui el PNB forja una aliança amb el PP i el PSE. És molt dur per al PNB explicar a unes bases que cridaven “Independentzia!” la nit electoral que ara pacten amb el PP tot parlant de diners en una situació històrica com l'actual i amb Catalunya llançada al referèndum.