“El Regne Unit no serà l'últim a marxar de la UE”

L'aportació més evident és la pau, tal com va reconèixer el Comitè del Premi Nobel el 2012. Tenim pau a Europa! La gent no sap la importància que té aquest fet. M'he dedicat a estudiar el període anterior a la UE, i puc dir que tot el que passava llavors a Europa era realment atroç. No només durant la Segona Guerra Mundial, sinó també immediatament després. Per tant, crear una certa forma d'estabilitat enmig d'aquest caos, això és un autèntic èxit.

Sí, crec que el risc de col·lapse existeix, encara que no de manera immediata, és clar. Els que van fundar la UE van aprendre les lliçons de la Segona Guerra Mundial. Van veure els perills del nacionalisme i van entendre que, per superar les diferències naturals entre països, no n'hi havia prou amb un mercat únic; calia anar més enllà, crear una unió cultural. Fins als anys vuitanta tots ho enteníem així, però ara la gent ha començat a oblidar els traumes del passat i el nacionalisme ha ressorgit a tot arreu.

El meu país és un perfecte exemple d'això. És l'únic que sempre ha estat interessat, només, en el mercat únic i no en la unió cultural perquè, és clar, nosaltres som el millor país del món i no necessitem Europa. Però els records a l'Europa continental són més vius perquè es va patir més la devastació. Per tant, no m'estranya que el Regne Unit hagi estat el primer a marxar de la UE. I crec que no serà l'últim.

El nacionalisme està creixent a l'est d'Europa i allà tampoc tenen la mateixa idea que a l'Europa occidental. Va ser el nacionalisme el que els va salvar de l'URSS, del comunisme... No em sorprendria que, en un determinat moment, alguns països de l'est fossin els pròxims a marxar. Això és com el dòmino: la sortida d'un estat de la UE fa més fàcil la del següent, i la d'aquest, la del següent... No ho sé, potser d'aquí a vint anys no hi haurà UE, espero que no sigui el cas.

No és casual que tot això estigui passant després d'una gran recessió. El món d'ara, però, és diferent. Després del 2008, molta gent va quedar sense feina, es va empobrir... i què van fer? Van buscar algú a qui donar la culpa. Tu pots culpar els bancs, les grans empreses, el govern, o bé, com vam fer a la Gran Bretanya, culpar la UE. Carregar tota la culpa a la UE és insensat, però és fàcil trobar un lloc on abocar tota la ràbia i el ressentiment, i això és el que vam fer quan vam decidir marxar de la UE. No és una cosa real, és un mite, però la política es construeix sobre mites.

O del principi d'un de nou. Mirant enrere és fàcil dir que es va tancar un cicle el 1989, quan representa que afrontàvem “el final de la Història”. Ara hem vist que la Història no es va acabar i que alguna cosa nova va començar. Estem en els primers estadis d'aquest nou món, però no sabem encara cap on va.

Si fos Nigel Farage, sí que ho creuria. Però la majoria dels britànics no ho són. De fet, a la majoria de britànics no els ha importat mai la UE. Durant vint anys, Farage ha anat creant aquest argument –“si deixem la UE solucionarem tots els nostres problemes”–, però la majoria de la gent el va ignorar. Un 10% del país comparteix aquest punt de vista de manera molt apassionada; un altre 10% també és molt entusiasta –però de la UE–, i al 80% restant, simplement no els importa la UE.

Perquè els van donar l'oportunitat de votar i, com que la gent estava molt enutjada amb el govern per la recessió i necessitava a qui carregar les culpes, doncs ho van fer. Així de senzill. Pels britànics, la UE no ha estat mai un problema, fins que Cameron la hi va convertir.