“Encara es pot convèncer Madrid perquè canviï l'actitud”

La primera vegada que vaig anar a Barcelona va ser el 1974. Escòcia tenia llarg vincle històric amb Catalunya i la República i la Guerra Civil, perquè molta gent de la generació dels meus pares havia lluitat amb les Brigades Internacionals. A Escòcia, la gent del carrer treballadora sabia molt sobre Catalunya per aquell vincle. És part de la història de la meva família.

És interessant perquè molta gent de la meva generació, de la generació dels anys seixanta, havia llegit Homenatge a Catalunya, de George Orwell. Crec que d'alguna manera el meu coneixement estava fixat en allò. Així que quan vaig anar per primera vegada a Barcelona hi havia coses que ja sabia. El record més important que tinc d'aquella primera visita va ser la Sagrada Família, perquè no en sabia res. Recordo que em vaig asseure en un banc i em vaig quedar mirant el temple durant una hora perquè va ser una extraordinària revelació arquitectònica. I en aquell moment t'adones que Barcelona i Catalunya són una de la grans parts històriques d'Europa, que no és una petita part d'Espanya, sinó que t'adones que Catalunya és una nació i una cultura amb dret propi. Aquella va ser una revelació.

Sí que ho era, perquè eren els últims mesos del règim de Franco. Els britànics anaven de vacances a Espanya però anaven a la Costa Brava, a la platja. No hi anaven encara per la cultura ni per la gastronomia. Em vaig enamorar de Barcelona. A mi sempre m'ha apassionat l'arquitectura. Just després dels Jocs Olímpics, l'alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall, va venir a Edimburg, on la seva filla estava estudiant arquitectura. Aleshores jo treballava a l'Ajuntament d'Edimburg i vaig tenir diverses reunions amb ell. I després vam anar a Barcelona per contemplar la nova arquitectura perquè estàvem intentant fer una cosa semblant a Edimburg, que s'assembla molt a Barcelona. És una ciutat portuària. Em va impressionar la manera com Maragall va redesenvolupar i obrir el vell port de Barcelona, com el va modernitzar. També l'expresident Jordi Pujol acostumava a venir a Edimburg a veure el rugbi. Ens trobàvem en pubs dels aficionats, i xerràvem.

Pel Sis Nacions i per partits locals. Recordo que un cop vam discutir qui seria independent primer, si Escòcia o Catalunya. Aquest és el meu llarg vincle amb Catalunya.

Era conscient que, durant molt de temps, com a conseqüència dels horrors de la Guerra Civil, Catalunya estava intentant trobar un espai dins de l'Estat espanyol amb la màxima autonomia. És evident que Espanya ha rebutjat aquesta possibilitat. I hem vist el mateix procés a Escòcia, on les limitades demandes de devolució de poders de Londres a Escòcia han estat rebutjades. Ha estat una llarga lluita de cinquanta anys per arribar on som ara. Crec que tant a Catalunya com a Escòcia ens hem adonat que l'única manera de tirar endavant i tenir control dels nostres afers és ser independents. L'espai per a una solució federal ha desaparegut.

El procés de crear un partit per la independència ha estat diferent a Escòcia i a Catalunya. A Escòcia, l'SNP és oficialment un partit socialdemòcrata de centreesquerra, però ha aconseguit atraure tots els punts de vista polítics. La realitat és que dins de l'SNP hi ha un gran espectre de parers des la dreta fins a l'esquerra dura. Però el centre de gravetat del partit és centreesquerra socialdemòcrata. I crec que això reflecteix Escòcia. La manera com s'ha desenvolupat l'Escòcia moderna és a partir d'una gran immigració d'Irlanda. Els irlandesos van trobar una veu política afiliant-se en el Partit Laborista però el Partit Laborista a Escòcia va ser estret de mires pel seu rebuig a l'autonomia i a la independència. Així que un gran ventall de forces han entrat a l'SNP. Vam atraure molts grangers, gent de les zones rurals que solien ser més conservadors. Sempre hi ha hagut el projecte de tractar de mantenir el partit obert. A Catalunya, com bé diu, l'autonomia i els parlamentaris estan políticament molt fragmentats. Crec que una de les raons podria ser que hi va haver una reticència durant els primers anys de l'era post-Franco d'anar cap a la independència, i van acceptar un cert grau d'autonomia. El que em sembla interessant és la manera com l'espai per la devolució a Catalunya ha desaparegut i la voluntat popular s'ha mogut cap a la independència. Els diferents partits independents es van haver d'unir en la campanya del sí, el 2015. Jo crec que tant a Catalunya com a Escòcia hem començat en punts diferents però ens estem movent plegats. És molt complicat guanyar la independència a menys que les forces independents s'uneixin d'una manera o una altra, com hem vist en el procés a Catalunya. Però estic d'acord que en el cas de l'SNP el centre de gravetat està més a l'esquerra que a Catalunya.

Recordo que, als anys setanta, molt abans que comencés la devolució a Escòcia, l'acord que permetia a les nacions històriques i regions triar en un menú de poders va anar molt més lluny que no pas a Escòcia. La devolució d'Escòcia no va començar fins al 1999. Durant vint o trenta anys, Escòcia va pensar que Espanya era molt més democràtica i molt més complaent amb la devolució de poders. Però el quid pro quo a Espanya va ser l'acord constitucional que explícitament prohibia la independència a les nacions. Aquell va ser el pacte de l'era post-Franco que va permetre l'autonomia de Catalunya i el País Basc. El que ha passat a Espanya és que, amb el pas del temps, s'ha esgotat aquella Constitució post-Franco. A Escòcia vam començar més tard. Vam votar el 1979 per la devolució del Parlament escocès i vam guanyar per majoria, però segons les normes havíem de treure una majoria més gran perquè fos efectiva. Així que vam passar 20 anys sense autonomia. Llavors hi va haver un altre referèndum el 1997 i vam votar a favor de la devolució del Parlament a Escòcia, que va ser transferit el 1999. Aleshores vam atrapar Espanya. I en certa manera vam avançar-la, perquè aquí al Regne Unit no hi ha una Constitució escrita i no es pot prohibir la independència per raons constitucionals. Recordi també que Irlanda es va separar també del Regne Unit el 1922. O sigui que ja vam tenir una experiència d'una ruptura. Aquella va ser una experiència sanguinària perquè hi va haver una guerra civil. I penso que va ser una lliçó que va aprendre el Regne Unit. I abans de permetre que torni a passar allò, crec que Londres ha après que, si la gent se'n vol anar, no pot fer res per aturar-la. Però hi ha un petit canvi en aquests moments perquè el govern britànic actual no està complaent ni acceptant la nova demanda per a un segon referèndum d'independència, i crec que ara serà molt més complicat que el 2014 arribar a un acord entre Londres i Holyrood sobre com i quan s'ha de celebrar el nou referèndum.

Si una nació dins d'una nació estat més gran vol tenir un vot en el que sigui, no importa si és per l'autonomia o no, com a demòcrates europeus hauríem de deixar-los discutir i votar. La manera com afrontem les coses a Europa, en el segle XXI, és mitjançant la discussió i el vot. Penso que crees un problema, crees més dificultats, si intentes limitar aquest procés democràtic, encara que no t'agradi el que podria ser el resultat. Encara soc optimista i penso que és possible convèncer Madrid perquè canviï l'actitud i tracti amb els que són antics temes d'identitat nacional a través del diàleg. Crec que hi ha una lliçó per aprendre del que va passar aquí al Regne Unit, en el sentit que tota la discussió sobre la independència es va fer sense cap mena de violència per part de ningú, i tothom des del costat de la independència va acceptar el resultat perquè es va fer a través d'un canal democràtic. Sota el meu punt de vista, aquesta és la manera europea. Tothom a Europa hauria de pensar en aquesta lliçó.

A Escòcia identifiquem dos processos nacionalistes que es diuen igual però que són molt diferents. Hi ha un nacionalisme cívic que tracta de la democràcia, autodeterminació; nosaltres, els escocesos, som nacionalistes cívics. No és sobre el lloc on has nascut. A Escòcia, per exemple, estem a favor de la immigració, volem més immigració. Som un país petit, necessitem més gent, som un país que s'està fent gran i necessitem gent jove que vingui a Escòcia a treballar. Les portes estan obertes, no estan tancades. Sé que hi ha petites diferències amb Catalunya com el tema històric de la llengua, però el nacionalisme català és també un moviment cívic, molt més que un moviment lingüístic perquè és sobre democràcia i autodeterminació. Això és molt diferent dels nacionalismes populistes, dels nacionalismes ètnics que es veuen per tot Europa, fins i tot el nacionalisme exclusiu de Trump. No tracten de la democràcia sinó de la identificació artificial d'un grup contra un altre grup. I aquest és un procés molt diferent. És molt interessant que Escòcia és un dels pocs llocs a Europa on no hi ha hagut una reacció contra els immigrants, i això és gràcies al fet que l'SNP ha estat molt obert com un nacionalisme cívic. No ens importa on ha nascut la gent, sinó que lluitem per la democràcia i l'autodeterminació. És una gran equivocació confondre els nacionalismes tancats, exclusius i antiislàmics com el de Le Pen amb moviments nacionals com el de l'SNP.

El Brexit és bàsicament un moviment a Anglaterra. És una reacció centrada a Anglaterra. El Partit Laborista a Anglaterra era molt inconsistent i va acabar cedint davant de les forces antiimmigració. I aquesta hauria de ser una lliçó per a l'esquerra arreu d'Europa. Si cedeixes davant de la dreta en matèria d'immigració aleshores no guanyaràs vots, sinó que fomentaràs més vots cap a la dreta. El que ha passat és que el Partit Laborista britànic ha perdut vots, el Partit Socialista a França ha fracassat, també a Espanya, i la setmana passada a Holanda. I això és perquè no tenen l'aproximació cívica i inclusiva de l'SNP. El que ha passat a Anglaterra és que el Brexit ha estat utilitzat per forces de dreta per segrestar l'agenda política, i el Partit Laborista no va ser convincent i va fracassar en les eleccions. L'únic lloc a Anglaterra on hi va haver un fort vot anti-Brexit va ser a Londres per la seva multiculturalitat, i el Partit Laborista va apostar pel multiculturalisme. El Brexit és molt perillós per als valors europeus i per a les relacions racials. L'SNP està lluitant per un nou referèndum sobre la base que volem estar a Europa i construir-la.

Són fenòmens polítics molt diferents. Un aspecte dels moviments independentistes a Escòcia i Catalunya és que, a la vegada que abracen el nacionalisme cívic, en els últims anys també han començat a abraçar un programa antiausteritat. A Catalunya bona part del suport recent per la independència s'ha produït perquè Madrid treia recursos a Catalunya per utilitzar-los com a part del programa d'austeritat. A Escòcia, el moviment independentista també va ser bastant contra l'austeritat i contra les retallades, i l'increment de la pressió sobre la gent treballadora. Aquí és on van guanyar credibilitat política. L'America First de Trump tracta de manera superficial sobre gent que ha estat oblidada, sobre la pèrdua de llocs de treball en la indústria, però si mires els líders d'aquest moviment hi ha més multimilionaris en el gabinet de Trump dels que hi ha hagut en els gabinets previs dels últims vint anys. És una mentida. L'analogia més aproximada que em ve al cap és l'Europa dels anys trenta, en què forces de dreta reaccionàries utilitzaven una retòrica superficial anticapitalista i d'ajut als pobres i els aturats. De cap manera Trump està al costat dels pobres. Els nacionalismes que persegueixen gent com Trump s'assemblen molt als nacionalismes europeus dels anys trenta. I trencar Europa és eliminar una de les peces d'arquitectura que ha evitat que entrés en guerra, com ho va fer entre la Primera i la Segona Guerra Mundial. Crec que són fenòmens molt diferents. Crec que arribarà un moment en els pròxims cinc o deu anys en què molta gent que ha votat per Trump o Le Pen s'adonarà que ha estat enganyada.

La seva feina bàsica és tractar d'ajudar a explicar a la gent del Regne Unit què està passant a Catalunya, perquè no té gaire atenció mediàtica al Regne Unit. El treball principal és elevar el perfil de Catalunya, explicar què està passant. I també, si podem, ajudar en el diàleg entre les forces polítiques a Espanya. Espero que puguem enviar un delegació del Parlament britànic, de tots els partits, a Catalunya i també que puguem parlar amb la gent i tenir la seva opinió cara a cara.

Això encara s'ha de decidir, però absolutament volem parlar amb el govern espanyol i fer-nos una idea del que vol l'Estat espanyol.

No és la nostra feina interferir i m'agradaria que quedés clar. El que passa a Catalunya és responsabilitat de la gent a Espanya i Catalunya, però com a europeus hi tenim interès i ens en volem informar. Volem parlar amb la màxima gent possible. I si fent això encoratgem el diàleg, em farà feliç.

M'ha sorprès que l'interès per Catalunya va més enllà de l'SNP o dels nacionalistes gal·lesos o irlandesos, dels quals s'espera que estiguin interessats per qualsevol moviment independentista germà. Els partits convencionals britànics, conservadors, laboristes i liberaldemòcrates també hi estan molt interessats. I aquest és el missatge per a Espanya i Catalunya. Nosaltres no interferim però el que passa al vostre país afecta Europa i ens afecta a nosaltres, ja que Escòcia es vol quedar a Europa.