“Hi ha hagut una feina de picar pedra des dels 80”

Doncs sí. Veien que als anys 80 l'independentisme havia tingut moltes dificultats, però ells tenien molts nuclis a les universitats catalanes i les Illes, se sentien preparats i guanyaven eleccions, tot i que fossin estudiantils i amb poca participació, i assolien canvis i èxits, així que ja teoritzaven que si l'independentisme es mantenia en les dècades següents, quan tinguessin 40 o 50 anys podien ser majoritaris a la societat, com són avui.

Hi hauria els dos factors: hi ha una feina de picar pedra des dels anys 80 i 90, i des d'abans encara, que permet que després en un moment conjuntural l'independentisme s'ampliï molt més. Hi ha un fil que es manté, que va creixent, i que en un moment concret al 2010 comença l'ampliació de la majoria social.

Aquest és un debat de sempre per als historiadors, el de la importància de la perspectiva històrica. En tot cas, jo estic estudiant molt la història recent, la del segle XX, i de les dècades més properes pots tenir una visió objectiva a partir de les fonts històriques, tot i que lògicament és més complicat tenir una mica de perspectiva. En tot cas aquest llibre es basa en tres factors: la bibliografia (fonts documentals, arxius, papers, ponències, etc), hemeroteca (què en deia la premsa, des de la diària a revistes) i entrevistes, ja que el fet que la història sigui tan recent et permet parlar directament amb els protagonistes. Vaig fer unes 50 entrevistes, més una setantena de contactes per correu electrònic i telèfon per fer puntualitzacions, així que són 120 persones que hi han vessat els seus comentaris, opinions i experiències.

Hi havia un llibre d'història de la Coordinadora d'Estudiants dels Països Catalans que seguia l'evolució del BEI a partir del 2000, quan es fusiona amb l'Assemblea d'Estudiants Nacionalistes del País Valencià i funden la Coordinadora, que després va fer un altre pas i va crear el que existeix avui, que és el Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans (SEPC). Hi havia un llibret de records de gent propera a la coordinadora entre el 2000 i el 2005 que explicava les seves vivències i records.

El BEI es troba entre l'independentisme combatiu que ha estat tots els anys 80 entre escissions i confluències (MDT, Maulets...) i el nou independentisme parlamentari, fruit de la crida nacional d'ERC el 1986 i el lideratge d'Àngel Colom. Entre el primer, que volen superar, i el segon, del qual no volen fer seguidisme però a què volen contribuir des de les aules, tenen ganes de fer una organització universitària hegemònica i a més pragmàtica, que no només sigui ideologia sinó que també es dediqui al dia a dia, als problemes quotidians del món universitari... I acaben tenint un pes molt important.

Exacte, tenien un marc nacional de referència i una vocació de fer país i construir l'alliberament, però alhora es preocupaven de la quotidianitat. Volien fer les dues coses compatibles, indissociables. Passats els anys 80, complicats per a l'independentisme, volen ser més pragmàtics, transversals i oberts.

Al BEI hi veiem gent que té inquietuds i es permet un espai de debat i conscienciació, de fer coneixences. I després aquesta gent la veiem a la societat civil, a Òmnium, a la Plataforma per la Llengua, al grup de Periodistes Ramon Barnils, al món empresarial... És gent molt transversal també pel que fa a sensibilitats polítiques. És lògic que els independentistes dels 90 saltessin de l'independentisme combatiu al parlamentari d'ERC, però avui hi ha gent al PDeCAT, la CUP, comuns, Demòcrates... Vist de fora, els més simplistes lligaven directament els sindicats estudiantils als partits, però el BEI era molt gelós de la seva independència, i segurament el seu èxit és també aquest.

Sí, sense entendre el BEI no s'entén l'ACP. Assolides les majories a la universitat, tenen vocació d'aconseguir-les a la societat. No podríem entendre la manifestació del 2010 contra la sentència del TC si no entenem la renovació que van impulsar el 2002 a Òmnium amb Jordi Porta, en què una de les potes principals era el projecte nacional. També ells renoven la Diada, que als anys 90 tenia pocs suports, amb la idea d'un concert al final de la manifestació. Del 2001 al 2012 aquest model va funcionar, amb una participació d'entitats molt més gran, ambient més festiu...

Una curiositat del llibre és veure l'evolució: com es funda el BEI, com després aquests estudiants no es volen dispersar i creen l'ACP com a entitat d'antics alumnes, i com la seva trajectòria individual els ha portat al teixit associatiu i a partits polítics. He resseguit fils i no hi ha una relació causa-conseqüència per haver estat al BEI, si bé és la prova que ja tenien inquietuds nacionals i activació social, era una escola de formació. Molts tenen ara un paper en el procés, com el cap de comunicació de Puigdemont, Pere Martí, un dels fundadors del BEI; el conseller de Justícia Carles Mundó; Lluís Salvadó, secretari d'Economia; Cesc Iglésies, d'Afers Socials; Cesc Poch, director de Joventut; Jaume Asens, tinent d'alcalde a Barcelona; Sergi Sabrià o Ferran Civit, diputats...

Exacte. L'ACP permet que una part de gent del BEI es continuï relacionant acabada la universitat, però en canvi el fet que durés 12 anys fa que molta gent no conegui qui altre de la seva organització, la seva junta o el seu grup parlamentari també en formava part perquè estaven en anys, carreres o facultats diferents. De fet entre ells no hi ha cap altra connexió més enllà d'haver format part d'aquella escola de formació quan tenien 18 anys.

L'independentisme no va començar amb el BEI, ve de molt més enrere. Hi ha molts grups i sensibilitats a favor, i el BEI és un d'ells, que fa de fil conductor en els 90, però qui ja era independentista als 70 també tindrà un paper molt important. Una de les claus del procés, a més, és que hi ha gent de sensibilitats molt diferents, l'independentisme és molt més ampli i plural que llavors i l'exemple és que a l'última reunió del Pacte pel Referèndum només hi havia dues persones que surten al llibre. Això sí, veient com fa les coses, la gent de l'antic BEI i l'ACP seguirà tenint un paper destacat l'endemà de la independència en la conformació del nou estat.