Respon en Lluïset

Lluís Llach va estar pràcticament desaparegut ahir al Moment Zero d'El Born Centre de Cultura i Memòria. En canvi, el veritable protagonista, al costat de Carme Forcadell, va ser “en Lluïset”, la versió més modesta del cantant i més lliure per respondre, de tornada de tot, les preguntes més delicades. La condició de polític de passada li va permetre dir sense embuts que sí, que la justícia espanyola no és de confiança. “Per mi no ho és, però respon en Lluïset”, puntualitzava Llach, que circumscrivia les seves opinions únicament a la seva persona, no pas al conjunt de Junts pel Sí. “Ara aquí opino Lluïset”, anava recordant, abans de predir que, si l'Estat espanyol manté els mínims paràmetres democràtics actuals, l'onada que es va generar entre el 2010 i el 2012 és “invencible”, i que, si no els manté, encara més.

La Carmeta es resistia més a sortir, per les obligacions institucionals del càrrec i les cotilles judicials, però també va fer acte de presència. “Jo tinc confiança en la justícia, també diré que estic convençuda que el meu és un judici polític per allò que soc i penso”, va recalcar, just abans d'agrair públicament l'actuació del diputat de Catalunya Sí que es Pot Joan Josep Nuet davant la persecució politicojudicial dels seus companys de mesa a la cambra.

Tots dos van intentar defugir la futurologia, però es van encomanar a la força popular, capaç d'inventar-se un 9-N, capaç de congregar centenars de milers de persones “intentant fer una ratlleta recta”. “No ens adonem de la força gegantina que té aquest moviment”, va sacsejar Llach, que va advertir que, arribat el moment, “els joves faran una cosa i les iaies farem fiambreres”.“Soc un polític transitori, se'm permet dir més disbarats”, va ironitzar.

L'autora de president, posi les urnes, pronunciat en exquisit ebrenc –“aquesta frase em sembla que em perseguirà tota la vida”–, va constatar el pessimisme atàvic del poble català, mentre que Llach va voler remarcar que “mai comptem que per a nosaltres és difícil, però que per a l'Estat també ho és molt”: “Com s'inhabilita un país, un poble?”

El moment més aplaudit va ser la referència al fet que la gent és al davant, no pas al darrere dels polítics que tiren endavant el procés. “El vertader protagonista prendrà la paraula i, entre tots, cadascú des de la seva funció, assolirem l'objectiu”, va augurar Llach per respondre si hi hauria una declaració d'independència.

L'única ocasió en què es va veure el Lluís i no el Lluïset va ser al final de la sobretaula, quan el públic es va posar a cantar per tancar el col·loqui i va aconseguir, en un inesperat retorn als escenaris, arrencar-li una estrofa de L'estaca. Llach va confessar que ara li surten més bolos que abans: “He de dir que no m'imaginava pas que xerrar fos quasi més cansat que cantar.” L'heterodox diputat va revelar que el van anar a buscar Oriol Junqueras i Marta Rovira i que posteriorment li va trucar Artur Mas per enrolar-lo a Junts pel Sí: “En el fons, quan vaig venir del Senegal, ja havia fet la maleta més grossa.”

Amb Carles Puigdemont l'uneix que una tieta del president li va fer classes de música. El públic va esclafir a riure: “Em va ensenyar a estimar la música, però no em va ensenyar a pentinar-me igual.” També va certificar que, durant la campanya electoral del 27-S, l'aleshores alcalde de Girona li va fer de xofer per la demarcació, com d'Estanislau anant al Palau –cançó en què Llach interpretava un soliloqui de Jordi Pujol al seu xofer–. Diu la lletra: “A les properes conteses, he! / hi aniré si em mereixen, he! / m'ho he de pensar, ho he d'apuntar... ho apuntaré.”