“El nacionalisme basc i el català s'han intercanviat els papers”

El nacionalisme català i el basc són aliats naturals, perquè la seva existència es deu a un problema en comú, el no reconeixement d'una realitat plurinacional a l'Estat espanyol. Fins que no es reconegui, serà difícil arribar a una convivència més o menys normalitzada amb l'Estat. Tot i així, a causa de les diferències polítiques, socials, culturals i econòmiques entre els dos casos, la història ha estat molt més complexa. Sovint tots dos han actuat com si no tinguessin res a veure amb l'altre i s'han decidit per estratègies oposades. Poques vegades han trobat estratègies compartides.

Si ens oblidem de la fundació de l'entitat Galeusca, que durant la Segona República ajunta els principals partits nacionalistes de Catalunya, el País Basc i Galícia –va ser una cosa bastant simbòlica–, jo diria que va ser en una etapa de l'exili. El primer lehendakari basc, José Antonio Aguirre, s'avenia amb tots els sectors de l'exili català i va fer de mediador perquè el 1945 es posessin d'acord per restaurar la Generalitat a l'exili. Una de les seves principals idees era l'acumulació de forces. En aquests anys de l'exili després de la Segona Guerra Mundial, hi ha una cooperació important. Això després es trenca per diverses raons. N'és una l'aparició de Tarradellas com a nou líder a l'exili català. Tarradellas, que és un personatge fascinant, diu que els catalans no tenen res en comú amb els bascos i es queixa que els tracten com uns parents menors. I es trenquen tots els ponts. Això no arrencarà una altra vegada ja fins als temps de la Transició, en la ponència constitucional, en què Roca representa, teòricament almenys, els interessos dels bascos. Encara que, després, CDC vota a favor de la Constitució i el PNB s'absté.

No gaire, perquè la posició davant la Constitució ja és diferent. El PNB mantindrà allò que anomenem el “pèndol patriòtic”, l'oscil·lació de l'ambigüitat calculada, entre uns objectius a llarg termini –en què no es descarta ni sobirania, ni independència ni estat propi– i una política bastant pragmàtica. Manté aquests dos sectors dins del mateix partit. Des de la Constitució, CDC, en canvi, ja pren posició com un partit clarament autonomista. No es trenen aliances al Parlament entre els dos partits ni van junts a les eleccions europees. Els costa molt ajuntar-se.

Sí. El nacionalisme basc i el català s'han intercanviat els papers. És el primer cop a la història que les coses són al revés. La sentència de l'Estatut, del 2010, ens porta al que tenim avui. Més o menys al mateix temps, el PNB surt d'una experiència bastant traumàtica, sota el lideratge d'Ibarretxe, amb el problema addicional de la violència terrorista, enmig d'una crispació enorme de la societat basca i una pèrdua de la influència del PNB, que es va aïllant. En lloc de mantenir aquell joc pendular, s'escora molt cap a un cantó. Dins del mateix partit, hi ha un fort risc d'escissió, quan és un partit que sempre ha estat molt unit. El PNB ja no tenia la seva virtut de sempre, de poder negociar amb l'un, amb l'altre... El 2009 perd la presidència del govern basc.

A Catalunya opera una altra dinàmica. La pobresa intel·lectual, ideològica i estratègica de la classe política a Espanya, en general, ha portat a una accentuació del problema. Si, en la fase inicial de la consulta, Madrid hagués arribat a pactar un referèndum no vinculant, no hauria passat res. No hauríem arribat a la situació d'ara. Aquesta cohesió que ara sembla que hi ha dins del catalanisme no hauria estat tan present i no estic segur que l'opció pro independència hagués guanyat. Una altra gran diferència és que al País Basc no hi ha un gran moviment de la societat civil que es pugui comparar amb el que hi ha aquí, que d'alguna manera ha obligat CDC, que estava perdent vots, a canviar el seu discurs clàssic, a distanciar-se de l'autonomisme i a abraçar la independència. Tenia la pressió del carrer i d'un partit amb el qual competia, ERC. Això al País Basc tampoc passa.

No. Es manté la cordialitat. Però hi ha una cosa clara: els bascos tenen molt a perdre en qualsevol procés de reforma de la Constitució, que, amb tot, constitucionalitza els drets històrics del País Basc, també el concert econòmic. En temps de crisi, tenir el concert ha donat certs avantatges. El PNB sap que, si es negocien aquestes coses importants, ha de tenir els caps controlats, i amb aliats de pes.

Sí. El sector dominant ara al PNB (Urkullu, Ortuza...) ha fet una lectura força realista de la realitat geopolítica del segle XXI globalitzat, i pensa que fundar un estat independent al segle XXI és il·lusori. Ho diu un nacionalista basc, líder del seu partit, que admet que el que vol és obtenir les màximes quotes d'autogovern per a la seva nació. Però veu que el concepte de sobirania, que ve del segle XIX, al segle XXI ha canviat de contingut. Potser cal replantejar aquests conceptes i anar cap a la cosobirania o altres vies. L'altra qüestió és l'experiència frustrant del període del pla Ibarretxe. Al capdavall, al Parlament, Ibarretxe depenia d'una organització que fins aleshores havia aplaudit –o, com a mínim, justificat– la matança de gent pel sol fet de pensar de manera diferent.

No ho diria així. És un partit més reformista. Fa molts anys que analitzo la història d'aquest partit i mai havia sentit expressions tan clares com “tornar a pensar el concepte de sobirania al segle XXI”. És reformista en el sentit de reformar el seu ideari conceptual i buscar altres vies per acostar-se a la seva finalitat, que pot ser molt semblant a la dels catalans. Quan arriba Urkullu, imprimeix un viratge: ara parlarem de política social, d'economia, de salut, d'educació... I, si parlem d'autogovern o de sobirania, sempre ha de ser en funció d'això altre. Basant-se en aquesta estratègia, el PNB ocupa una posició de poder que mai en la seva història havia tingut al País Basc, perquè controla totes les institucions importants.

No soc ningú per donar consells a ningú. Només faig unes reflexions i unes tesis. Si hi ha un conflicte, l'apel·lació és als dos bàndols: als sobiranistes i a la classe política de l'Estat. Un reconeixement d'una realitat que existeix i que es reflecteix en les votacions i en les enquestes, que és una realitat plurinacional, ha de ser el primer pas. Aferrant-se a l'argument que això no és constitucional, no es resol un problema polític. No és suficient. Els nacionalistes catalans haurien d'entrar en un debat amb una posició més flexible. Un polític sempre ha de tenir un pla B. La classe política catalana hauria d'intentar dessacralitzar el debat i entrar en una negociació amb uns plantejaments més flexibles, que poden ser més operatius perquè obliguen l'altre a fer alguna cosa.

Sí. Això té a veure també amb dos fets. L'un és la naturalesa del mateix Tarradellas, que porta malament el fet que els bascos tinguin un líder que es passeja pels Estats Units amb un munt de contactes arreu del món, mentre que ell és el representant d'una nació molt més gran i important que la basca i està una mica en un segon pla. L'altra cosa és que el govern basc i Aguirre donen un crèdit important a la Generalitat, per ajudar-la a tornar a arrencar. Quan això se'n va en orris i Irla ha de dissoldre la Generalitat, els bascos li demanen que els torni el crèdit. Això no agrada gens a Tarradellas, que els recorda que quan el govern basc va estar a Barcelona, el 1938, la Generalitat el va ajudar molt, també econòmicament, i que mai havia recuperat aquells diners. El PNB i ERC havien tingut una mena de conveni de cooperació, el Pacte de Montpeller, en què es comprometien a consultar l'altre abans de prendre una decisió important. El 1950 ja es trenca.

Assemblar-s'hi, no, perquè Aguirre era realment extraordinari. Amb Companys, eren molt amics. Però Companys era diferent, estava molt més qüestionat. Estant viu, Aguirre ja era un heroi, per la seva història. A l'exili, fa una visita a Bèlgica i just l'enganxa la invasió alemanya. No pot tornar a París i es passa quinze mesos en la clandestinitat al Berlín nazi. Miraculosament, gràcies a l'ajut de mecenes i amics seus, aconsegueix sortir a Suècia; després, torna a l'Amèrica Llatina, i d'allà, als Estats Units. A més, té un do de negociació, d'inspirar confiança. Probablement era l'única persona en tot l'exili republicà de tot l'Estat que es portava bé amb tothom. També amb les diverses faccions dels catalanistes.