14 d'abril, República catalana

El 14 d'abril de 1931, Francesc Macià proclamava la República catalana. Aquell acte va respondre a unes circumstàncies que s'havien anat generant llargament. El règim monàrquic feia anys que vivia instal·lat en la decrepitud i la corrupció, i la dictadura de Primo de Rivera no va fer sinó accentuar aquestes pràctiques. Però el republicanisme no va enfortir-se tan sols per la mala salut política de la monarquia, sinó perquè la mateixa República havia esdevingut una idea creïble i desitjada, portadora de noves llibertats i oportunitats.

Alhora, existien també altres corrents de fons que s'empeltaven a la visió republicana, presidida per la tríada llibertat, igualtat i fraternitat. D'una banda, el catalanisme, defensor de l'existència d'un subjecte polític català amb un patrimoni lingüístic i cultural propi. De l'altra, el sindicalisme, que entronca amb les idees republicanes i catalanistes en la seva lluita per la dignitat i la millora de les condicions de vida dels treballadors. Si a aquests corrents de fons hi sumem el lideratge i el prestigi del president Macià, completem els ingredients que conduïren finalment al 14 d'abril.

Aquell dia, Macià interpretava l'anhel de democràcia, renovació social i afirmació nacional d'amplis sectors socials i posava la sobirania de Catalunya al damunt de la taula. Tanmateix, la nova República espanyola no va entomar el repte d'una Catalunya lliure en una Espanya nova i democràtica.

Malgrat la negativa, Catalunya va fer una aposta per l'estabilitat i per garantir un avenç parcial: l'Estatut i l'autonomia. Tot i aquesta distància entre allò que es pretenia i allò que es va aconseguir, entre 1931 i 1936 Catalunya s'alçava com el territori més fidelment republicà: el baluard de la República. Per això la derrota en la Guerra Civil va representar per a Catalunya un fortíssim revés que tancava la porta no tan sols al que s'havia assolit sinó a les esperances i expectatives de millora de les classes populars. Així, el contrast entre el que representava la República i el feixisme que la va substituir sens dubte va revestir encara de major simbolisme històric actes com el del 14 d'abril.

És simptomàtic constatar que, en els escassos moments que Catalunya ha pogut triar el seu futur per ella mateixa, donant la veu al poble, sempre apareix el mateix anhel: assolir la llibertat per poder aportar el millor en conjunts més amplis. El 1931, Catalunya pensava en una Ibèria o una Espanya nova. Avui, quan imaginem una Catalunya independent, ho fem en el marc de la Unió Europea, seguint la tradició d'un catalanisme, sempre democràtic, europeista i obert al món.

Aquesta característica essencial del nostre pensament la recordava el mateix Macià quan, l'any 1932, reivindicava la implicació del nostre país en els afers globals. “Nosaltres, els catalans, diem a tots els pobles del món que estem desitjosos d'anar al seu costat en la conquesta dels ideals de llibertat i de justícia i, sobretot, de pau.”

Continuem avui perseguint aquests ideals i amb la mateixa voluntat de ser presents al món amb veu pròpia, perquè així és com més útils creiem que podem ser al progrés de tots.

No es tracta de comparar el present amb el passat, però sí d'entendre que hi ha un fil roig que els uneix i que ens explica com a poble. Un poble que valora els passos valents dels nostres predecessors i que, sobretot, n'ha après lliçons que ens permeten avui plantejar horitzons més ambiciosos i amb bases més sòlides. Estic convençut que sabrem recollir el llegat de la nostra història i projectar-lo cap un futur de major progrés i llibertat.