‘Influencers' de l'independentisme

A Catalunya, de moment, les eleccions no es guanyen a la xarxa, però això no impedeix que sigui un ecosistema polític en ebullició constant. En el món del 2.0, hi ha persones que, sense tenir rellevància pública ni mediàtica, han aconseguit congregar una bona colla de seguidors a les xarxes, especialment a Twitter. Alguns s'amaguen darrere de comptes anònims, però d'altres són persones amb nom i cognoms que fa anys que piulen sobre el procés independentista i han aconseguit un nivell de repercussió que ja voldrien alguns membres del govern. És el cas de Sergi Castañé, politòleg que comparteix no només les seves opinions a la xarxa, sinó també gràfics que elabora a partir d'enquestes com ara el CEO i el CIS, la qual cosa li ha conferit un cert prestigi a Twitter. Hi va entrar per parlar precisament de política i, de mica en mica, va anar guanyant seguidors i influència fins al punt d'aconseguir marcar l'agenda política d'un dia de campanya electoral, quan va posar en dubte l'aposta de Podem pel corredor mediterrani basant-se en el seu programa electoral. Malgrat que reconeix que fa seguiment del seu grau d'influència a la xarxa, defensa que no publica buscant viralitat: “Twitter no em dona diners. Vull crear un espai de debat i d'opinió política”, diu, ja que es limita a publicar en estones lliures a casa, al tren o a la feina. Un mètode ben diferent és el de Bernat Castro, Berlustinho a la xarxa, que té una ràtio de publicacions per hora molt més elevada. Explica sense pudor que va començar la seva vida a la xarxa a Forocoches parlant de xafarderies de Telecinco i difonent intimitats de famosos, i d'allà va decidir obrir un compte a Twitter, al principi anònim, des del qual ara es dedica a provocar altres usuaris, és a dir, a fer de troll , i a la vegada intenta difondre missatges favorables al procés independentista. “Intento fer entrar en contradicció la gent. El fet que jo sigui independentista, liberal, antifeixista i alhora tuitegi en castellà desmunta el discurs a molts”, sosté, i hi afegeix que piular només en català “és una barrera” per arribar a un públic ampli. És per això que troba a faltar tuits en castellà de perfils de polítics i partits independentistes, i posa com a exemple a seguir el diputat Gabriel Rufián, que ha sabut arribar tant a catalanoparlants com a castellanoparlants, també de fora de Catalunya. “La independència es guanyarà a l'àrea metropolitana o enlloc”, sentencia. Coincideix amb Castañé que el moviment independentista a Twitter ha quedat en mans de “guerrilles” i que els perfils oficials “no saben vendre el relat o són massa institucionals”, i en aquest àmbit creu que els comuns i C's juguen amb un cert avantatge: “Com que han començat des de baix, no tenen vicis ni models de comunicació antiquats”, opina, però reconeix que el perfil de Carles Puigdemont, a qui assessora Aleix Clarió, fa una bona feina.

Un perfil amb una manera de treballar totalment oposada a la de Berlustinho és, per exemple, el del periodista Joan Solé, que, en lloc de fer de troll i bombardejar Twitter amb publicacions constants, publica des de la certa autoritat que li confereix el càrrec de director de la revista Mirall, i ho fa sobretot, i com és lògic, sobre qüestions d'actualitat . Ara bé, assenyala que un dels perills de Twitter és que “acostumen més a insultar-te que a aplaudir-te”, i moltes vegades aquests retrets, que poden arribar a l'àmbit personal, venen de perfils anònims. “A aquests, zero atenció”, recomana. I així ho veu també Cristina de Haro, que precisament té un judici pendent per una escalada d'insults i amenaces pels seus tuits independentistes que va arribar a la seva família i amistats. “Em van començar a amenaçar de mort a mi i als meus fills”, relata, un succés desagradable que es va produir a finals del 2016 i que es dona més sovint del que sembla. “Moltes coses de les que es diuen no són reals i la gent fa servir Twitter per desfogar-se”, explica. Sí que ha tingut batusses bastant intenses a la xarxa, també amb altres independentistes, tot i que ho relativitza i celebra que hi hagi una comunitat a la xarxa que es dona suport: “Som una supermegafamília.” La Cristina, Gallifantes a Twitter, va obrir el seu compte en aquest portal de mircroblogs el febrer del 2011, però recorda que van passar mesos, o anys, fins que es va decidir a publicar-hi alguna cosa. “Vaig començar a fer-ho perquè estaven passant moltíssimes coses”, recorda, i ho relaciona precisament amb l'inici del procés. A diferència dels tuits més professionalitzats d'altres perfils, explica que ella és una usuària espontània que publica quan creu que té alguna cosa a dir, per la qual cosa ho fa, de vegades, amb faltes. Li agrada citar com a exemple el tuit que té fixat al seu perfil , de l'agost del 2015, que assegura que va escriure mentre remenava els macarrons a la cuina de casa. “Hi ha dos tipus de tuitaires: els que donen informació i els que ens limitem a opinar sobre la marxa. Jo em limito a dir de manera graciosa el que tothom sap”, es justifica. Això no ha impedit, però, que, vist el gran abast que tenen ella i la resta d'influencers del procés, polítics de diversos nivells s'hagin interessat per la feina que fan i els hagin demanat ajuda per difondre alguns missatges, ja que hi ha gent que no compartiria una publicació d'un diputat, però sí si la fa un altre perfil, sobretot tenint en compte que les xarxes tenen el seu propi argot i protocol. “Abans de Twitter, no sabíem que Albert Rivera era un cunyat”, indica Castañé, i hi afegeix que, tot i la popularització d'aquest i altres termes, encara són estranys per a la gent que no té contacte amb les xarxes.