La filla del pare

Durant gran part de la seva vida, Marine Le Pen (Neuilly-sur-Seine, 1968) ha estat la filla del seu pare. Jean-Marie, antic paracaigudista militar esdevingut polític, va ser un cèlebre i polèmic diputat abans de fundar el Front National i liderar l'extrema dreta francesa durant quatre dècades. La notorietat del pare va impactar aviat Marine. El 1976, una bomba va fer volar l'apartament familiar a París. Marine tenia vuit anys, i l'episodi la va fornir d'un escut de per vida. Llavors, però, també li va servir per entendre el rebuig que suscitava Jean-Marie: cap autoritat els va consolar per l'atac, mai reivindicat ni jutjat.

Les històries heroiques que la nena Marine havia sentit a casa sobre Algèria, la Indoxina i Suez, on el pare va combatre i va forjar el seu ideari racista i nostàlgic per la grandeur colonial, es veien diferents fora dels murs familiars. Era la filla d'un repudiat, mediàtic: va passejar les filles per revistes des de petites, sempre evocant la imatge de família modèlica, tradicional i apoderada, blanca i rossa. De portes endins, la família feliç no ho era tant: les nenes vivien amb la mainadera. I el 1984, quan ella tenia 16 anys, la mare va fugir amb el biògraf del pare. El divorci es va convertir en un escarni públic.

La ruptura familiar la va unir amb Jean-Marie, fins llavors distants. Va començar a passar estona amb ell: al seu despatx, de campanya... Però no es veia part del vodevil polític, tot i enrolar-se a grups estudiantils pro FN. En realitat, no era del partit, era del seu pare. Es va llicenciar en dret per la Sorbona i va fer d'advocada, feina en què la seva oratòria incisiva es pagava bé.

Però el cognom pesava. Omnipresent en els mítings del seu pare, el 1998, amb 30 anys, va acabar fent el pas i va ser escollida en el consell regional del Nord-Pas de Calais per Hénin-Beaumont. Des d'allà, va començar a mostrar la seva intuïció política, que anava més enllà del xou del seu pare, un provocador que mai va voler el poder. Marine el volia, i estudiava com podia arribar-hi. La localitat era una zona minera, feu comunista, deprimida per l'atur de la desindustrialització. Ho va veure clar: el FN havia d'ampliar l'espectre, no sols havia d'anar contra la immigració, també s'havia d'erigir en el defensor dels damnificats de la globalització, la crisi financera i el projecte europeu. La tàctica de desdemonització començava; calia desinfectar la imatge xenòfoba, antisemita i ultranacionalista, i el domini mediàtic d'haver viscut sota els focus l'ajudava en aquesta tasca. El partit repudiat de la política francesa volia ser el dels perdedors per als nous temps.

El 2003, quan el seu pare la va nomenar vicepresidenta del FN, l'estratègia estava en marxa, però el principal escull tothom el tenia clar. També Jean-Marie i Marine, tot i que llavors estaven units. “És l'home de la meva vida, ha construït la dona que soc”, declarava. La trencadissa no es va consumar fins al 2015, quan Marine el va expulsar per les enèsimes declaracions antisemites, però es va precipitar des que Marine va passar a liderar el partit, el 2011. En les presidencials de l'any següent, no tenia possibilitats, però l'èxit va ser notable: va obtenir el millor resultat de la història del partit i va marcar l'agenda política. La clau de volta la hi va donar l'énarque Florian Philippot, la seva mà dreta des de llavors, que va allunyar el partit del tradicionalisme catòlic i el va acostar als joves. El va normalitzar i va fer net de proclames extemporànies. El maquillatge és efectiu, però no treu les arrugues. Denuncia una islamització del país que acabarà reemplaçant la població francesa. Vol sortir de l'euro, prioritzar tot el que és nacional, restringir la immigració i recuperar les fronteres. La crisi, el declivi francès al món, l'erràtic projecte europeu, el terrorisme islamista i els refugiats la situen davant la tempesta perfecta. Europa la tem des que el FN va guanyar les europees el 2014. És la punta de llança d'un moviment que, amb el patrocini rus, vol liquidar l'ordre liberal de postguerra, inclosa la UE. Le Pen, la filla del seu pare, ja albira l'última frontera.